Carta a tothom

Aquesta és la carta que he enviat a tots els diaris que he recordat, ja veure'm quins la publiquen de moment només un, el de la comarca: Anoiadiari.cat 

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Em dic Maria i tinc 17 anys, des que vaig néixer he viscut en un país que fa més de 300 anys que es troba ocupat per dos estats. Aquests estats mai han estimat al meu país, tot i no deixar-nos ser independents, i sempre ens han sotmès a les seves decisions, negant la nostra identitat, criminalitzant els nostres actes i impedint que la nostra veu sigui escoltada. Fa molts anys que vivim d'aquesta manera, suportant una rere l'altra les males passades que ens juguen constantment, però la gent del meu poble mai ha deixat de lluitar per arribar a ser lliures i recobrar allò que ens varen prendre. 
Aquest any, un d'aquests estats veïns, ha decidit fer-nos un "regal" de Nadal avançat i ha dictat una sentència que ens obliga a utilitzar la seva llengua per estudiar. El meu poble ja té una llengua, i si fins ara ja era difícil escoltar els estudiants parlar català entre ells i rebre la totalitat de les classes en la nostra llengua, no vull imaginar com serà després d'aquesta sentència. Per no parlar del baix nivell, que tenen els estudiants del seu idioma.
Amb tot això, només ens demostren el que ja fa temps que sabíem, no només ens neguen el dret a aprendre en la nostra pròpia llengua, sinó que també ens neguen el dret a ser un poble amb una cultura i ens recorden que encara continuem sotmesos a les seves lleis, sinó que ens neguen el dret a la nostra llibertat! 


Fa uns 70 anys, aquests estat també ens prohibia parlar en el nostre idioma, però aleshores hi havia un dictador. Ara, ens diuen que hi ha democràcia i cada quatre anys ens citen a anar a les urnes a votar uns partits que ells decideixen, i que un cop tenen els vots s'obliden de pactes i promeses previs. A mi sempre m'havien explicat que la democràcia era el dret dels pobles a escollir lliurement els seus representants. Potser a mi m'ho van explicar malament o potser a aquests senyors no els van explicar mai que eren la democràcia i la llibertat, o senzillament tenen amnèsia quan els convé.

-------------------------------------------------------------------------

I senyors, felicitats, com és nota que sabeu el que heu fet, sinó perquè publicar la sentència just quan feia unes hores que havien acabat les classes? si realment fos justa, no tindrieu problema en fer-la pública en qualsevol moment!

Escac i mat!

Oblida que tens nom, que ets ningú, oblida que tens cervell i pots pensar, oblidat d'opinar i sobretot de ser escoltat. Viu sense exagerar, invisible a la societat. No deixis que et vegin, ni que sàpiguen qui ets.

Passa desapercebut entre els autòmats que omplen els carrers de ritmes frenètics, vesteix-te com ells, parla com ells, sigues com ells!

Però pensa, pensa i no facis com ells, introdueix-te  on puguis fer més mal, estudia l'estratègia i guanya la partida.

Un bon jugador guanya amb el primer moviment.

Guanya't la confiança, no t'equivoquis et volen cec, sord i mut, aparenta-ho fins que puguis ensorrar-los, llavors serà el moment de llançar la bomba, silenciosament sense aldarulls, tenir el gust dolç de veure com els explota a les mans, i com, amb ells els sistema s'esfondra.

Serà el moment de dir: ESCAC I MAT!

No hi ha cap mapa, on posi llibertat

Nits de fum i alcohol, que continuen quan el sol ens saluda a primera hora de matí, quan tothom es a dormir i no ens rendim.

Llargues converses entaulades, jocs de cartes i abraçades, amb companys que es tornen amics per una nit.

Cançons i experiències que teixiran les nostres xarxes, que ens donaran la confiança per agafar-nos de la mà, i que ens faran entendre el nostre propi futur, converses que ens faran avançar cap al desconegut amb ganes i força, perquè és això el que ens distingeix:

        la valentia d'avançar per camins que no surten al mapa.

Estirar del fil

" Et trobo a faltar. Tinc ganes de veure't."

Havia escrit aquell missatge centenars de vegades els ultims dies, però mai l'havia enviat, no tenia el valor de ser sincera amb ella mateixa, i dir-li d'una vegada la veritat; que n'estava enamorada.

No tenia por a la resposta, ja la sabia, ell estava enamorat d'una altra noia, del que realment tenia por, era de perdre'l, i de no poder confiar mai més amb ell.

Havia pogut despullar-se davant d'ell i no amagar-se, ell la coneixia prou bé, l'entenia, podien passar-se hores parlant en un bar, passejant, no costava allargar les seves converses com un fil que anava canviant de color amb les hores, però sempre quedava aquell tema, el dels sentiments profunds, que mai sortia. Quan tocava aquell color els dos estiraven ràpid per no haver-ne de parlar, i amb mentides piadoses saltaven la proba que se'ls tornaria a presentar al cap d'una estona. Totes les converses derivaven el mateix tema.

A poc a poc, les converses van deixar de ser llargues, els cafes es feien eterns, quan no sabien que dir-se. Així van anar deixant de veure's, per intercanviar quatre paraules per correu electronic, on era més fàcil mentir i on no havien d'inventar cares de despreocupació.

Les tecnologies havien substituit l'amistat per un intercanvi forçat de paraules amables.

Tot observant l'espectacle

I és que es veu que aquí les paraules que s'ecolten són només de boques pagades, encara que mai siguin les més encertades.

Tu, mentre no tinguis nom (que si no vas "amb" el sistema mai en tindràs), ja pots callar i quedar-te a casa que no hi pots pintar res.

ets només un número marcat i escrit a la llista d'individus conflictius, en un sistema que no s'aguanta de per si, que cada dia demostra com s'ensorra, i ens limitem a observar l'espectacle desinformatiu que vivim cada dia, i ara ve un wikileaks, que alarma tot el món de manera que ningú més pensa en que tot se'n va en orris, que continuem vivint dia a dia, amb contractes precaris, retallades de drets socials... Senyores i senyors, estimats humans? si encara sou dels que creieu que vivim en democràcia, agafeu i sortiu al carrer, probeu de dir ben alt i fort el que penseu, probeu de defensar-ho, i sobretot intenteu que algú us escolti, (si us en sortiu em desmonatreu la teoria), el més probable és que us tractin de boig i us tornin a caseta amb uns antidepressius que us deixin tan drogats que no sereu capaços ni de pensar quin dia és, sinó és que el que dieu és tan veritable i tan perillos per al sistema que passareu la resta del dia, amb llit i menjar pagats, això si, de no gran qualitat i vigilats i insultats per un ull atent que us recordarà que no teniu futur, que la llibertat no existeix, i podreu comprobar que això no és democràcia!

Homenatge a Ovidi Montllor

I es veu que de les poques coses que encara em queden, aquesta s'ha convertit en important.
No ens va estranyar que ens truquessin per una actuacióa  València, el que ens va estranyar va ser l'actuació en si i que ens hi convidessin a natres!

I bé, ara toca preparar-se ensajar molt i cap a Llíria falta gent, amb moltes ganes de poder participar en l'homenatge, i amb un sentit de responsabilitat molt gran, l'Ovidi mereix el millor homenatge, i per descomptat la nostra millor actuació.

Tot té el seu cantó positiu

I quin cap de setmana que ens ha vingut a sobre, festa major d'hivern, dates senyalades, eleccions i ensurts que ens han deixat blancs, segurament les festes i les eleccions ens han ajudat a oblidar altres problemes, que amb l'exces d'alcohol ingerit van acabar sortint de totes maneres, hem rigut, i ho hem fet de gust.

em plorat, aixo sense tantes ganes, hem cridat i hem corregut, fins i tot heu fet el mico, i es que aquest cap de setmana ha estat el pitjor i el millor dels ultims mesos, una festa que costara de recordar i al mateix temps d'oblidar.

Han estat quatre dies, un cap de setmana de quatre dies, amb la mateixa gent, amb companys que ja fa temps que s'han convertit en amics, i tot per acabar-ho amanint amb un bon partit de futbol a mitges, però darrere d'aquests bons moments hi ha agut una cosa que ens ha tret el son, que ens ha incomodat, i que ahir va fer que saltes i crides afonica, abraçar-te i felicitar-te, i al cap i a la fi, despres de l'ensurt hem pogut riure, i fer conyes de futurs que per sort no han estat.

