Pàgines

4 de des. 2011

Explicat per una nena de 6 anys.

Ras i curt, no hi ha més:


-Els bancs són com el rei de França!


obert a la imaginació, la visió d'una nena de sis anys sobre la crisi...potser li hauriem de fer més cas a ella i no als que surten per la caixa de llums.

8 d’ag. 2011

Jocs

Jugues? Però vigila, abans llegeix el prospecte, els efectes secundaris poden ser mareig, perdua, desorientació, insomni, somriures inexplicables, nostàlgia, i desesperació. Sóc una contrincant díficil o imbècil perquè sovint em desconcentro i no sé per on tirar. Sovint també m'agrada fer-me la despistada per veure com t'agobies quan faig veure que no t'entenc. El nostre joc es basa en mirades fugiseres en la nit, en escapar de noies maques i convidar-nos a cerveses i xupitos. Ballem amb la música que fem sonar a ritme de reagge i ska, i ens depertem amb el so sec d'un tambor que retrona dins els nostres caps de ressaca. sempre es divertit acompanyar els jocs i la vida d'una banda sonora, i aquest no podia ser menys. No hi ha tauler, i les peces som només dos, que en la distància tantejem els moviments possibles, perque un dia o altre la partida es jugarà cara a cara i llavors no hi haura possibilitat d'error, tot es decidirà en el moment.
M'agrada jugar, i arriscar, però no et penses, també tinc por de pedre, potser per això m'agrada aquest joc perque mai estas del tot segur de qui dels dos està arriscant, si perd un, perdem els dos, si guanye un guanyem els dos, però juguem per separat i és la gràcia de marejar-se i no entendre les converses que ja es perden. Tenim una partida pendent i penso jugar-la i arriscar-me, potser ens toca viure una mica?

27 de jul. 2011

Qüestions sobre el sentit de la lluita.

L'altre dia parlava amb una companya, -si, no recordes la mani on et vaig presentar a tal? -no, quina?, doncs va ser impossible esbrinar quina de totes havia estat, i es que, quantes en portem ja? hi ha manis cada dos per tres, can vies, Jona, retallades, vagues, diades... començo a creure els meus companys de classe, de que et serveix anar cada dissabte de mani, et diverteix? No, per a mi anar a una manifestació no és divertit, és necessari, però començo a plantejar-me la utilitat que tenen les mobilitzacions, quan es tracta simplement de passejar-se per un recorregut de carrers, fer quatre crits, trobar-te amb altra gent coneguda ( perquè t'has conegut a les manifestacions i concentracions anteriors) i comentar com ha anat des de l'última, que si hi ha o no hi ha gent; però no anem a canviar alguna cosa, no volem realment demostrar que no estem d'acord amb un sistema que dia a dia ens explota, ens fa servir com a mercaderies al servei d'una banca que governa la societat, més enllà de polítics, titelles al servei del Capitalisme, que ofega dia a dia a la classe treballadora? Que si, som tots, però sembla que mentre puguis asseure't en un sofà i veure la televisió on t'explicaran que si aquest s'ha follat a tal, o l'altre s'ha casat i s'ha gastat la fortuna que avui diuen que es necessita per "rescatar" a tal o qual país per a que puga continuar amb els sistema imperant, aprofitant-se de la precarietat del poble, però que clar, si volen rebre aquesta quantitat de diners, han de privatitzar serveis i apujar impostos als ciutadans que ja no poden ni comprar el pa perquè fa mesos que estan sense feina i sense ajudes.
La història ens demostra que podem canviar l'ordre establert de les coses, que les revolucions poden ser reals, però no a aquest nivell, no aconseguirem un canvi de model passejant-nos pel carrer de la nostra ciutat ( Barcelona, València, Castelló, Perpinyà o Palma... és igual) cridant i cantant. Potser la solució és primer de tot, saber dir qui som i que volem, sense por a l'etiqueta d'anti-sistema o radicals, i fins i tot saber coexistir amb els diferents moviment que lluitem per la destrucció del capitalisme, ser conseqüents amb el que reivindiquem i no intentar emmascarar manifestacions pintant-les de colors amables per a que la gent no ens tingui por, si saps ( sabem) el que vols, i n'estàs (estem) convençuda, quina por tens a explicar-ho a la resta de societat. Jo quan crec en una cosa, és perquè crec que és la veritat i al solució, perquè me l'he qüestionada i he arribat a una conclusió, per tant no tinc por d'explicar que crec en el socialisme i fer que la gent m'escolti, i si puc, intentaré que vegin perquè crec en la necessitat de sortir del sistema actual i se sumin amb mi i amb tots els que ens mobilitzem, perquè una cosa si és veritat, si el poble no vol, el sistema no s'aguanta, n'hi ha quatre que donen ordres, però no són res si tu no ho vols.

11 de jul. 2011

el que la timidesa no em deixa

Per que negar que tinc ganes de vere't? però tampoc m'atreviria a dir-ho, hem anat dibuixant una linia ben fina que separa allò que ens podem dir del que hem de deixar intuir, i en aquest joc fa temps que m'hi he perdut, buscant potser senyals que em permetin entendre cap a on van les teves dolces frases, i que m'ajuden a pensar en besos en la platja, amb gust de taronja als llavis. A despertar-me al teu costat i sentir com m'abraces, com em beses tota l'esquena i repetixes un i mil cops un -que bo!- que m'encanta recordar. Com de les coses senzilles en van fer grans detalls, que recorde com si els poguera reviure ara mateix. Un bes sec de ressaca, trobar-te arraulit sota la manta aprofitant la meua escapada, observar-te arrepenjada en la paret d'una vella casa, mentre compraves tronjes per a esmorzar. Fins i tot, quan asseguts en la platja despres de passar una estona separats, amb un parell de salts dissimulats vas anar acostan-te per abraçar-me com si em pogueres protegir del meu món. Eres la persona més dolça que he trobat, poder compartir en tu, no sols llargues converses, sinó més, ha estat algo meravellós, però clar, mai ens atrevim a parlar clar, el joc de les indirectes,  volguem o no mos agrade i ens divertix, quan veiem que es diuen més coses de les que podem imaginar.

