una cançó, la nostra cançó

Mirava la televisió, una entre tants milers de persones que en aquell moment estaven pendents del mateix, i de cop va començar a sonar la seva cançó, unes notes que coneixia perfectament, i molts records amagats dintre aquella melodia. Era la seva cançó, l’havien compartit, havia servit com a avís, sabien que el camí no seria fàcil, i no ho va ser. Ella era la persona més propera i no va saber adonar-se que tot s’havia torçat, no ho va saber notar, estava massa preocupada en altres temes. Farta d’haver de cuidar-se dels altres, van passar molts mesos, fins saber que estava en aquella clínica, que tenia una greu problema i que la trucava d’amagat.

El cos gelat cada vegada que recordava com la va cagar, ella era la que se’n havia d’haver adonat i li va passar per alt, va pensar en mil i una coses abans que l’addicció, depressió, problemes amb el menjar...tot però això no, això no li podia passar en ell, segur que era una altra cosa… perquè no se’n va adonar? Ella era la persona més propera!
Les llàgrimes corrien per la seva cara, una cara ja cansada de veure passar persones per davant, uns llavis cansats de cantar cançons que portaven records; un ulls cansats de plorar per tothom, pels altres i per ella mateixa, unes galtes gastades de tantes carícies replenes d’hipocresia, una cara que amb poc temps havia viscut de tot.

Aquella cançó continuava sonant i dintre el seu cap continuava l’onada de records, de passejos pel port de Barcelona, pel passeig de la ciutat, de concerts, i nits màgiques, de les seves mans entrellaçades tímidament, versos de poemes i metàfores, contes i relats que descrivien sentiments, petons esperant el semàfor en vermell, era tant bonic… perquè no podia continuar sentint el mateix? No hagués costat, ell es delia per estimar-la, la portava com la millor,potser massa, però ella no volia ser la imitació d’un record, la copia inexacta d’una altra noia, ella volia que l’estimés per qui era, volia oblidar les comparacions a que es veia sotmesa, i ara només pot fer que culpar-se d’haver-lo deixat, d’haver-lo enfonsat, de negar-li la mà que l’hagués pogut ajudar. Va girar el cap i va negar-se a veure el problema, era més fàcil no mirar i pensar que no existia, ara s’adona dels errors, ara donaria el que fos per tirar enrere i poder canviar-ho tot.

Ara ja és massa tard, ara ell esta a la clínica, no pot parlar-hi, ara queden molts anys per davant, una carrera estroncada, un jove que perdrà uns anys molt valuosos, i molts sentiments no dits. L’estima, l’estima molt, d’una manera especial, no n’està enamorada però sent una cosa molt estranya en pensar en ell, nostàlgia, del que podia haver estat i no va ser mai, confiança, tendresa,no, no és pena, és amistat.

Continua sonant, aquella cançó que malgrat els anys, malgrat haver-la cantat milers de cops en altres circumstancies, continua associant a una cara, a uns ulls, a una veu, a una persona, i continua portant-li records, dolços i amargs, perquè han viscut tot un ventall de colors diferents.

Els seus llavis continuen cantant la cançó, encara que ja fa estona que ha deixat de sonar.

Tornar a casa per Nadal

Una trucada, aquella cançó que tant coneixes i el mòbil s'il·lumina com si dones esperança, l'agafes i en l'últim que penses és en la noticia que estàs a punt de rebre, -tata, que em treuen el tub i demà em deixen marxar a casa!!!- t'imagines la cara de la teva germana, envoltada dels pares i del marit, il·luminada com la nena petita que mai ha volgut deixar de ser, imagines la il·lusió que l'envolta, i que comença a envoltar-te a tu, se't fa un nus a la gola ,i se't neguen els ulls, no t'atreveixes a parlar, sembla impossible, -estàs contenta bitxo?- que si ho estic? molt! demà és la vigília de Nadal, i és la millor noticia que podia haver rebut aquest any, per fi desprès de tants dies sense saber, saber el que? saber res, per fi diuen que tot està bé, el tac a sortit bé, cap taca, el cultiu també, les plaques les anàlisis, tot surt bé, tot a millorat d'una manera extra ordinària, ens hem desesperat, hem rigut de coses absurdes, entre metges, tubs i televisions que no s'apaguen, hem cridat, hem plorat, i hem acabat de conèixer, per si de cas encara no el coneixíem prou, l'odiós sistema sanitari que tenim, però avui ja és igual, estic plorant i ja no se si es d'alegria, si estic traient aquest neguit que he acumulat en aquestes ultimes setmanes, ja no sé què és, només sé que demà l'habitació 13 de la planta 8 ja no serà la teva, que demà podré pujar al pis i veure't allà, al teu llit, o al teu sofà, mirant la teva tele, i sense tubs, sense cap maquina connectada al teu cos, amb les teves samarretes de pijama i sense les bates blanques obertes d'esquena que tant t'han fet suar.

demà demà tornaràs, veuràs els teus nens, podràs fer al carta als reis com els hi havies promès, i sé d'una cosa que no hi faltarà, salut, molta salut, que mai més ens falti, i riures, i cares d'estranyesa de veure't.

Avui m'agrada poder-te dir FINS DEMÀ, i saber que ja no et veure a l'hospital, que demà tornaràs a casa, gairebé com a l'anunci, tornes a casa per Nadal, si, aquest nadal tindràs uns patges ben especials, que et guardaran els seus anells, i els seus caramels, que et preguntaran si ja fas bondat, i que o sabran tot, perquè cada dia els tens tant a prop com un pare i una germana.

t'estimo tata!

Buscant la direcció...

m'ha costat molt, m'ha costat una barbaritat demanar ajuda, i al final ho he fet, però de que m'ha servit? -saps que si em necessites em tens al teu costat- imbecil!!! t'estic dient ara i aquí que et necessito, no que potser demà et necessitaré, que necessito que em fotis un parell d' hòsties que m'ajudis a sortir d'aquesta merda! no necessito paraules boniques ni de consol, estic demanant que algú m'agafi de la mà mentre jo intento sortir-me'n, estic farta de sentir a dir que tinc als pares, suposats amics al costat, i quan els necessites on són perquè fugen?, i aquella persona que tant repeteix que t'estima, que vol estar al teu costat? hòstia, no es fàcil entesos? no ho faig perquè vull, he provat mil maneres, jo sola, buscant diferents especialistes, i no hi ha manera i encara em diuen que tinc un greu problema però apa corre i fuig que em molestes...
si jo tindre el problema de no saber demanar ajuda, però hòstia si quan la demano no serveix de res.....
farta de ser la "rara" aquella a la que senyalen pels passadissos, existeix algun lloc on oblidar els complexes, on esborrar el passat, on trencar amb els problemes? necessito l'adreça!