Gràcies per no deixar-me sola, en aquests quatre dies, per fer-me costat, per totes les abraçades rebudes que han servit per aguantar-nos de peu, els uns als altres.

un aniversari

on quedaran les samarretes que em vas llevar?  i el jersei que no em vas donar?
els instants que vam deixar passar, i les nits que vam burlar, quan vam gaudir abans de pensar, i vam fer allò que desitjavem sense preocupar-nos de l'endemà.
On quedaran els matins al sol, i les caminades cap a Vilanova?
es perdran i nomes les recordare quan en dies com avui la nostàlgia se m'endugui a mons passats, quan somii en temps feliços, i vulgui creure que pot haver-hi un bon dia, com la canço que sonava en el meu aniversari...aquell 11 maleït. i ara ve el teu, i jo men recordo que les nostres converses han desparegut, les hores al telefon rient, parlant, les tardes tancats a l'habitació, i voldria que tornessin, un amic no es pot deixar perdre.
I ara hi ha gent, aquella que saps que estan al costat, que t'acompanyen i que no et deixen, i no la vull perdre, però tampoc vull perdre't, nomes una foto, tu i jo, aquella imatge i mil records, i una frase inacabada, maleit el moment que vas emmudir.


saps? al principi mo vaig creure.

històries de senyeres

Fa temps cada matí quan passava per davant de la residència em fixava en aquella finestra, allà algú hi havia penjat una senyera, era a la primer finestra de la segona planta i jo vaig anar teixint amb els dies la història d'aquella persona que la vida l'havia portat a reivindicar el seu país des de l'habitació d'una residència d'avis.

Una persona que hauria viscut molt, però que encara tenia força, que tindria mil i una històries viscudes en pròpia pell per explicar, que hauria conegut de cara la repressió més cruel i que havia decidit lluitar fins al final pel seu país, cosa que havia fet que ara de la seva finestra pengès una senyera amb quatre barres quan la familia era lluny, i els companys i els amics segurament n'havien marxat molts.

Fins que un matí, a les 7 com cada dia, aquella finestra, la primera de la segona planta va quedar igual que totes les altres i la senyera del seu, del meu i del vostre país va deixar d'onejar per una terra, i amb ella un cor valent, que no vaig arribar a coneixer més enllà de les meves històries.

Fa molt temps que devia aquest relat, potser la llibreta nova, potser els viatges en tren van decidir-me a fer-lo en passar de nou davant la residència.

Nits que es recorden en secret

Són tants els fils que ens uneixen que ni tan sols ens parem a observar-los, preocupats per aquells que no existeixen i que a grans trets serien invisibles.

Les nits ens apropen i la llum dels migdies en fa fugir a la deseperada, amb un regust estrany als llavis, com aquell que ha menjat el pastís més bo del món i se sent culpable quan se l'ha acabat.

Ens agrada i no estem disposats a renunciar-hi i en la inconsciencia que ens caracteritza tornem altre cop a les nits on tot passa i on tot és possible, sabent que l'endemà tancarem la porta deixant enrere records màgics i sensacions inconfesables a partir d'aquell moment. Amb la promesa d'una llarga i important conversa que mai arribarà abans que la pròxima nit on ens trobarem.

Paraules

Converses fins les dues, i jocs de paraules que deixen traslladar-se allà on desitgem, sentiments estranys, i situacions desconegudes fins al moment, tot serà que encara ens queden moltes sorpreses per trobar, i aquesta només n'és una, que per sort puc obrir acompanyada...

Potser somio, o volo, però que bonic pot ser somniar a ser lliure, a ser allò que volem ser, encara que només siguin somnis, per un moment poden convertir-se en realitats en el nostre món, aquest món on les paraules traïdores no en permeten dir tot allò que volem dir. Les coneixem totes, les paraules, però a voltes no tenim el coratge per pronunciar-les, per admetre el significat sense pors ni vergonyes, som sincers, però callem veritats.

I després les escrivim en relats anònims farcits de sentiments que formen un col·lapse, compensant així la manca d'aquestes en la vida real, aquella que queda fora dels somnis.

Hi han moments on perds les ganes d'escriure de parlar, de fer res, fins i tot sortir de casa, i et preguntes que hi ha, que hi ha d'important que et tregui les ganes de ser, de fer, de pensar, potser una amistat, una persona considerada especial, o tu mateix, quan perds el nord i necessites fugir de tot.

Porto dies que no em deixa publicar, així que ho intento amb aquest missatge.

I aprofito per donar les gracies a la Filadora, aviam si aquest cop em deixa publicar-ho! Estic contenta que t'agradi llegir-me i que sapigues que a mi m'encanta poder passar a llegir el teu blog, de veres!

doncs res, aviam si quan tingui una mica de temps, i em deixi, puc pujar una entrada amb més contingut!

Només escrivia frases que no sabien parlar...

les novel·les fa massa temps que són veritat

Aviat ja no es podrà ni escriure sense que un ull atent revisi paraula per paraula allò que hom pot dir o pensar, no us recorda res?

Despres dels fets del 29 de setembre a la vaga general, la tercera tinent d'alcalde de Barcelona, Assumpta Escarp, que també és la responsable de Prevenció de Barcelona, va demanar públicament que la fiscalia intervingues i fes tancar pàgines de contrainformació, fent apunt especial a la pagina web de kaosenlared.net, però darrere aquesta, ara també venen indymedia, la Haine i fins i tot la pàgina web d'Alerta Solidaria que es dedica a fer un seguiment dels casos repressius per raons polítiques al nostre país.

La raó que dona l'ajuntament de Barcelona per a fer aquesta petició, és "l'apologia de la violència" que presumptament fan aquestes pàgines. El cert és que aquestes pàgines són portals on se'ls ofereix veu als moviments socials que normalment, per no dir sempre, tenen silenciada ens els mitjans de comunicació de masses que deixen veure una submissió total a l'estat i una criminalització de qualsevol fet que qüestioni l'actual sistema capitalista i la societat en que vivim.

Realment, he quedat bastant parada, pensava que ja no arribariem a aquests extrems, però reconec que tenia massa bona fe, desprès de veure les reaccions els dies posteriors a la vaga, ens ho haviem d'imaginar. L'estrany és que encara es preguntin perquè la gent va reaccionar amb aldarulls en una vaga general, amb un context de crisi i precarietat com el que estem vivint, poser és que no se senten escoltats, no?

Viure

Juga

crida

corre

riu

atrapa'm

escolta

canta

salta

atreveix-te

gaudeix

balla

menja

observa

diverteix-te

arrisca't a viure.

I aprendràs a volar en menys temps del que imagines. Els móns que podràs veure quan descobreixis que si tu vols, només si ho acceptes, seràs lliure i podràs gaudir de la llibertat.

Avi, per tu

He de reconèixer que estic cagada. cada cop que et veig estirat en aquell llit, quan et costa respirar, fem broma i ric, parlem d'edificis, de si he anat a la vaga, em preguntes que em fet com si volguessis formar-ne part comparant-me amb la mare, dels nens o de que jo tindré un ordinador més maco que els que et rodegen i calculen el teu pols...

tots riem mentre esperem a la sala que surti el que hi ha amb tu, tots esperem veure't i estem impacients amb la poca estona que tenim, però tots tenim unes ganes boges de plorar, i tots ho fem quan els altres no ens veuen. Tu tens por, però no et creguis que et l'únic no senyor! Que ens has ben espantat a tots, amb la teva tossuderia dels nassos, mai més em creure que et costa fer la digestió, o que estàs incòmode, ja no ens creurem que els dolors, ja et passaran! Que deu ni do amb aquest cop! si no hagués estat de la mare...

Però saps que t'estimem molt, i que esperem que ens donguis molts més ensurts, i que vegis com el Pol es converteix en "futbolista", o com natres pugem als escenaris, que vegis com creix la Mireia i com cada dia és més presumida, que si no no et deixarem en pau!

que et queden moltes batalles per explicar-me, i vull que ho facis a casa, assegut a la teva cadira, mirant per la finestra i rient, dient-me Senyora Maria quan em vegis entrar per la porta com sempre.

T'estime.

Segura de seguir buscant....fins trobar la veritat!

I mil cops ens repetiran que dels ideals no en menjarem, que no aconseguirem res.