10 de jul. 2011

Nous viatges (estroncats)

 Segurament ja haviem esgotat totes les vivències possibles en el camí que havíem fet i necessitavem agafar un trencall que ens portes a noves aventures i ens fes aprendre de nosaltres mateixos. Un trencall on el paisatge és diferent, és vell però té racons amagats on es troben les coses més belles que mai hem vist. La complicitat i les hores de feina compartides ens portaven a construir un somni que ens costava de creure, es tracta d'avançar units per un camí que ha resultat més complicat del que esperàvem però a les motxilles no ens fan falta cordes, ni grampons, tan sols amb l'esforç i l'energia despresa de la il·lusió d'anar endavant som capaços de continuar, per més impediments que trobem. Hem aprés una cosa molt més important que els que ens amagava el camí en si, hem aprés que podem treballar junts i que podem arribar molt lluny, que som molts i no hem de tenir por.
I no ens falten instants de desànim i d'esgotament, la feina es dura i sempre hi haurà qui intentarà que el nostre esforç no es noti gens, intentarà treure la credibilitat dels nostres projectes, però estem segurs del que fem, i davant la seguretat i la coherència de la justícia poques traves poden impedir la solidaritat.

16 de juny 2011

Realitat vs. Informació

No és res de nou la manipulació informativa. Des de fa segles la comunicació és utilitzada com a eina de propaganda, i varia àmpliament segons les fonts, és impossible trobar una informació completament objectiva en el moment en que és una persona qui està al seu darrere. Però sempre hi ha uns límits acceptables i aquestes ultimes setmanes, gràcies a la popularitat del moviment d'acampades, de la difusió de les activitats i els objectius d'aquestes per internet, i en imatges en directe, s'ha pogut contrastar i qüestionar més que mai la veracitat de la informació que emeten mitjans prou estesos, i que fins ara mereixien una credibilitat per part de la població. 
L'intent de criminalitzar els moviments socials ha existit sempre, però ara s'ha fet més evident que mai. La utilització d'imatges tallades, de moment anecdòtics i puntuals, trets de context, han fet que veient les imatges de reconeguts canals de televisió, es pogués arribar a pensar que les protestes s'havien descontrolat completament, però des del primer moment s'ha dit que això és un moviment pacífic, no vol dir que tothom sigui pacifista, però tota la gent que pertany i participa d'aquest moviment accepta el consens de no realitzar accions violentes en el seu nom. Només fa falta analitzar amb atenció moltes de les imatges emeses i es pot contemplar com els propis manifestants reduïen els quatre individus (perquè no van ser més) que intentaven incitar aquestes accions, i com les protestes es van caracteritzar per l'ús de la no violència, i del diàleg (quan es podia, perquè ja sabem que pel simple fet de pensar en un sistema social, democràtic, econòmic... diferent som delinqüents i se'ns tracta d'elements altament perillosos de fer pensar). Les carregues efectuades pels mossos, dono fe que no sempre van ser incitades per actes violents, els simple fet d'"una situació de risc" per a ells, va ser suficient per a fer servir les seves armes, porres i pistoles de bales de goma contra manifestants que es defensaven alçant les mans. 
La única intenció de les protestes, no era impedir l'entrada, tothom era conscient que d'una manera o altra els parlamentaris acabarien entrant, sinó demostrar que aquesta gent que s'autoproclamen "representats del poble" no tenen el suport d'aquest poble, no tenen cap legitimitat per a aprovar uns pressupostos que ens envien cada cop més a la misèria, cap a un país sense serveis públics eficients i de qualitat i amb la precarietat coma  element comú per a la gran majoria de la població. Que les retallades que aproven no només retallen serveis, sinó que  el que retallen és la vida dels ciutadans d'aquest país, retallen la seva dignitat com a persones i això és una cosa que ningú està disposat a acceptar. Amb la seva autoritat i la seva actitud qüestionable, ens porten a marxes forçades cap a un estat cada cop menys democràtic, mentre s'omplen la boca de representar la societat i tirar endavant institucions per les que molta gent va lluitar. Doncs perdoneu però si la gent que un dia va lluitar per un Parlament democràtic veiés com l'utilitzeu segurament estarien molt més indignats que naltres i amb tota la raó. 
Poden intentar criminalitzar-nos però nosaltres sabem que la nostra actitud és completament legitima i representa al moviment, perquè és a traves de les assemblees i del màxim consens possible que es duen a terme les accions. Les poques persones que ahir van poder tenir una actitud violenta i que PARTICIPEN del moviment, van estar criticades pel mateix i se'ls va demanar durant tot el dia que s'abstinguessin de comportar-se d'aquesta manera.
Això, és simplement una petita reflexió necessària, després de veure com des de la classe política i alguns mitjans s'ha intentat desacreditar un moviment  que ha mogut milers de persones, a partir d'un grup mínim d'individus, que permeteu-me, dubto que els seus objectius anessin d'acord amb el moviment.

19 de maig 2011

Què passa si no votes?

