Pàgines

21 de febr. 2010

HIPÒCRITA

I jo que tant he criticat la hipocresia, avui m'adono que no he fet més que ser hipocrita, fer veure que no m'afecta que aquella persona a qui tant estimo, hagi "desaparegut" de la meva vida durant dos mesos, que gairebe ens haguem retrobat com si fes una eternitat sense saber que passav en la vida de l'altre, que estimi a una altra persona ique em senti relegada a un mal portat tercer lloc.
Avui parlant amb ella em sentia repsondre que no em feia res, que no per això haviem de deixar les converses ni distanciar-nos, donava la culpa a la feina i si bé es cert que una part de la culpa és que no em quden hores al dia per parlar amb els amics llunyans, també és cert que em fa mal, si una sensació estranya de saber que no tinc res a criticar però que jo sento una cosa a l'estomac, com si se m'encongís cada cop que sento, que se l'estima tant... i si, m'agrada que m'expliqui i saber-ho, m'agrada que no em vulgui omitir aquestes coses, prefereixo saber-ho, però els meus sentiments no els puc destruir, i continuo estimant-lo tant com l'estimava, i és com si l'hagues deixat perdre.
Ara m'adono que he de fer una reflexio, i una autocrítica, i reconeixer que he estat molt hipòcrita, i preguntar.me perquè i intentar no tornar.ho a ser.
Potser m'he acostumat a això de no dir totes les coses, sempre és més fàcil, no menteixes, però deixes que els altres creguin el que volen creure, encara que el smeus ulls em delatin.
si potser ho llegirà, però espero que això no fagi canviar res, no sóc ningú i aquest es el meu petit espai de llibertat, on puc dir el que penso.
Així que fem una cosa: si ho llegeixes, m'ho dius, però que no afecti, continua explicant-me tot el que m'expliques, continuem rient, continuem com fins ara, que és genial tenir-te d'amic.

10 de febr. 2010

viure

En pocs dies, són tantes les experiencies acumulades, es la sensació d'haver aprofitat en cinc dies molt més que en tres mesos, d'haver après, d'haver compartit, i d'haver ensenyat el poc que puc, de comprendre i entendre diferents realitats que potser no tornaré a tenir l'oportunitat, de dialogar amb diferents persones, de coneixer gent nova, d'obrir horitzons i de disfrutar, d'evadir-me de l'escola, del poble i de la monotonia.

I ara, venen tantes ganes de poder continuar aprofitant la vida al màxim, que tornar a casa sem fa estrany i petit, tinc ganes de sortir i correr i cridar i veure coses, sense parar, perque amb tant pocs dies he apres tant sense cap professor...

7 de febr. 2010

De tornada...


I només fa unes hores, ens llevàvem en un dia ennuvolat, com sempre en aquell bell país, els carrers mullats de la pluja d'ahir, i molts records d'un cap de setmana curt, però molt intens, noves amistat, nous idiomes, nou paisatge i nous horaris que quedaven enrere mentre l'avió s'enlairava i tornavem cap a Barcelona, però lluny de Belfast, continuarà el contacte amb Irlandesos i Catalans que hem conegut.


Si, tal com ens deien, Balefast no té res més d'interessant que el conflicte polític, en diferencia de qualsevol altra ciutat de l'illa, però és tant impactant passejar per carrers plens de murals, de jardins en record dels excombatents i victimes del conflicte, veure el mur amb les portes barrades la divisió entre barris republicans i unionistes, la presencia de la historia 12 anys després d'haver signat el tractat de pau, veure encara l'impacte de les bales en una escola primaria.

No, el que he apres en aquests dos dies no ho oblidaré, ans ho recordaré amb molta força, i molt orgullosa d'haver pogut visitar aquesta ciutat i haver pogut entendre el conflicte d'una manera molt diferent a com ens la fan veure a través dels mitjans de comunicació.

Nou mural en solidaritat entre Irlanda del Nord i els Països Catalans.

3 de febr. 2010

Un divendres a la nit...

I ara que se suposa que he de fer? deixar de banda els meus ideals? fer-me enrere? sé que no puc combatre, que caure en el primer assalt, però, he de deixar els meus companys a l'estacada? els he d'avisar? preguntes i més preguntes que em venen amb una sola imatge, amb una sola frase, amb una sola nit que ha trasbalsat els meus projectes, es necessari aquest merder? jo només vull lluitar per allò que crec, no vull altres històries, i tinc por, si, perquè negar-ho? esclar que em fa por! cony, mai m'he trobat davant d'una situació així, no sé quin dia m'ho puc trobar, en altres ocasions, ja he anat preparada ja sabia on em fotia, però aquesta gent jo no la conec, i no sé com pot acabar tot això, potser només es queda en l'anecdota d'una nit, potser no és res més que un cap trencat i quatre crits, però i si la cosa avança? que ens tocarà?...
I a mi, què em tocarà? sóc a temps de sortir? no? HE de sortir? he de fer-me enrere per quatre caps ignorants? però si es que jo no tinc res a fer-hi...


només sopavem en aquell bar on tants cops hem anat a sopar, només parlavem de cameres i objectius i tauletes gràfiques, només passavem una bona estona dos companys, i en canvi en un moment tot estroncat, van entrar els crits per la porta: putos nazis! i si ja la teniem muntada!
l'entrepà es va quedar a mitges al plat, crits, insults i ulls negats de rabia, boques obertes, i tots paralitzats sense saber ben bé que és el que havíem de fer, un d'ells es dedicava a narrar-nos el que havia passat, que ja ho arrossegaven de feia dies. -Fills de puta!- no parava de repetir, i nosaltres tots callats assentiem, i ens feiem creus que allò ho estiguéssim vivint en directe, potser ens imaginavem que sempre serien histories de pel·licules o de grans ciutats amb barris marginals, potser no ens atreviem a creure que també podia passar en una comarca rural.
Va ser com una tempesta, van entrar, van relatar els fets, es va netejar la ferida i van tornar a sortir en busca un altre cop de violència.
I tots ens vam quedar callats, el bar va omplir-se de silenci desprès de tots aquells crits i el rebombori que segons abans s'havia organitzat, ja estava, ja no hi havia res a fer.
Mentre pagavem, i ens dirigiem a la sortida, (amb la imatge del Che a la samarreta i la jaqueta un pegat on es llegia CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!) només se sentien les queixes dels cambrers: -Si es que sempre igual! no pararan mai! sempre la mateixa història! algun dia ens donaran un ensurt dels grans!- i per desgràcia, tenen tota la raó.