Doncs jo tinc aquests ideals, un principis i sóc coherent amb mi mateixa, penso lluitar per ells perquè hi crec, perquè penso que serveix de molt, perquè del que segur no en menjarem serà del seu ciment i els seus bitllets!

que se n'ha fet de tots aquells que van lluitar fins deixar-s'hi la vida, que van donar tot allò que van poder, on s'amaguen les esperances, les idees, els sentiments i les ansies de llibertat, on s'ha quedat la justícia, la democràcia? on s'amaguen?

no volem succedanis , volem realitats, vull pensar que un món socialment just és possible, vull pensar que un dia veure el meu poble lliure, sense cadenes, sense retallades, sense un món fet sobre la hipocresia i les desigualtats.

Continuarem removent la terra, fins trobar les politges del teló per aixecar-lo, per demostrar a tothom que el teatre que veuen, no són més que quatre aprofitats amb afany de protagonisme i poder, ensenyar que entre bambolines són ells els que treballen, els que mouen aquest sistema.

Que com molt bé diu un gran professor: els governants no són imprescindibles, l'imprescindible és la gent, i que aquesta pot decidir si vol ser governada i com, només fa falta que ens ho creguem!

de cap per avall

vivim enmig del circ de la ignorància, on tot és possible perquè la gent no veu res, ni escolta, ni vol sabre res!

serà que ens hem tornat bojos, o masoquistes, o què?

fins que el poble no s'adoni que és ell qui ha de decidir, que sense poble no hi ha res, n'hi haurà quatre que és creuran tenir-ho tot ben lligat.

i tot i així, el 29 seran molts els que aniran a treballar.

que la vaga arriba tard, si, però és necessària, ahir avui i demà s'ha de demostrar que nosaltres som qui tenim el poder, les classes treballadores, i populars, que som el motor d'aquest país i tenim molt a dir, i molts motius per fer-nos sentir!

força

I es que la vida t'acaba demostrant que tot és superable, amb unes cullerades d'humor, una d'hironia, i una de valentia, i tot amanit amb la companyia d'amics que segueixen ferms al teu costat, que et mostren el paisatge quan no vols obrir els ulls, i et fan sentir el gust de l'aigua que et negues.

i encara que puguis plorar, sentir-te inutil enmig del mar, sempre tindràs unes paraules amigues que et faran sentir a prop d'algú, que t'ajudaràn a treure tots els mals trangols que pot portar dintre i que fins i tot ploraran amb tu , si és necessari.

En aquesta vida poden passar mil coses, però de totes ens en podem sortir, només es tracta de mirar-les directament, cara a cara, i no deixar que ens facin por, enfrontar-les i de segur que podràs tirar endavant.

Sembla mentida, que els cops més forts, siguin realment els que et facin adonar de tot allò que tens dintre, que t'aguanta i et fa sentir forta, et fa sentir capaç de destruir parets de pedra amb les mans. Perquè si fa falta, ara sé que sóc capaç de fer-ho, d'això i de molt més, trencant murs i saltant mars, per continuar al teu costat, i al vostre.

nits que es fan dies

Un altre estiu de la mateixa manera, cada cap de setmana el mateix, i despres les explicacions, les hores intempestives, nits massa llargues...

i ara tornarà al rutina i tornarà a passar un any de descans fins l'estiu que ve.

Potser si que m'hauria de replantejar això de cremar totes les nits, coneixer persones que trigaras en trobar, si es que ho fas.

Potser he de començar a fer-me gran.

sorpreses

m'encanten els petits moments, com quan regires la butxaca d'un pantaló que fa temps que no et poses, i trobes la pulsera que et va regalar fa tant de temps, aquella que pensaves que havies perdut, i te la poses altre cop, com si fos nova...

Una nit amb merda

segur que tothom ha tingut en un moment o altre, la sensació de sentir-se culpable, d'haver arruinat alguna cosa, però potser no som tants els que ens hem sabut culpables d'haver destrossat una persona, és una cosa que mai et treus de sobre, que costa d0entendre, com, si t'estimaves tant a una persona, li has pogut fer tant de mal, tard o d'hora veus que potser tu no n'ets el culpable, que segurament hauria passat el mateix encara que no ho haguessis fet, però ve un dia en que torna a passar un cas semblant amb una persona diferent, i aleshores et preguntes, si realment no ets tu la culpable del que passa.

Tansols una frase va fer recordar-me mesos i mesos d'incertesa, de por, de desesperació per no saber res, de trucades sense resposta...

-Nena, va començar quan vau marxar i us va veure.

no volia creure-m'ho, però vaig fer cas a aquella famosa frase: "quien calla otorga", despres d'una hora i mitja parlant, rere la meva pregunta es va fer el silenci, evitar estar al meu costat, no mirar-me i mirar constantment el rellotge del mobil per buscar una sortida.

Vull creure, desitjaria creure que em diu la veritat, que jo no hi vaig tenir res a veure, però necessito uan explicació on jo no sigui la culpable, no vull que es repeteixi la mateixa historia, o en aquest cas pitjor, la puta merda, encara que la negui jo vaig veure aquell nas i sobretot..aquells ulls...

No vull que ningú passi per això, no només les persones que ho viuen en propia pell, sinó tots aquells que ens trobem al voltant, que en som els acompanyants....

Suposo que un dia sortira tot, i jo almenys sabre perdonar-me, o conviure amb això...

de tornada al món

Comencem a posar punt final a aquest estiu que va venir sense avisar, i que va començar amb massa projectes a la maleta, la majoria dels quals encara estan per desembolcallar, i els altres s'hauran de fer a corre cuita perque tenen data de caducitat, ha estat un estiu estrany, amb gent nova, i gent que feia massa temps que no tenia, converses llargues, molt llargues, d'hores, i molta feina, molta festa (i la que queda!) però també amb moltes hores per relaxar-me, descansar, fer els meus resets , i encara sort d'ells que sinó...
M'ha anat bé, aquest allunyament de la rutina, de la gent de cada dia, aquest parentesis davant del canvi de debo que em ve ara, poguer marxar del món durant uns dies i sentir ser una persona diferent, parlar, fer, sense por, sense mirar al costat, i és que en tenia moltes ganes.

Però sabeu? em resisteixo a pensar que s'acabarà l'estiu i no hauré fet el més important, encara em queden tres setmanes per començar i penso exprimir-les, abans que torni a començar la bogeria, l'estres i els mals rollos, penso carregar les piles d'optimisme i gaudir fins l'últim dia de la llibertat que m'ha portat aquest estiu, diferent, si més no, bo.

Parlant, i pensant.

Parlo d'una terra, d'una gent. Parlo de mi, de tots, de llibertat, de somnis, d'esperança, però parlant no s'aconsegueixen les coses, fa massa temps que parlem, que desitgem, que somniem, i encara continuem sota aquesta gent que ens oprimeix, encara continuem acotant el cap quan es tracta de plantar cara, no és només la llibertat d'un poble, és la llibertat de les persones que hi viuen , és la possibilitat de ser una mica més lliures dintre aquesta societat.
I espero, i crec, que és possible, que és una causa justa, que necessita que defensem, i es quan veig el meu poble, la meva comarca, quan camino per les muntanyes, quan observo l'infinit de les nostres platges, els carrers de pedra dels pobles, la gent que parla la meva llengua, que m'adone que fa falta continuar, que no s'ha d'abandonar la lluita, que ens queda camí per recorrer i que em de continuar amb pas ferm sobre la terra, sentint-la i estimant-la, sent part d'ella, deixant que ens ensenyi i ens ompli fins l'ultim racó.


Parlo d'aquesta íl·lusió compartida amb tants, i veig tot tipus de respostes, però la que més mal em fa, és la indiferència.




* Un dia vaig decidir guardar les velles senyeres al prestatge de dalt, on hi ha els llençols.

Tinc els calaixos desendreçats

Obro la porta del menjador i deixo les claus sobre la taula sense parar-hi atenció, entro a la cuina i obro la nevera buscant alguna cosa de beure o menjar que ja sé que no trobaré, m'assec a sofà mentre espero que s'encengui l'ordinador i agafo aquell llibre de Freud que fa dies que intento entendre però per més que passo linies i linies de pagines escrites sempre m'acabo preguntant què és el que he llegit.