Reflexions cap a una revolució

Entre les acampades i les mobilitzacions arreu dels diferents pobles i ciutats (que són una mostra de desconentament i a les que dono suport), un gran article a Kaosenlared que porta a la reflexió i que fa qüestonar-se la utilitat d'una acampada que es declara apolítica i que contninua utilitzant un llenguatge sense propietat, potser per la por de ser classificats d'antisistema o gent que pensa? Una acampada que ja té data de caducitat, personalment crec que quan es vol un canvi no hi ha d'haver un final pactat, s'ha de lluitar fins aconseguir el motiu pel qual es lluita. I compte, que no se'm mal interpreti, els dono tot el meu suport a la gent que pot estar a Plça. Catalunya i en el moment que puga anar, estaré allà amb ells participant de les assemblees i de la mobilització, per descomptat donant la meva opinió.

15 de maig 2011

problemes...

Pensava que tornar a una minima rutina m'ajudaria, i avui ja en començo a dubtar, just un dia després les pors tornen a mi, els mal rollos, i el pensar que mai me'n sortiré, davant de tothom és fàcil fer-me la forta, però un cop aquí, sola, on els pensament m'omplen d'onades, es massa complicat, i l'única idea que em ve al cap és que mai estaré bé, sempre tindré una ombra perseguint-me, i sempre em refugiaré en el mateix cercle, en un vici incontrolable que a poc a poc va destrossant-me que ja no em deixa dormir i que s'agreuja quan passa el temps. les ganes de tapar-me sota el llençol i desactivar l'opció de no dormir i de tenir malsons, per poder estar una estona fora del món real, on no sent encaixar enlloc, on tot és recordar-me que no me n'he sortit en més de quatre anys i que no m'en sortiré, on veure que més enllà de com em porti amb el món, sóc incapç de seguir coherentment en la meva vida privada, la més intima, comportar-me amb mi mateixa. Diuen que per afrontar unn problema el primer pas és acceptar que el tens, l'altre definir l'origen d'aquest, doncs bé, els passos estan fets però no hi ha manera de trencar amb el problema, potser perquè l'origen és llunyà? potser perquè vaig fer tard en poder plantar-hi cara i ja no trobo el tren que em pertocava.

3 de maig 2011

En Jona Absolt!

Malgrat la situació conflicitiva en la que ens trobem, on pensar diferent et fa ser un clar objectiu de subjecte polític perillós per al sistema, aquest cop podem alegrar-nos que per fi la raó ha guanyat sobre la (in)justícia d'aquest país, i en Jona i en Toni han pogut sortir absolts de l'acusació de llançar coets contra el Macba durant una manifestació a l0 octubre del 2006, l'acusació es fonamentava en unes imatges de televisió on era gairebé impossible reconeixer a ningú, i la detenció d'en Jona es va produïr una setmana després del fets. En el judici un dels policies va admetre que existeixen els tant criticats fitxers polítics que sempre s'han negat i dels quals nosaltres sempre hem estat convençuts de la seva existència i que tots els que per una banda o altra ens movem estem controlats. El cas del Jona ha comptat amb el suport i la solidaritat de moltes persones i col·lectius, i segurament això pot haver estat una de les causes que el seu cas no hagi quedat en l'anonimat com tants altres encausats que ultimament hi estan havent per motius politics, si comencessim a fer un llistat dels ultims anys, crec que mai podriem repetir-los tots, els més sonats potser: En Franki ( aquell jove acusat d'intentar treure la bandera espanyola de l'ajuntament de Terrassa), en Gerard, acusat d'atemptat a la autoritat per uns fets al Roser de Lleida l'11 de setembre i al cual se li va imposar una condemna mínima, el cas de l'Eudald, per associació il·lícita entre d'altres, els condemnat del 4F, dels quals hem de lamentar la mort de Patrícia Heras, en Jordi, els encausats del Toro del Burc, i com tants altres, per no parlar de multes polítiques, és per això que estem contents que per un cop la sentència hagi fet cas a la raó i en Jona per fi pugui començar a oblidar aquest malson que ha viscut, durant aquests últims anys, però ens agradaria veure com tots els casos repressius per motius polítics tenen el mateix final i els acusats poden defensar-se davant les acusacions policials, perquè ja se sap que la teva paraula no val el mateix que la d'un "agent de l'ordre".

29 d’abr. 2011

Pensaves que per lluitar a tu no et podia passar

-Ja no serveixes per res, ets una dona i vella!
 t'ho van dir un dijous al migdia davant de tots els companys, això va ser la gota que va caure en un got massa ple, i com et defenses davant d'això? quan es repeteix dia a dia, quan la comèdia ja fa massa que dura i les denúncies no solucionen res, ans al contrari tot empitjora. Ara tu en saps ben poc de tot això, només saps que es va fer una concentració per tu, i per totes les companyes que treballen amb tu, però ni tan sols saps si l'empresa ha respost. Desconeixes les reunions mentre tu estaves dormida en un llit amb llençols blancs, i les falses negacions que ens van donar, demostrant una innocència que jo sé que no es real, perquè sóc jo la que a les nits, quan tots eren a dormir, em quedava al menjador escoltant els plors, la desesperació i la ràbia que et sortia del cor, la ràbia de no poder fer res, de veure com t'anaven trepitjant i no podies dir res, de saber que cada cop que obries la boca eres el punt de mira, i tot va esclatar aquell dia, i despres...després tothom exclama: Quina desgràcia! i no és una desgràcia, és l'obra d'uns desgraciats, que durant anys s'han dedicat a destrossar una vida i una família.

