Nas de pallasso

Vivim en el món de la gran mentida, tal és l'extrem que fins i tot menitm quan diem als nens que no es pot mentir, ells que tot just creixen pensant que el món és un lloc de veritats aniran veien que des del dia del seu naixementt han estat enganyats, han viscut en una real farsa on tothom aparenta qui no és i se'n sent orgullós.

tothom vol ser la gran estrella de la seva pel·lícula, el best seller de la seva biblioteca, tothom vol ser la gran estrella, aquella que tothom adora que tothom vol imitar, i som incapaços de dir-nos a nosaltres mateixos que no hem de voler ser res més que nosaltres mateixos, simplement acceptar i viure amb completa naturalitat, només essent així de transparents aconseguirem aquesta diferencia que ens fa falta per a poder ser grans, així aconseguirem aquesta autenticitat i podrem dir que tenim quelcom diferent de la resta, ser sincers amb nosaltres mateixos i amb els altres encara que costi.

Aprendre a posar un nas de pallasso a la nostra vida i demostrar que no som perfectes, que som humans i cometem errors i que això és el més normal de tots nosaltres, no voler semblar imbatibles quan no ho som. trencar aquestes manies d'actuar damunt d'escenaris de fum, i tocar amb els peus la fusta del terra del teatre, deixar pas a l'autenticitat i amagar entre cametes les mentides.

25A, un dia històric!

Han estat setmanes i setmanes de feina, centenars de persones treballant-hi i volcant el seu temps lliure per fer.ho possible i avui aquests esforços s'han vist recompensats quan hem vist com la gent s'anava acostant als col·legis electorals per a votar i decidir quin futur volen pel seu poble, molta gent dirà que no és vinculant, que no es pot tenr en compte però quan del 23,3% de 32.243 ciutadans cridats a votar han fet sentir la seva veu, quan un 94,83% ha dit que SÍ a la Independència, crec que es molt significatiu, que diu molt del nostre poble i de la seva gent, avui han caigut llagrimes d'alegria quan s'han sabut els resultats a totes les cares hi havia un somriure d'orella a orella, i just saber les dades oficials tothom ha entonat a l'unison el nostre himne, Els Segadors sense pensar-ho ni un moment, avuit ots teniem en ment que participavem d'un fet històric, un fet on el poble ha decidit per ell mateix sense esperar un vistiplau del govern oficial , tots teniem clar que avui era un dia molt important i quan seiguem grans ens agradarà explicar a tots els vailets que un dia nosaltres vam participar en els referendums per la independencia de catalunya i que van sortir aquests resultatsm que el poble va dir ben alt que SÍ VOLEM LA
INDEPENDENCIA DE LA NACIÓ CATALANA!




http://www.igdecidim.cat/

caminant sense coneixement de res

caminava amb els peus descalços sobre un terra de vidre, notant la fredor com es clavava dintre seu, amb el vertigen de veure sota seu el buit. L'efecte cada cop que mirava als seus peus ,era de caminar en l'aire, veure com a sota seu hi tenia les persones, els arbres, les cases, i com es feia realitat la frase de -tenir-ho tot sota els seus peus.

quants cops havia somniat que un dia podria saltar sobre el món i oblidar-se de la seva exitència, aïllar-se d'ell.

no són poques les vegades que ha pensat en desapareixer, en viure fora de les imposicions, de fer simplement allò que li agrade fora d'una obligació. massa llibres, deien, massa fantasia adoptada des de petita, que va afectar-la fent d'ella un esser antisocial.

hi ha algú que s'empenya en canviar-la, que vol fer-ne una persona diferent, nova, i diu que en uns mesos ningú la reconeixerà, vol destruir una personalitat que tants anys li ha costat d'acceptar, ara un cop ja feta que costa simplement conviure amb ella? ja fa massa anys que se l'ha negada com per ara que hi viu de gust, esborrar-li i construir-li una de nova.

Jo només volia viure lluny de rols, lluny de tot, al bosc de les fades i els follets, en un bolet que m'aculleixi i amb el que puga confiar que no despareixerà, aquest bolet fa temps que el vaig trobar, ara només em falta el bosc, però el camí que hi porta es fa tant llarg que sembla etern.

de petita no volia ser gran, em feia por, i en part era perque quan pensava en el futur m'imaginava domrint al carrer amb uns cartrons. Em van fer creure que això mai em podria passar a mi i com que creia que ningú deia mentides, vaig pensar que era veritat. A poc a poc vaig adonar-me que les veritats només ho són quan es compleixen, i mentrestant tot són mentides, per això torne a tenir por quan mire el meu futur i el veig d'un color fosc indefinit i ningú hi veu res, jo només veig incertesa, el color d'allò desconegut, de les mentides que enterboleixen aquest món dia a dia, tot just quan una persona obre la boca

Res canvia

són uns ulls que observen ignorants tot el que veuen, un ulls que son incàpaços de desxifrar la informació que els donen les imatges, que esperen que algú els explique què és el que succeeix que els diguen perque ploren sense una explicació racional, perque surt aquest liquid fastigós de dintre seu involuntariament just després de penjar el telèfon que tants cops havia portat somriures i ara només porta més plors, cada cop que troba una trucada perduda, cada cop que aquell amic llunyà intenta parlar-li i ella no és capaç d'agafar-li el telèfon per por, que li he de dir? faig bé? no? em van dir que l'altre dia el van veure, assegut al banc d'una plaça, sol ,llegint, i jo des d'aquell dia em pregunto si quan baixi a la capital em passarà el mateix i me'l trobaré i llavors no sabré que dir-li ni que fer, sóc com un titella a qui se li han tallat els fils i no sap moures, no sap actuar, ja no sap cap a on tirar, jo sóc aquest, un titella caigut enmig d'un escenari immens fet per a persones i no per essers de fusta, uns ulls que ploren sense explicació, un cervell incapaç d'emmagatzemar informació, un cor que batega mecànicament sense preguntar-se perque ho continua fent...