No és que no entengui les paraules de Freud, sinó que no sóc capaç de concentrar-me en res més de cinc segons, no faig res i estic cansada, sona el telefon i despres de cinc minuts d'una conversa automata -Hola com va? si jo estic bé; no, encara no he sopat; si, ara soparé; tranquil no hi ha hagut cap problema,; tot bé; un petò adéu -torna la tranquilitat, decideixo oblidar-me del portatil que està sobre una cadira ences, i pujo a l'habitació està tot recollit però decideixo que he de cambiar l'organització de l'armari, aixi que baixo caixes les buido, trec la roba de l'armari, alguna la posa dins les caixes i l'altra la torne a penjar per colors, les samarretes també canvien d'organització i decideixo deixar un prestatge per la roba d'esport i els pijames, fins i tot el prestatge superior on tinc els llençols decideixo canviar-lo. i quan en sóc conscient em pregunto que estic fent, perquè m'he posat a endreçar allò que ja estava endreçat, i suposo que la resposta és que estic tant desorganitzada dins meu que necessito que tot allò que m'envolta estigui estrategicament situat per no sentir-me perduda també aquí fora.

10 juliol: CAP ESTATUT ENS FARÀ LLIURES!

em llevo tard, després d'una nit surrealista amb el concert de The Pepper Pots i tot el que va seguir, al migdia em truca una amiga quedem mitja hora abans així podem anar tranquilament parlant cap a l'estació d'autobusos. A quarts de quatre pugem al bus i a les quatre marxem cap a Barcelona, som el primer autobus que surt del poble, durant el trajecte nem parlant i fent conya, tenim una mica de presa hem quedat a les 5 amb més gent, però no sabem si els trobarem, el metro va ple de gent amb etselades, senyeres, samarretes, tots cap al mateix lloc, per un cop tots junts cap a una manifestació.

Quan sortim del metro al carrer és gairebé impossible moure'ns intentem anar avançant mentre la gent va queixant-se de que no s'hi pot estar, que hi ha massa persones en poc espai, finalments trobem les banderes i la gent, ja hem arribat, hi ha una mica més d'espai i per primer cop podem saludar-nos amb tranquilitat i respirar aire.

rapid ja tenim feina, avui no estarem tranquils, però tot i això ens ho passem bé, estem quiets però ja se senten crits, contra aquest estatut que ja fa 6 anys, vam avisar que no solucionaria res, i que ara s'ha demostrat, no ens agrada dir - ja ho vam dir- però és així, un estatut no ens portarà l'Independència, ni la farem en un parlamen que acata les ordres d'aquesta espanya que ens oprimeix desde fa segles.

passem molta estona quiets i començo a sentir que algú em crida, algú que em crida al mig de Barcelona? és mon tiet que també a vingut a la manifestació, més tard també ve ma tieta, comencem a avançar, quan tots ja pensavem que no ens podriem moure, -hi ha massa gent!- diu tothom, es curiós que ens queixem d'exces de gent, quan en una manifestació del que es tracta és que hi hagi gent.

L'Estelada gran comença a cansar-nos els braços i busquem reforços entre els companys que tenim al costat. Quan per fi ens alliberem de l'estelada tenim el temps just d'anar al lavabo i tornar a sortir, s'ha girat feina.

S'estan preparant per fer una acció, estan tapant a un gurp de persones que van encaputxades, una senyal i s'aixequen tots amb el material a les mans, hi ha un munt de gent protegint els encaputxats que despleguen una bandera espanyola gegant feta amb cartró i la cremen, de cop veiem apareixer en bloc un munt d'agents de paisà tots amb el "pinganillo", la gent s'hi encara, els insulten, intenten que els encaputxats no siguin agafats i els protegeixen mentre es treuen la roba, en pocs minuts no se sap qui ha estat i qui no encaputxat tots s'han barrejat i tornem a reprendre la marxa tots junts.

Ja fem tard al bus, però hem trucat i avisat, així que mentre anem caminant ens trobem amb altra gent del bus i marxem tots plegats, acomiadant-nos del companys i amics que continuen endavant, tots ens quedem amb ganes de continuar, ens fa rabia deixar-los "sols", però despres de caminar i caminar buscant el carrer París per agafar el bus el conductor que ens veu ens avisa - Jo us guarde les estelades pero pugeu ja que la gent està molt enfadada- i era veritat, tot d'home que ens critiquen per arribar cinc minuts tard de l'hora de sortida, però no passa d'aquí, són gent gran que tenien ganes de tornar d'hora a casa.

La tornada és fa més llarga, estem cansats, però tots tenim la sensació que avui hem fet el que deviem, hem fet sentir les nostres veus, el poble ha sortit al carrer i s'ha fet escoltar, avui no pensem en cap derrota, sinó que cada dia som més aprop del nostre somni!

Avui s'han sentit molts lemes, però un era indiscutible: INDEPENDÈNCIA! ho tenim ben clar, i ho aconseguirem!

què és la felicitat?

M’has dit que el que faig és admirable, et sorprenies de que pogués donar-te consells de que fer amb el noi que estimes, que a la vegada és el que estime jo, li he tret importància però realment jo també em pregunto com sóc capaç d’aconsellar-te, suposo que pel mateix fet d’estimar-me’l a ell, voler-lo veure feliç, però ja no sé que faig bé i què no.

Suposo que m’he acostumat a ser amiga i res més, i ja no és el primer cop.
Tan sols espere que no la cagui, sé que cada cop ens estem distanciant més, ja t’ho deia, i a voltes em sent hipòcrita xarrant amb tu d’ell perquè és com si em traís a mi mateixa, però no et dic cap mentida, això no ho vull fer, sé que a volts passes per aquí i em llegeixes, per tant t’ho deixo aquí escrit, que quan necessitis parlar jo estaré per escoltar-te sense cap problema, encara que després el que et pugui dir sigui ben poc.

No sóc capaç de dir-ho a la cara, jo només sé expressar-me escrivint, dibuixant, fent figures, així que només et demano que el facis feliç, que darrere la seva gran barrera de roca, com deies, hi ha un cor molt fràgil, hi ha un noi amb molts sentiments, mira’l sincerament als ulls i els veuràs, per més que ell els intenti amagar, se li escapen.

Gràcies, per confiar en mi.

Una altre de fotuda!

Heu tingut mai aquesta sensació, de que per més que tu bulguis fer no aconseguiràs mai res, que estàs perdent el temps i les forces? Jo estic així, i és que ens les estan foten per on volen i s'estan quedant a gust, i la gent continua a casa sense fer res, només queixar-se des del sofà.

Mirant fotos

Que ha passat? Hem despares a parlar, hem despares a mostrar-nos amor, ja no som capaces de mantenir una conversa normal, sempre acaben guanyant els crits i els insults, sempre acabem amb portes tancades i setmanes de silencis. Que ens ha passat? Per que tot ha canviat tant des d’aquella foto? Tothom diu que estem tan macos, suposo perquè allà semblem feliços i vull pensar que era així que llavors érem feliços, perquè em fa mal veure com ara hem perdut qualsevol mostra d’alegria, que ja no sabem que podem dir i que no, per que sembla que qualsevol paraula pugui encendre la metxa d’aquesta traca que tenim entre les parets que han aguantat tants anys de vivències.
I em fa ràbia reconèixer que prefereixo estar fora d’aquesta casa, que prefereixo marxar a les set del matí i tornar a l’hora de dormir per no haver de parlar , per evitar converses inútils, per no començar amb els retrets. Aquesta mania que els petits no podem fer-nos grans, ja no soc aquella nena que es disfressava i representava tots els guions que llegia, ni la nena que passava la tarda llegint llibres al llit per no escoltar els crits, ara soc una noia que ha anat creixent, que s’adona que les coses no han anat bé, i que cada dia semblen pitjors, que s’adona que alguna cosa esta passant, i es que sembla que només ella s’hagi adonat que he crescut, que es pot parlar amb mi, que no soc cega ni sorda.