28 d’abr. 2011

La Humanindad esta podrida y los hospitales están llenos

La humanidad esta podrida y los hospitales están llenos de enfermos sin nombre y sin solución. Enfermaron de ver día a día una sociedad sucia rota y desigual, donde amar el color es ilegal y las lineas irregulares solo se aceptan cuando sirven para girar 180º a aquellos que van en contra y los vuelven al camino recto establecido.
Sus 
órganos son de un gris ceniza que cubre la sangre y provoca violentos espasmos de odio ante los intentos incansables de esta para mostrar-se roja a la luna de la realidad.
Donde dicen que solo hay sueños, esos que se sirven del Sol para dejar ciegos al resto y contar que los colores nunca existieron en la Tierra que anhelan poseer, cuentan que solo se ven en un lugar donde el billete de ida se debe comprar en sus bolsillos, con un dinero que solo ganan los que se resignan en creer en sus mentiras y a seguir sus lineas rectas que llevan a la humanidad a una penosa destrucción.

22 d’abr. 2011

control

És com si et perseguissin a totes hores hi ha algú recordan-te el mateix, controlan-te sense amagar-se, amb un somriure malèfic a la cara que no et deixa viure, perquè saps que tots els teus moviments estan controlats, et regiren l'armari i els calaixos per trobar els amagatalls, controlen les escombraries  i la casa despres que hi hagis quedat sola, sabent milimetre per milimentre on estaven les coses abans de marxar, i aquesta manca de llibertat, aquesta necessitat d'aparentar qui no ets i qui no vols ser, per ser acceptada mentre lluites per acceptar-te. Preguntes a totes hores, on has estat amb qui, quanta estona, que heu fet, etc. I si et dic que he estat amb en Patufet, cantant cançons mentre buscavem la col més bonica del camp durant quaranta dies? potser es veritat i no t'ho creus.

19 d’abr. 2011

olors i colors

- Com ho saps, que estas viva?
- Perquè ho puc olorar.
-I a que fa olor la vida?
-La vida olora a sol, a temps, fa olor de terra i mar, fa olor de matinada, la vida olora al foc que esclafa, a la paella que feia la mare i la truita del pare, aquella que fa sempre que algú ha passat temps fora de casa, a l'asfalt calent de la carretera que passa per davant de casa. La vida olora a les nits, a alcohol i marihuana, a taronges i abraçades, és la olor de les cerveses a les tardes, de les fulles d'un llibre vell o el perfum que em recorda a ell. Si respires fort notaràs la olor de casa, i de l'aigua de la font de la teulada on jugàvem a amagar-nos, també sent l'olor a pintura de tants murals i quadres, i sobretot olora a cafè, amb la que et lleves i te'n vas a dormir, amb la que les converses es fan llargues i sinceres, amb la que de petita despertava i sempre m'ha tranquil·litzat.
-Però les olors sols són records.
- També puc veure els seus colors, com canvien dia a dia. El groc, el tronja, el verd clar i el blau cel, el roig de la força i la passió, el nostre roig, el marró de la terra i un blau fosc que sembla negre però no ho és, hi ha colors inexplicables que mai s'han determinat però jo els puc contemplar i segur que tu també, el color a vell, a nou, a tendre i el color de la sinceritat, el de l'alegria aquell que et fa fer un somriure on se't veuen totes les dents i et fa més bonica que mai, els colors que ens envolten el lila de les nostres banderes, el verd de la festa, i el rosa dels riures malintencionats. Vols dir que això només són records en la meva imaginació si jo els puc sentir?

4 d’abr. 2011

un Peter que creix inevitablement

Hi ha dies que et demostren que t'has fet gran, i llavors t'adones que "ser gran" no vol dir fer el que un vol, ser lliure, normalment és el contrari, responsabilitats que van en contra del que un voldria, obligacions que mai has desitjat, i situacions que et venen de cara sense poder-les amagar. Quan ets petit no has d'afrontar males passades de la vida normalment, sempre t'intenten distreure, maquillar-les, però arriba un dia on has de posar prioritats i no acostumes a ser tu, sinó els altres.

23 de març 2011

respostes que són mentida

Hi ha coses, que passen de cop i fan girar la vida, matins que amb una trucada provoquen terratremols a la vida dels teus, mentre també sotraguen una part d'aquest món. Et fan replantejar que és allò de debó important, quan ni el valor d'una vida pot fer aturar el temps i els diners que un gran empresari s'embutxaca són més importants.
Quan una empresa pot destrossar una família i després davant una taula, has de priva-te fins i tot de les llàgrimes que rellisquen per les galtes, davant dels porcs que han anat ensorrant la vida com qui juga a pedra paper tisora. 
Aguantes les males paraules que et venen al cap, aguantes els plors, la ràbia, et converteixes en pedra, per sortir d'aquella sala sense cap resposta vàlida, amb les mans plenes d'hipocresia i mentides, per esmicolar-te i ferte pols, i a sobre havent de ser educada amb els fills que durant anys han consumit l'energia de viure d'uns ulls que ara ploren en una habitació d'hospital.


i una frase entre sanglots, quan els has perdut de vista, fa esclatar tot el que havies contingut:
-són uns mentiders i uns fills de puta.

12 de març 2011

Mare


Fa uns quatre anys d'aquest escrit, però avui tinc ganes de dir-te això i molt més... que no em perdràs, que t'estimo, que tinc ganes de parlar-te i que els teus ulls segueixin els meus i que siguem capaces de tornar-nos a discutir, veuret fora d'aquell llit d'aquelles parets, veure't sense màquines ni tubs ni cables, sense pensar en un futur diferent de com era abans d'aquell divendres a les 6 i mitja del matí... t'estimo mare.