Sant Joan

Aquesta nit em cremat les pors, em cremat les hores de la millor manera, al compàs de les gralles i la música que ens han fet sentir lliures,i ens han permes somniar que algun dia aquesta terra també podrà volar.
Aquesta nit en les vostres cares he vist la il·lusió, les ganes de lluita, i les ansies de llibertat, un cop més he vist companys i amics saltant, cridant, ballant, celebrant la nostra festa, tots passejant l'estelada gegant pels carrers de la ciutat, tots onejant-la al vent, i fent sentir la nostra veu contra aquesta bandera forana que un any més continua a dalt de l'ajuntament.
La nit més màgica de l'any en la que podem sentir-nos bruixes tot gaudint del foc, i la tradicció, de la nostra cultura, i del nostre país. Fent allò que ens ve de gust, fent festa, perque en la lluita també hi cap la festa, i perque som un poble alegre i combatiu, que no s'arronsa, que celebra, que viu la festa i la lluita amb la mateixa intensitat i les mateixes ganes.
Aquesta nit me reafirmat en les meves idees, quan ballavem aquelles cançons amb les que vam descobrir que podiem pensar diferent, quan cridavem al vent, quan saltavem i creuavem les mirades, mirades sinceres de complicitat, amb desig. I es que un cop més he vist que hi ha molta gent, que van ser 7512 espurnes i que cada dia en seran més si continuem avançant, i estem decidits a caminar, a guanyar passos a la incultura, a la intolerancia, estem decidits a guanyar per més car que ens pugui costar.
Entre tots valtres m'he sentit recolzada i contenta, de ser conscient, de pensar, de poder cridar fort alçant el puny al vostre costat, de cantar els nostres himnes sense falta de microfons perque ja s'escolten les veus unides.
I com aquesta nit, n'hi hauran moltes, i totes les gaudiré i les viuré amb la mateixa força, perquè hi treballem i ens esforcem, per més que hi hagin problemes, i després val la pena veure com ve la gent, i gaudir de la festa.
Veure sortir el sol i pensar que algun dia deixarem d'esperar que aquesta terra que desperta sota la claror d'aquesta estrella algun dia sigui lliure i les flors floreixin més roges que mai.

Una victòria petita, però amb molt sentiment.

Ara que m'ho mire en la distància dels dies, amb la fredor que no tenia en aquell moment, quan les llagrimes d'alegria sortien dels ulls de tots, després de tant d'esforç de tanta feina durant mesos, es veia recompensat cada cop que una persona entrava al teatre per votar, per decidir, i no m'ho creia, no em podia creure que abans de quarts d'una teniem 100 vots, cap de nosaltres podia esperar que a les 8:45 del matí ja tinguessim un home amb el gos esperant per a votar.

Cada cop que veiem un veí que coneixiem des de petits, ens apareixia unb somriure a la cara, cada cop que venia una persona que no coneixiem i descobriem veïns que responien a la consulta, o aquells que en el seu document d'identitat (encara d'aquest país veí ocupant) no hi constava que vivien al poble, tot i saber-ho, quan tornavem amb el certificat d'empadronament, tan sols per poder votar, això ja era una batalla guanyada davant les traves amb les que ens hem pogut trobar.


El simple fet de trobar-nos dins el teatre, de fer un recompte sota un sostre (encara que no fos el que havia de ser) i on la gent el pogues veure, ja era una victoria, encara que per dins només pensesim en quan arribaria l'hora que l'Ajuntament ens faria fora, amb l'urna i els vots, com explicariem a la gent que aquell ajuntament al que la majoria voten, ens fumia fora del teatre quan feia mesos que sabien el dia de la consulta i haviencontinuat organitzant un ball per als avis al mateix local.com explicariem aquesta hipocresia quan l'Ajuntament deia que ens posaria totes les facilitats i a l'últim moment dos dies abans de la consulta ens deixava sense local on fer-la.


Però més val tard que mai, vam acabar fent la consulta al teatre on estava prevista, i quan van venir els avis, vam demostrar que dialogant es pot arribar a una solució, encara que suposi sacrificis per part de les dues bandes, vam compartir l'espai fins les 8h i vam fer el recompte a la sala d'exposicions com haviem demanat.


La victòria també va ser amb els 405 vots finals, un 21,62% de participació, de tota la gent major de 16 anys cridada a les urnes, sobrepassant els 300 vots que esperavem er a estar contents, i fins i tot els 360, que algú volia i que tots ens pensavem que seria impossible. La victòria va ser per la Independència, perque d'aquests 405, 370 van ser un SÍ a la Independència, i si, hi van haver 18 vots pel no, 16 en blanc, i un nul, bastant curiós tot s'ha de dir, perque aquella imatge no estava contemplada en la possibilitat de butlleta però ens va fer riure al trobar-la.


Ara, com deia al principi, puc parlar més reposadament, tot i que encara tinc l'alegria recorrent per dins en pensar-hi, però em mire d'una altra manera el poble, jo pensava que seria molt dificil moure a la gent, i em vaig endur una sorpresa molt gran,segurament després de tot, no coneixo tan bé el poble com em pensava.


Adunto aquí la noticia de l'anoiadirari.cat, i també l'entrevista que van fer a dues noies sueques que vam tenir de convidades durant al jornada, coneixent els costums i les idees del poble català.



Fotografia: anoiadiari.cat

Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la independència

Rols socials(personals)

Potser no m'havia fixat mai en les relacions que s'establien al meu voltant, en els rols socials que es teixien dia a dia inconscientment i que tots adoptavem d'una forma natural, i han fet falta moltes senyals per adonar-nos que només si interioritzem els valors que tan prediquem serà quan podrem aconseguir allò que anhelem, és dificil, com tot, però és possible, passant per un debat intern, personal i individual, així com a la vegada cal un debat col·lectiu per adonar-nos de totes aquelles accions, comportaments i maneres de ser que pel fet de tenir tant interioritzades les passem per alt i les tractem de normals quan són les relacions o comportaments més preocupants en una relació social, sigui quina sigui.
Els rols exsteixen, i ens marquen des del moment en que formem part d'una societat, ens regeixen una manera de comportarnos que acceptem acriticament en l'inici del proces de socialització, és a dir quan som infants i aprenem un munt de conceptes i idees, les quals per manca de contrast acceptem com a bones, ja que les que ens les ensenyen que també serà aquelles de les qui aprendrem per mitja de l'imitació, ens ho diuen així.

Potser ha d'arribar un moment en el que totes siguem capaces de contrastar aquest valors acceptats, i qüestionar-los, posar-los a debat i entendre perquè els acceptem o els rebutgem, només aixi serem sincers amb nosaltres mateixos i podrem estar segur d'allò en que creiem, només llavors podrem parlar amb una altra persona i debatre fins arribar a una bona conclusió, perque si les bases no són solides l'estructura no s'aguanta per enlloc.

De l'1 de gener al 13 de Juny...

Sembla que aquest any hagi vingut acompanyat de tu, sembla que em vagis perseguint, perque tothom al meu voltant acaba tenint relació amb tu, i ja nestic farta saps, has passat la ratlla, ell no havia d'haverte fet cas, no havies d'haver-lo conegut, era massa petit, i tota la gent que ha deixat aquí, no creus que potser n'hi havia un altre per endur-te?
però sempre diuen que les coses passen per alguna cosa, fes-me pensar, demostra'm que això ha passat perquè així era millor, que alguna cosa bona passarà perquè sinó de veritat que no ho entenc, no puc entendre-ho.

Quan no pots dormir a les nits...

A voltes et trobes plorant preguntant-te el perquè, amb aquella profunda sensació de soledat que tant t’ha acompanyat, potser mai has atrevit a dir-te que ets tu qui s’allunya de la gent donant-los les culpes, no vols adonar-te que et fa por que algú et descobreixi sincera, que algú conegui realment qui ets, prefereixes aguantar aquesta falsa aparença per això quan algú et coneix massa tu l’apartes, ten desfàs i plores perquè et sents sola, perquè no tens aquella persona que sempre has ideat per a poder riure les tardes d'estiu i sortir de festa les nits, per poder comptar perquè t’ajudi a estudiar, ja no tens aquella persona i ten lamentes, o simplement et falla a qui trucar per explicar-li que estàs destrossada, que has tornar a vomitar, que no suportes escoltar la paraula addicció, t’espanta, t’horroritza sentir-te culpable i no ets capaç de trucar-lo i dir-li que no t’atreveixes tornar-lo a veure cara a cara, no per ell, sinó perquè tu encara no has estat capaç de perdonar-te el mal que li vas fer, i tampoc vols veure la seva cara perquè per molt contenta que vullgues estar-ne per ell, et fa mal veure que es feliç amb una altra noia que ocupa aquell lloc que no fa tant ocupaves tu, que encara estès boja per ell encara que ja no vulguis fer-li cas, que quan veus una persona per qui fa un temps podries haver sentit alguna cosa, ara només et venen al cap els seus ulls, les seves mans, i aquella conversa un 12 d’octubre en un kebab prop de la barceloneta, o aquelles nits estirats al llit, abraçats…

No ets capaç de ser sincera si amb la gent que pateix i plora per tu, veient que cada dia estàs pitjor, que cada dia tens pitjor cara, i ulleres de no dormir, quan els teus pares et senten plorar a les nits a l’altra banda de la paret, i només obtenen crits de fugida per resposta.

T’amagues en la teva individualitat, utilitzes la política d’escut per amagar que no ets capaç de viure feliç, que els problemes e consumeixen, i damunt de tot això o per tot això, et desmaies pels carrers, a l’aula, de festa, i encara t’aïlles més de la gent, perquè quan una persona està malalta aconsegueix que tothom s’allunyi d’ella a poc a poc, i més quan la malaltia no té altra solució que la paciència…

colors

.

Com els colors que es barregen les persones som imperfectes, amb tons i transparencies entre zones opaques que tapen el fons.

com rectangles formats per tants tons indestriables, que se sobreposen per formar l'equilibri.

Lisistrata

Començava a ser habitual per aquestes dates, que tot estigués a punt, o almenys ho hauria d'estar, per tornar a l'escenari i deixar anar la bojeria, la il·lusió del treball de tot un curs. Aquest any torn a estar-ho , però amb més ganes i més força que mai, perquè és l'últim i perquè l'obra és un repte proposat per tots, des de el primer moment, sabiem que haviem de fer algun text on demostressim tot el que hem apres tot el que som capaços de fer així que ens vam atrevir amb LISISTRATA i just d'aquí una setmaneta estarem a L'Ateneu Igualadí deixant veure tot el bo i millor que podem fer.



Lisistrata, per si algú no ho coneix, se situa a l'antiga Grecia on totes les dones, organitzades per Lisitrata decideixen fer una vaga de sexe per aconseguir que els homes deixin de fer la guerra i matar-se els uns als altres, és una comedia perque el riure és una molt bona manera de fer entendre les coses passant una bona estona.
Així que tothom està convidat a apropar-se el dijous vinent 27 de Maig a l'Ateneu Igualadí a les 8h del vespre, per riure una mica i gaudir d'aquesta obra, que segur tots recordarem com la obra que més feina ens ha portat però també amb la que em rigut molt, amb escenes on hi afegirem tota l'energia, gerres, troncs, cascs i tuniques que han passat de ser "cutres" a ser una realitat i quedar de conya, amb coreografies que encara estan per quadrar però que dijous, com sempre, sortiran perfectes, així que aquest cap de setmana es tractarà d'estudiar al màxim el guió per no deixar lloc a dubtes un cop ens trobem trepitjant l'escenari del teatre, per poder riure i saltar tranquilament sense que s'escapi res, per fer gaudir el públic què és el més important!

Perquè com totes les que fem amb aquest grup són genials, treballar amb ells és impressionant, i això es demostra després d'anys quan veient el final ens hi volem anticipar i canviar-ho, ja es parla de formar un grup de continuar amb això que hem anat construit a poc a poc cada divendres, encara que hi hagi més feina, ens volem proposar de continuar perque som uns addictes al teatre, perque ens agrada que ens mirin i perque tota aquesta feina ens ha servit de molt i volem continuar.

Així que aquesta serà l'última del grup de teatre de l'institut, però esperem que no sigui la nostra última obra.


27 de Maig, 20h
Ateneu Igualadí.
Obra: Lisitrata!

davant la DESinformació CONTRAinformació

No portis pintes- aquesta és la recomanació més escoltada quan es fa algun acte, alguna manifestació, qualsevol cosa que pugui portar més tard repressió, les detencions les identificacions, ja no són per als que han fet o participat de qualsevol acte il·legal, ara només és necessari anar vestit d'una manera determinada per a esser un delinqüent, ara ja només fa falta portar el cabell tallat d'una determinada manera, portar un estil de roba el qual segons ells és indecent, per a trobarte davant d'un mosso d'esquadra demanante el DNI diente que ets sospitós d'haver fet una pintada, de participar en una manifestació il·legal. és una caça de bruixes constant que ja fa temps que dura i que cada dia en trobem més mostres, cada dia hi ha més companyes que reben mostres de repressió i els crits es troben silenciats davant mitjans que es dediquen a ignorar la realitat i només mostrar allò que es favorable al govern.

encara espere que els mitjans de comunicació parlen algun dia de totes les mobilitzacions, de tots els actes que es duen a terme per protestar, però es clar les protestes són massa anti-sistema i si se'ls dona importància poden danyar l'estabilitat estatal imperant i que es desviuen per mantenir, hi han protestes generals, importants hi han manifestacions paraleles que mai es coneixeran sino es que hi participes, llegeixes contrainformació, i te'ls trobes pel carrer i t'atreveixes a preguntar, ara hi ha la sort de les pàgines web, tot i que la desinformació creada fa que molts cops ni coneixem pagines com indymedia, lahaine, nodo50, kaosenlared, l'accent i tantes més pagines que ens podem mostrar tot allò que passa d'arrere el teló bonic que s'esforcen en tenir baixat.






Més pàgines a visitar:

-Rebelión
-La Directa
-Corrent Roig
-Corriente Marxista
i només fa falta continuar burxant que n'apareixeràn més.

Crec en un poble ple de força

Hi ha una immobilitat en aquest país preocupant, la gent ha optat per callar i acatar, -estem en crisi- sembla que amb això en tinguin prou com per deixar que fagin i desfagin a gust aquests que a base de mentir i especular han aconseguit una butaca i portar-nos on som ara.

Ara es quan naltres hem de mourens i no deixar que cotninuen trepitjant-nos com han estat fent, però es veu que tothom té massa por al cos per cridar contra el patró que els fot fora sense escrupols, deixant-los amb el cul a l'aire pagant-los 20 dies per any treballat, i encara els hi donem les gracies, amb retallades que no acontenten a ningú menys aquells que ja estaven contents, sempre beneficiant un sistema capitalista que cada cop aguditza més les diferencies de classe ja creades, i tothom acatant aquestes mesures, aquestes discriminacions, sense pensar ni tan sols en plantejar-se alternatives, perque sempre s'ha dit que tot allò que no fos el que els "senyorets" ens deien estava malament, i tot i que ara tinguem la mostra que ells tampoc són bons, tenim al tendencia etnocentrista de pensar que altres formes de viure que no siguin les que estem acostumats només poden ser dolentes i perjudicals per a nosatres, encara que estiguem malvivint, sense arribar a final de més, tenint cada dia serveis més precaris, amb encariments dels preus constants, encara que ens diguin que la solució només passa per pagar més impostos, consumir més, i que retallin sous, no ens adonem ni de les incoherencies d'aquest sistema.

Ara és l'hora de sortir als carrers i cridar, de no deixar-nos trepitjar, de demostrar que som un poble, i que tenim força per poder canviar, que el poder el tenim naltres i no quatre arreplegats que seuen tranquilament envoltats de luxes i que quan miren el carrer només veuen vots i diners passejant. Hem de demostrar-los que som persones i que tenim el poder de pensar, que per més por i més desconeixement que ens vulguin inculcar, som forts i tenim vies.
Potser sóc massa il·lusa i pense en coses impossibles, però crec que és possible, crec que tenim la força necessaria per plantar cara, per ser rebels i trencar les cadenes de l'estat.

per por a parlar alt

em sent imbecil quan parle amb tu, se m'envan les paraules, perdo la força i no matrevisc a ser sicnera i oblide tot allò que tinc ganes de dir-te em perdo en els teus llavis, les teves mans, i deixe de ser jo, em canvies per complet, ja no sóc eixa xica amb caràcter, simplement una nena idiota que no s'atrevix a fer res, a dir res, per por a ser ridicula als teus ulls, sols em surt aquell horroros riure, sóc incapaç d'enfadar-me, de veure res dolent en tu, tinc por a que t'adones que sóc incapaç de parlar-te francament i que quan et dic que estic contenta per tu, només em mossego la llengua per no dir-te que per tu si, però jo em veig cada cop més petita la teu costat, quan et parle d'elles i oblide que jo tambe patisc per tu, destige amb totes les forces que no t'adones que t'estime però crec que ja no funciona, perquè vullga o no, segurament t'hauràs adonat, al cap i a la fi, els sentiments acaben eixint per més que vullguem amagar-los.

no sé com dir-te que m'enpenedisc de tot el que ha passat, que voldria tirar enrere i esborrar-ho tot, de saber quan t'he fet mal i poder-ho arreglar, però per això ni un estel pot fer màgia.
No se com ho faig però sempre acabe fent mal a la gent i a mi mateixa, potser havia somniat que amb tu anava a ser diferent, perque mai havia estat per una persona com ho estic de tu, perque eres especial, perque em fas somriure en segons, aconseguixes tot allò que mai ningú havia aconseguit, però la vida dona cops, i a mi encara me'n queden per rebre, hauré d'acostumar-m'hi i deixar de somniar que existix una vida sense preocupacions.

segurament cara a cara no m'atreviria a dir-te ni la meitat d'això, ja saps que parlar no és el meu fort, però no ho escric aquí per estalviar-m'ho sinó donar-me compte que de si sóc capaç d'escriure-ho també ho hauré de ser de dir-t'ho cara a cara.