He oblidat com eren els somriures a la teua cara, he oblidat aquelles èpoques en que ens barallàvem perquè 5 minuts se’m feien curts i en volia deu i després deu més. Ara ja sols i veig resignació en el teu rostre, tansols hi veig cansament, i tansols sent critiques perquè tens por de perdre’m i no t’adones que és el curs de la vida, que com tots jo també m’aniré distanciant de tu, i potser alguna vesprada faré com ella i tocaré a casa o m’acostaré a prendre una tassa de cafè i refugiar-me en la calidesa dels teus braços mentres plore .
Potser recordaré la infantesa, aquelles tardes quan era jo qui amb 6 anys t’oferia les més sinceres de les abraçades i els millors somriures que podia traure, per molt que després em tancàs en la meua habitació i rompés a plorar, i es que em feia la forta i la despistada, tenia 6 anys, podia somiar en contes de fades i no pensar que a l’altra banda de la porta existia un món de crits i soledat..
Sé que no ho fas amb malicia ho sé, però rebenta, rebenta la poca confiança que diposites en mi, o la sobreprotecció que sempre m’has dat, és una barreja d’aquestes dues coses, i tot perquè tens present l’exemple de dos germans grans esbojarrats, i jo sóc la petita, i sempre ho seré, la indefensa... aquella petita doneta, com em deies, que cada cop és fa més dona per arribar a ser-ho en ple dret i un dia amb les maletes als peus fer-te adéu amb la mà llençar-te un bes desde l’altra banda de la carretera i marxar a un nou món, amb problemes i somriures, desitjant no plorar ni sentir crits, desitjant impossibles.
 Sóc aquell petit esser que un onze de setembre vas veure nàixer del teu ventre, sóc aquell petit ésser que vas veure créixer i que vas educar com millor vas saber, sóc aquella persona que s’ha fet un xic més gran , que pensa per ella mateixa, que replica i s’enfronta amb tu, aquella que a voltes es nega a fer-te cas, aquella a la qual tants cops li has ofert la teua falda per a plorar, com aquella nit de festa major en la que et vares quedar amb mi al menjador parlant quan podies haver sortit al parc amb els teus nets a ballar i cantar sense parar, fins que les cames et diguessin prou, com a tu t'agrada.
Perquè ens enfadem sovint, no sóc capaç de recordar l’últim cop que varem estar de bones, però tot i així, ets la meua mare i t’estime, com sols es pot estimar a una mare.


No ho llegiràs, ho sé...
 però necessitava escriure-ho.

3 de març 2011

Apostar fort

- No apostes mai.- van dir-me un cop. Era un home alt i fort, amb el monyo llarg i els ulls enfonsats banyats de tristesa.
Un dia va fer una aposta, consistia en enamorar la dona més bella per simple diversió, però va fallar, i ell també es va enamorar.
El preu van ser les seves orelles i mai més va poder escoltar el so d'un "t'estime" al despertar.

2 de març 2011

colors i somnis

Jo estava asseguda a la taula del menjador mirant la televisió, la meva mare era a la cuina fent el dinar, sonava una cançó que les dues cantàvem de memòria rient, pensant en el que significava per nosaltres dues, i de sobte ho van anunciar, no tornarien a tocar mai més junts. Era el meu grup, el meu somni era ser prou gran perquè els meus pares em deixessin per fi anar a un concert seu, no vaig aconseguir que em deixessin anar a l'últim concert, continuaven dient que era massa petita i que no passava res per no veure'ls en directe.
Recordo que en ser conscient que se separaven i que no els podria veure mai en directe vaig plorar, si, com una simple groupie vaig plorar, perquè era la música que m'ajudava a somiar, a sentir-me lliure, que em donava la força per pensar que podia volar, i perquè no em quedaria més que fer sonar un i altre cop les seves cintes i els seus CD's. I fins avui, les seves cançons han sonat en la meva habitació.


I avui sento que tornen a actuar, només em queda esperar que no sigui un únic concert, m'aferro a pensar que segurament en faran un altre, perquè altre cop, no podré veure'ls en directe.

9 de febr. 2011

L'home que va decidir deixar de parlar.

Un bon dia es va llevar i va decidir deixar de parlar. -La gent no fa més que vomitar paraules que no tenen sentit, construeixen frases que no saben explicar, la comunicació es basa en la utilització d'un codi oblidat.- pensava mentre es rentava les dents davant del mirall que li retornava la mirada, aprovant les seves reflexions.
Quan va arribar a la cuina va preparar-se un cafè i se'l va prendre dret al costat del marbre, mentre anava recollint les claus, la cartera i la jaqueta per dirigir-se a la feina, en agafar el telèfon mòbil va tenir la idea:
-inventaria un contestador automàtic, clar, concís i pràctic!

8 de febr. 2011

espiral

Ahir va ser com si tot comences de nou, altre cop aquelles veus, aquells ulls, altre cop vaig sentir com dins meu tot s'accelerava i es descontrolava. Tornava la necessitat de còrrer, de cridar, de plorar i estar sola, les marques d'ahir han desaparegut sols queda el dolor... de saber que no sents res.
fer fugir la gent del teu entorn, arrencar a  còrrer enrere per no anar a temps. Sents ganes de ser normal, quan saps que no ho has estat mai, desitges amb totes les teves forces ser com el que t'envolten i trobar el teu lloc, però no hi és, mai l'han dibuixat per tu, sempre has estat fora del full, entre els pensaments que no tenen cabuda en la tela, sempre t'has quedat al tinter, esperant tacar el paper del teu color, però mai encaixes entre les tonalitats.
Mil cops han envejat la teva originalitat, la teva raresa, ser especial, ser com tu, diuen és genial, però dintre d'aquesta diferencia i ha una soledat infinita, incomprensió, qui està al teu costat? quan t'agafen la mà i et miren, i et diuen que estan amb tu, i saps que no pots parlar i saps que et giren l'esquena quan obres la boca, per no haver d'enfrontar-se al que tu tens ganes de dir.
Fa anys que vas desaprendre a parlar, i a utilitzar les paraules per aquells que no escoltaven, i has acabat ignorant com relacionar-te.