Disculpes amb confiança

Us dec una disculpa , heu volgut estimar-me, compartir-ho tot amb mi, i jo us he continuat amagant un secret molt valuós, no he sapigut trobar les persones en qui havia de confiar i valtres que m'ho vau donar tot, que vau estar i encara continueu al meu costat que heu demostrat que de veres m'heu fet un racó , no he sapigut ser sincera i correspondre a tot allò que m'heu donat.
heu passat mesos al meu costat, fins i tot anys, hem conviscut dies i dies, i jo he fet les mil i una per continuar tapant tot això que no ho sapiguesiu em feia vergonya a mi mateixa demostrar-vos que no era qui aparentava, demostrar-vos que jo també tenia debilitats.
Ara m'adone que la vaig cagar, vaig confiar en persones a les que no devia, i ara ho pateixo, ara m'he trobat com els pocs que o saben fugen de mi o se n'enfoten, suposo que algun es deu pensar que a partir de fer-me sentir malament aconseguira que pari... si jo pogues ja ho hauria deixat i no continuaria amb tota aquesta merda, però sóc incapaç jo sola de sortirme'n i menys continuant aquí on sóc. algun dia us ho hauré d'explicar, ara només vull demanar-vos perdó per no haver-ho fet quan calia, potser entendreu moltes coses, potser no, d'una manera o altra aquesta manca de confiança que vaig tenir va fer que moltes coses no funcionesin, que hi haguesin nits en les que generava discussions, va fer avançar molts finals que ara em fan vergonya, perque vaig deixar escapar persones meravelloses, i en canvi vaig confiar en gent que jo pensava que m'ajudarien que serien aquells k no em fallarien i ha estat just al reves.


Sou de les persones que més he estimat mai, i que ocupeu un racó molt gran del meu amor, i no només les fotografies que queden eternes a l'habitació com si encara fossiu aqui rient, parlant-me amb tota la naturalitat que ho feieu quan ens vam estimar, jo ho continue fent.



Amb amor, un estel.

claus per moure fils

com pot tenir una persona totes les claus per fer-ne anar a una altra?
no puc creure que escoltan-te a l'altra banda del telefon siga incapaç de dir-te tot el que pense, allò que em fa rabia, allò que m'enamora, tot allò que sent.
no puc creurem que ja haja passat gairebe un any que ens vam coneixer i tot haja anat tant ràpid i tant desconcertant que encara no sé ben bé que ha passat.
avui per fi m'he atrevit a dir-te una part del que pensava, un part del que més m'ha emprenyat, però he estat incapaç, que no només has fet i desfet els meus plans de cap de setmana sino també tota jo, perque mai penses en que l'altre potser compta amb tu, jo si que de gran desitjaria ser com tu, despreocupat i vivint de la vida el millor, i tot et va tan perfecte que em provoca enveja, perque no busques res i t'ho trobes tot, fins i tot per triplicat...

ha d'aprendre a parlar clar, i demanar-te disculpes per totes les sortides de to...de moment almenys sapigues que no em senta bé haver parlat com ho he fet...

Nas de pallasso

Vivim en el món de la gran mentida, tal és l'extrem que fins i tot menitm quan diem als nens que no es pot mentir, ells que tot just creixen pensant que el món és un lloc de veritats aniran veien que des del dia del seu naixementt han estat enganyats, han viscut en una real farsa on tothom aparenta qui no és i se'n sent orgullós.

tothom vol ser la gran estrella de la seva pel·lícula, el best seller de la seva biblioteca, tothom vol ser la gran estrella, aquella que tothom adora que tothom vol imitar, i som incapaços de dir-nos a nosaltres mateixos que no hem de voler ser res més que nosaltres mateixos, simplement acceptar i viure amb completa naturalitat, només essent així de transparents aconseguirem aquesta diferencia que ens fa falta per a poder ser grans, així aconseguirem aquesta autenticitat i podrem dir que tenim quelcom diferent de la resta, ser sincers amb nosaltres mateixos i amb els altres encara que costi.

Aprendre a posar un nas de pallasso a la nostra vida i demostrar que no som perfectes, que som humans i cometem errors i que això és el més normal de tots nosaltres, no voler semblar imbatibles quan no ho som. trencar aquestes manies d'actuar damunt d'escenaris de fum, i tocar amb els peus la fusta del terra del teatre, deixar pas a l'autenticitat i amagar entre cametes les mentides.

25A, un dia històric!

Han estat setmanes i setmanes de feina, centenars de persones treballant-hi i volcant el seu temps lliure per fer.ho possible i avui aquests esforços s'han vist recompensats quan hem vist com la gent s'anava acostant als col·legis electorals per a votar i decidir quin futur volen pel seu poble, molta gent dirà que no és vinculant, que no es pot tenr en compte però quan del 23,3% de 32.243 ciutadans cridats a votar han fet sentir la seva veu, quan un 94,83% ha dit que SÍ a la Independència, crec que es molt significatiu, que diu molt del nostre poble i de la seva gent, avui han caigut llagrimes d'alegria quan s'han sabut els resultats a totes les cares hi havia un somriure d'orella a orella, i just saber les dades oficials tothom ha entonat a l'unison el nostre himne, Els Segadors sense pensar-ho ni un moment, avuit ots teniem en ment que participavem d'un fet històric, un fet on el poble ha decidit per ell mateix sense esperar un vistiplau del govern oficial , tots teniem clar que avui era un dia molt important i quan seiguem grans ens agradarà explicar a tots els vailets que un dia nosaltres vam participar en els referendums per la independencia de catalunya i que van sortir aquests resultatsm que el poble va dir ben alt que SÍ VOLEM LA
INDEPENDENCIA DE LA NACIÓ CATALANA!




http://www.igdecidim.cat/

caminant sense coneixement de res

caminava amb els peus descalços sobre un terra de vidre, notant la fredor com es clavava dintre seu, amb el vertigen de veure sota seu el buit. L'efecte cada cop que mirava als seus peus ,era de caminar en l'aire, veure com a sota seu hi tenia les persones, els arbres, les cases, i com es feia realitat la frase de -tenir-ho tot sota els seus peus.

quants cops havia somniat que un dia podria saltar sobre el món i oblidar-se de la seva exitència, aïllar-se d'ell.

no són poques les vegades que ha pensat en desapareixer, en viure fora de les imposicions, de fer simplement allò que li agrade fora d'una obligació. massa llibres, deien, massa fantasia adoptada des de petita, que va afectar-la fent d'ella un esser antisocial.

hi ha algú que s'empenya en canviar-la, que vol fer-ne una persona diferent, nova, i diu que en uns mesos ningú la reconeixerà, vol destruir una personalitat que tants anys li ha costat d'acceptar, ara un cop ja feta que costa simplement conviure amb ella? ja fa massa anys que se l'ha negada com per ara que hi viu de gust, esborrar-li i construir-li una de nova.