6 de febr. 2011

Espais amb la nostra història

Espais de lluita, d'amistat, de complicitats...
Espais de llibertat!

Quan passe davant del vell ateneu, i me'l mire alçant-se gris enmig del passeig, quan veig el Delícies al darrere, petit i fràgil, sent quelcom dins meu que em fa recordar els moments viscuts. Els dies que hi hem passat, els riures i els crits que han escoltat aquestes parets, que ens han vist en el nostre dia a dia lluitant amb la por i l'adrenalina i amb la flama que ens crema a dins, observant com es teixexen les complicitats que ens han fet ser una segona familia, amb els que es pot confiar, amb els que sempre tens una mà. Compartim molt més que un somni, compartim la lluita i la il·lusió, tenim esperança d'avançar, de fer-ho junts, de veurens cada setmana i actuar, de confiar els nostres secrets i entrar en la sala sabent que està plena d'amics, construint connexions per eixir al carrer i trobar els nostres ulls emmascarats al mig d'una mani, tranquil·litzar-te quan els tens al costat corrents per unes escales a sants, o pels carrerons de la ciutat. Són anys al vostre costat, i moltes històries que sempre dibuixen un somriure en el rostre, com recordar aquell noi que va anar a comprar amb ma mare i va fer que un 10 de març fora jo la que cridava pel carrer, fent que amb dos minuts, la meva força hagi cremat més de quatre anys, i continua cremant incansable, companyes que en la minoria em sabut compartir molt més que debats, i les birres i els nostres cafes que hem buidat al bar plenant-les de paraules  i d'idees, els companys que han vingut més tard i els que encara no han arribat, i els que van decidir  deixar el camí, com tants, però continuen allà retrobant-los en les nits que em viscut fins convertir-les en dies de reflexions intenses, que fan d'aquest somni, més que un passatemps, una manera de veure i viure al vostre costat.


 En la nit de la revolta, sé que vos trobaré, i què l'amistat feta al carrer, està pintada de cops i crits, està fonamentada de ràbia i de força, compartint molt més que l'imaginable. 

1 de febr. 2011

No es veu res

No pots dutxar-te tranquil·la, ni fer cua al supermercat, no pots mantenir una conversa dreta enmig del carrer, ni estar sola, no pots anar en bici, ni correr al matí, per tu és perillós, aixecar-te per cedir-li el lloc a la dona gran que et mira pensant, que els joves d'avui en dia ja no tenen modals, però ningú veu el que et passa, no tens cap part embenada, ni vas amb crosses o cadira de rodes, no tens una malformació o un retard en la parla, a simple vista ets una noia normal, però la teva vida, no pot ser normal, prepara-te l'esmorzar dreta a la cuina ja té un perill, ordenar els llibres a la prestatgeria és un esport de risc per a tu, fins i tot llevar-te de l'escriptori per anar al lavabo, aturar-te a contemplar un paisatge a la muntanya o esperar que l'amic amb el que has quedat arribi a la cantonada on sempre quedàveu i on no hi ha cap banc.
Ningú compren que cada cop que caus a terra el teu cos s'atura uns segons, fa un "reset" com un ordinador i tornes a començar, però no comences normal, el teu món estable dona voltes i no ets capaç de caminar recte, normalment una part o altra del cos et fa mal, i les cames t'aguanten poc, però això ningú o nota només tu, i donar explicacions es difícil i llarg, quan dius el nom, la gent s'estranya i ja no escolten més, massa complicat i estrany. No veus el dia en que desapareixerà, t'han dit mil cops que això amb el temps... amb quin temps? ja fa dos anys, ja són dos anys d'estar senyalada, la que es cau, la de les ambulàncies,  ja són molts més de dos anys, de metges i continua pressió a sobre, ara aquí ara allà, prova això, allò altre i res funciona, res ho arregla, i el temps passa i no desapareix, només vull saber, quan tornaré a ser normal, a poder ballar en un concert sense caure desplomada al terra.

27 de gen. 2011

Dos segons

Estaven tot dos quiets, mirant endavant, no era un dia gaire fred per estar en ple hivern i el sol els tocava de ple, obligant-los a arronsar el front i a fer una estranya ganyota, que donava un to grotesc a l'escena. 

-Si no hi penses, no és tan llarg, quan haguem arribat a baix ja no hi pensarem.

Es van mirar, i van saltar.

26 de gen. 2011

Un futur buit

La llibertat no és quelcom material, que trobis al girar la cantonada de les ciutats fictícies, regides pel control. La llibertat es construeix, amb xarxes personals, amb esforç, il·lusió i companyerisme als carrers on sorgeix la revolta, entre amistats que t'estiren el braç quan la porra de l'estat et fa caure en terra. Ja sabem que les coses no són fàcils, ningú ens va assegurar la victòria però l'anhelem tant que continuem corrent endavant pels nostres carrers, amb el cap seré i el desig de veure el futur del nostre poble pintat del color invisible de la llibertat, quan el gris que ofega les ciutats, on els humans ara són màquines de producció al servei d'un ordre marcat per la llei de l'oferta i la demanda, s'esvaeixi com el fum, aquell que alça els murs de les presons que aïllen a les que expliquen que la societat en que ens han ensenyat a viure i creure, està podrida, que no s'aguanta i que s'enfonsa des de la base. 
Una societat programada pel triomf del més fort en detriment del dèbil, on els ciutadans no tenen res a dir, i on només un mínim tant per cent d'aquest món tenen dret a decidir sobre el pa que deixaràs de tenir demà sobre la taula.
Ens han educat amb valors de pau, de respecte, de tolerància... quan el propi sistema no respecta aquests valors, quan manté una guerra silenciosa on sempre guanyen els diners. Els vençuts (els de sempre) són ignorats, insultats i humiliats, agredits lentament sentint com els estrenyen el coll els mateixos que haurien de preservar la seva estabilitat i seguretat. Són els mateixos que signen acomiadaments i reduccions de plantilla, els que abaixen els sous i les pensions, el que retallen pressupostos i apliquen lleis incoherents a l'educació pública que se suposa, ha de ser la que formi el futur del nostre poble. Estem condemnant la nostra cultura al més baix nivell, a una mort lenta fruit de la desesperació i la ignorància. 

Demà et llevaràs en un llit fred i t'adonaràs que no tens res per menjar ni per vestir-te, que el que havies defensat amb tanta passió només ha servit per escalfar el cul a aquells que no van fer res, i et preguntaràs, massa tard, perquè no vas fer res per viure com una persona. Avui però, després de llegir això, continuaràs assegut al sofà pensant que això mai et passarà, que tu ja vius prou bé i que no t'has de preocupar. Surt al carrer i t'adonaràs que res és tan segur com t'imagines, que els terratrèmols que sotraguen als teus veïns acabaran fent trontollar el terra que trepitges i serà massa tard per sortir al carrer i cridar ajuda.





27 de gener: VAGA GENERAL!

23 de gen. 2011

Dos és un




Càlculs. Pòquers contra fuls en un combat entre tu i tu. 
Quan rebaixes infinits neguits ocults.
I per això són els amics. Dics que suporten vergonyes. 

Insuflen de revolta mil pedres i carantonyes.
Per enamorar-se i veure que el sexe entre nosaltres tampoc és gran cosa; 

la cosa és quan t'allunyes.

At Versaris.





18 de gen. 2011

17 de gener

Hi ha nits, que tenen el poder de canviar-te la visió del teu entorn, que et poden fer volar per un cel que no havies imaginat, tot i que un cop al matí quan busques una petita senyal a la pantalla d'aquest aparell que no sona, desitjant que sigui un error, i aquesta no s'hagi convertit en una nit amb final com tantes altres, sinó somiant en que pot continuar enllà amb els dies, trucades al matí - t'ha dit res? encara no m'ho crec, com va passar?-, llargues converses entre rialles i confessions serioses, que de moltes maneres t'acosten a allò que no pots imaginar. Paraules i missatges que veus i no vols entendre, respostes que no dones per por a quedar en evidència i preguntes en l'aire que no es resoldran.

Com bé deies, moltes son les nits, en les que no t'has sentit estimada, i aquest cop la dolçor, les carícies, els petons i les mirades, la màgia del moment, t'han encisat i parles amb els ulls vidriosos, mig tremolosa, d'una cosa que no coneixes, i que et fa molt de respecte, davant la tassa, enmig de la cafeteria on et refugies per fer les confessions, en aquesta plaça que ja s'ha convertit en el nostre punt de trobada, quan les converses prometen ser importants.

No sabem on portaran aquests sentiments, ni aquestes sensacions, el que si sabem es que avui la tranquil·litat no ha estat el nostre fort, i les rialles histèriques i els ulls plens de llàgrimes s'han compaginat, amb humor i por, com sempre, quan es tracta de tu i jo.

13 de gen. 2011

Què és l'amor?

L'amor és aquell sentiment que ens fa perdre el nord, que ens fa tenir sensacions desconegudes, que ens altera i fa que siguem capaços de fer l'impossible per algú, d'embogir. L'amor és un sentiment que ens atordeix i ens fa perdre el món de vista.
Estar enamorat pot ser fantàstic o pot ser un malson, tansols l'atzar és capaç de saber quan t'enamoraràs i seràs correspost. Potser mai, potser un cop, qui sap!
L'amor acaba sent una tempesta que ho regira tot i que un cop passada, quan ha aixecat les teulades de les cases per desordenar els secrets guardats sota les rajoles, tansols deixa el rastre i els records de quan va existir, és quan només queden imatges, fotografies de moments feliços, regals que agafen pols a les prestatgeries i cançons que un bon dia, al cap dels anys sonaran a la ràdio i recordaràs aquella persona, les tardes juntes, despertar-te al seu costat i somriure tranquil·la mentre l'abraces creient que serà etern, sentint-te segura de saber que tindràs aquella persona estimada al costat.
El primer amor és bonic, innocent, pur, no el coneixes i t'hi aferres, el tens idealitzat per les pel·lícules americanes que tots hem vist tres mil vegades. A poc a poc vas descobrint que no tot és tan feliç, tan ben posat, aleshores la seguretat, l'estabilitat que havies tingut fins aquell moment desapareix i afloren els dubtes, les discussions i acabes trencant amb tot allò que us rodejava, als dos, per no haver de recordar-lo.
L'amor no és dolent, és un estat passatger que dura un temps i s'esvaeix, mentre el sents ets feliç, estàs content i notes com el cor se t'encongeix quan l'altra persona et mira o et toca amb la punta dels dits com si et pogués atravessar i arribar-te als sentiments. Però a poc a poc aquest estat va passant, té data de caducitat com els iogurts que tens a la nevera i que un bon dia, quan te'n vols menjar un, t'adones que fa tant de temps que han caducat que ja no recordes quan els vam comprar, llavors és quan toca asseure's amb un bon café per parlar clar i saber que segurament no tornaràs a riure, ni compartir amb aquella persona res del que fins ara hi comparties, cantaves o simplement les hores passades, fins al cap de molt de temps, potser tant que el dia en què hi tornis a parlar ja no sabràs què dir-li, perquè no sabreu res l'una de l'altre.