Jo només volia viure lluny de rols, lluny de tot, al bosc de les fades i els follets, en un bolet que m'aculleixi i amb el que puga confiar que no despareixerà, aquest bolet fa temps que el vaig trobar, ara només em falta el bosc, però el camí que hi porta es fa tant llarg que sembla etern.

de petita no volia ser gran, em feia por, i en part era perque quan pensava en el futur m'imaginava domrint al carrer amb uns cartrons. Em van fer creure que això mai em podria passar a mi i com que creia que ningú deia mentides, vaig pensar que era veritat. A poc a poc vaig adonar-me que les veritats només ho són quan es compleixen, i mentrestant tot són mentides, per això torne a tenir por quan mire el meu futur i el veig d'un color fosc indefinit i ningú hi veu res, jo només veig incertesa, el color d'allò desconegut, de les mentides que enterboleixen aquest món dia a dia, tot just quan una persona obre la boca

Res canvia

són uns ulls que observen ignorants tot el que veuen, un ulls que son incàpaços de desxifrar la informació que els donen les imatges, que esperen que algú els explique què és el que succeeix que els diguen perque ploren sense una explicació racional, perque surt aquest liquid fastigós de dintre seu involuntariament just després de penjar el telèfon que tants cops havia portat somriures i ara només porta més plors, cada cop que troba una trucada perduda, cada cop que aquell amic llunyà intenta parlar-li i ella no és capaç d'agafar-li el telèfon per por, que li he de dir? faig bé? no? em van dir que l'altre dia el van veure, assegut al banc d'una plaça, sol ,llegint, i jo des d'aquell dia em pregunto si quan baixi a la capital em passarà el mateix i me'l trobaré i llavors no sabré que dir-li ni que fer, sóc com un titella a qui se li han tallat els fils i no sap moures, no sap actuar, ja no sap cap a on tirar, jo sóc aquest, un titella caigut enmig d'un escenari immens fet per a persones i no per essers de fusta, uns ulls que ploren sense explicació, un cervell incapaç d'emmagatzemar informació, un cor que batega mecànicament sense preguntar-se perque ho continua fent...

Són més que ideals

Quan algú té uns ideals, no es poden amagar, no pots negar-los i actuar sense tenir-los en compte. Si creus en allò que penses, actues instintivament d'acord amb les teves idees, no hi ha manera de separar-les, de deixar-les de banda; i per tant em pregunto com pot ser que em demanin que oblidi els meus principis i les meves lluites, i que visqui el dia a dia sense elles? sóc incapaç, puc callar-les quan és imprescindible o quan "no toca" però no puc esborrar-les del meu pensament, continuen voltant per allí dins la meva consciencia i em recorden que hi ha coses amb les que no hi estic d'acord, que vull un canvi, que crec en les persones i no en els governs plens de corrupció i d’avarícia .
com pot algú demanar-me que oblidi tot això? com pot algú dir-me que no lluiti, que directament passi per alt tot el que veig al meu voltant? que eviti posar-me en "merders" tot i creure que són necessaris?
Com poden demanar-me que segueixi aquestes normes que sols han set fetes per alienar els individus d’una societat prou adormida, que no brama que no mossega perquè l’han domesticat de tal manera que són molts els que no volen més violència, més aldarulls, i no per anhelar una pau social, sinó perquè estan cansats de veure com durant tant de temps s’ha lluitat en va que ara ja no tenen esma, ja directament, ni es plantegen de lluitar, de pensar per si mateixos, ja són tants el que prefereixen viure en la ignorància i girar el cap davant les injustícies, i el problemes d’aquest sistema, que a voltes sembla que no hi hagi res a fer, però sempre m’han dit que si creus en un objectiu has de donar-ho tot per aconseguir-lo i tocar-lo amb les teues pròpies mans i això és el que tinc ganes de fer, ni que siga un petit trosset d’aquest somni.

Va haver-hi un cop, que sempre recordaré en que un company em va comentar:
-som joves per això lluitem.
No crec ser,sols jove. Si, això em dona energia i creure que puc intentar-ho que no ho tinc perdut, però a pesar de ser jove, desitjo un canvi i necessito lluitar per ell, i no pense parar fins que el meu cos em digui prou, fins que no hagi fet tot el que puga fer.

un poble de dol...

El contacte amb la mort comença a esser proper.

No es habitual en un jove assistir a tantes morts seguides i comença a fer-se pesat l'aire tens i el silenci, les cares enfonsades i amb rastres de llagrimes.
Amb massa poc temps massa cops que una persona propera a marxat, tant a prop i tant lluny a la vegada, persones que desitjaven viure, continuar al costat dels seus estimats, amics, pares, fills, parelles...a qui a partir d'ara sols els quedarà el record, les fotogrsfies, els moments inoblidables que han anat passant al llarg dels anys, els somriures compartits.

és un contacte fred, silent, i rabiós, un contacte que provoca ràbia, ràbia de pensar que no s'endú aquelles persones que desitjen marxar sinó aquelles a qui el cor els demanava més batecs, més hores, més dies, molts més anys per experimentar, per descobrir.


Avui tots tenim una persona més en el record, tots guardem anecdotes, imatges i vivencies a la memòria, d'on quedearan per sempre, lligades a un nom.






Al sortir al carrer avui, una amiga del poble em comentava amb la cara trista i els ulls perduts, enfadada amb la propia vida, - la vida és molt perra!- i cuanta raó tenia, la vida es massa perra, juga massa amb tots nosaltres, i en estronca la vida sense demanar permís.
-sempre associem la mort amb la vellesa, mai pensem que a una persona tan jove li pugui passar.- i quantes frases com aquestes hauran sortit avui de la boca de tants veins, de tots aquells qui el coneixiem, avui el tanatori estava ple, i la resta dels dies els nostres caps estaran plens de records.

24h de neu i tot es colapsa!

Com si mai hagues tocat neu la meva gossa jugava i es llançava a les muntanyetes de neu que hi havia pel carrer, i no només ella sinó tots els nens de l'escola que no tenien classe, i tots al bar sense feina, amb classes suspeses, treballadors que no podien fer res per culpa del temps, prenen cafès i xarrant del temporal que ha ocupat el dia , perque són 24 hores sense parar de nevar.

Tot ha quedat tapat per aquest llençol blanc ( més ben dit nordic) que ha amagat jardineres, caixes, pilones i tot el que quedava per sota dels 50cm.

Avui sortir al carrer era respirar pau, només tranquilitat la gent a les cases perque la tempesta de neu era massa forta, tothom mirant el carrer des de les calides finestres, i resant perque demà aquest petit pont improvisat gracies al temps continui.

Observar el blanc entre el blanc.

Jugant a distingir formes amagades sota la neu.

I tot això donant una capa diferent al dia, un dia que si més no té la seva importància fora de la neu, en el seu 8 de març, recordant totes les dones que avui han continuat treballant, a la feina, a les cases i arreu.

HIPÒCRITA

I jo que tant he criticat la hipocresia, avui m'adono que no he fet més que ser hipocrita, fer veure que no m'afecta que aquella persona a qui tant estimo, hagi "desaparegut" de la meva vida durant dos mesos, que gairebe ens haguem retrobat com si fes una eternitat sense saber que passav en la vida de l'altre, que estimi a una altra persona ique em senti relegada a un mal portat tercer lloc.

Avui parlant amb ella em sentia repsondre que no em feia res, que no per això haviem de deixar les converses ni distanciar-nos, donava la culpa a la feina i si bé es cert que una part de la culpa és que no em quden hores al dia per parlar amb els amics llunyans, també és cert que em fa mal, si una sensació estranya de saber que no tinc res a criticar però que jo sento una cosa a l'estomac, com si se m'encongís cada cop que sento, que se l'estima tant... i si, m'agrada que m'expliqui i saber-ho, m'agrada que no em vulgui omitir aquestes coses, prefereixo saber-ho, però els meus sentiments no els puc destruir, i continuo estimant-lo tant com l'estimava, i és com si l'hagues deixat perdre.

Ara m'adono que he de fer una reflexio, i una autocrítica, i reconeixer que he estat molt hipòcrita, i preguntar.me perquè i intentar no tornar.ho a ser.

Potser m'he acostumat a això de no dir totes les coses, sempre és més fàcil, no menteixes, però deixes que els altres creguin el que volen creure, encara que el smeus ulls em delatin.

si potser ho llegirà, però espero que això no fagi canviar res, no sóc ningú i aquest es el meu petit espai de llibertat, on puc dir el que penso.

Així que fem una cosa: si ho llegeixes, m'ho dius, però que no afecti, continua explicant-me tot el que m'expliques, continuem rient, continuem com fins ara, que és genial tenir-te d'amic.