L'amor és compartir-ho tot per acabar essent dos estranys.

7 de gen. 2011

Les claus dels records

Les cançons ens traslladen a llocs que ens han fet viure, llocs que formen part de natres, situacions o persones que ens han marcat i que vulguem o no sempre ens acompanyaran.
Les cançons són la banda sonora de la nostra vida, i encara que passin anys, hi ha cançons, com olors, que et retornen a la infantesa, quan amb quatre anys la mare preparava els seus pastissos de patata dels diumenges, i sonaven a l'equip de música.
Les cançons et fan plorar i et fan riure, però també et fan pensar, més enllà de les seves lletres, pensar en el passat, ens els canvis que has viscut, els girs que has fet fins tornar a escoltar aquella cançó i perquè.
Són moltes les cançons que poden marcar, un musical preparat durant mesos, un concert on no t'atrevies a pujar a l'escenari, aquell petó enmig d'una festa que va canviar de la nit al dia, històries amb amics i excés d'alcohol, aquella vesprada en un terrat on una fada plorava tacant el cel, o aquella gerra d'aigua freda que et va caure en un dia assenyalat.
Les cançons ens acompanyen i ens transporten a llocs màgics que reviuen sota les melodies que teixeixen les seves notes, són les notes d'una vida en un moment concret, són la clau per mantenir en ordre els records.

6 de gen. 2011

La il·lusió de la Nit de Reis

En Pol mirava la patgessa que tenia al seu davant, portava unes plomes grosses al barret taronja i negre, una armilla plena de sanefes brillants i un sac groc ple de caramels que agafava amb unes mans negres guarnides amb immensos anells de pedres brillants de diferents colors.  
Mirava aquella patgessa que coneixia fil per randa com li costava de fer cas als pares, com s'enfadava la seva mare, les baralles amb la seva germana quan no volien compartir els jocs, i com costava això de deixar de jugar a la consola. Els seus ulls brillants, aquella nit eren més grans que mai, davant la màgia i la sorpresa que brindava descobrir que havia estat observat els 365 dies de l'any, i amb l'esperança que tot i no haver estat tan bo com esperaven, aquella nit en arribar a casa, els patges truquessin a la porta amb un o dos regals per a ell, i sense el famós carbó.
Assentia davant les paraules que aquella ajudant dels Reis Mags li deia, astorat i buscant refugi en les cares dels seus pares, que com ella li recordaven que no sempre havia estat bo. 
Després del parlament dels tres reis mags, els patges van començar a pujar en diferents furgonetes i camions plens de regals per tots els nens que ja corrien cap a les seves cases a esperar els patges.

En Pol va quedar-se palplantat al mig de la plaça, recordant la veu i la cara d'aquella patgessa vestida amb robes brillants. Li havia promés sincerament que intentaria portar-se millor i que guardaria tots els secrets, i sabia que aquella noia el vigilaria cada dia de l'any que començava, perquè no era ni més ni menys que la seva tieta.

4 de gen. 2011

El contrast de temperatura, en obrir la porta del pis, va provocar-li un calfred que recorregué tot el seu cos, fent-la estremir. va deixar les claus al moble del rebedor i va dirigir-se al menjador amb la intenció d'asseure's al sofà i desconnectar d'un dia massa atrafegat i fastigós, oblidar-se del fred que feia als carrers aquells dies d'hivern, i refugiar-se sota una manta amb la companyia d'una bona pel·lícula, però totes les intencions d'una nit tranquil·la van esfumar-se en veure damunt la taula, la carta que havia arribat aquell matí. Tot i que avui en dia la gent no acostumava a utilitzar ja el paper i la ploma per comunicar-se, encara existia una persona que es negava a passar-se a la fredor de les pantalles, i preferia notar la força de les mans en ratllar el paper, amb la mateixa ploma negra que ella mateixa li havia regalat feia uns anys.
El sobre era d'un color marronós, i hi havia el seu nom escrit en lletres petites i delicades al davant. Feia temps que no en sabia res, i estava preocupada, però de totes maneres no s'atrevia a obrir-la, li feia por, el que aquella carta pogués portar-li, un maldecap més? ja s'havia preocupat prou cops.
Va encendre la televisió i va buscar entre els DVD's que tenia alguna comèdia que aconseguís distreure-la, en va trobar una d'uns joves, i la va posar en el reproductor, mentre esperava que comences va fer-se un te i va agafar un paquet de galetes, va asseure's al sofà amb el comandament, i va deixar-se distreure per una historia banal i estúpida que es desenvolupava en aquella pantalla rectangular. No la va veure acabar, i es despertà a les 4 de la matinada amb mal d'esquena i el menú inicial de la pel·lícula a la pantalla.

Abans d'anar a l'habitació va agafar la carta, i la va ficar dins el calaix de la tauleta de nit, per  no haver de veure-la cada dia com un dit que l'assenyalava, per oblidar que tenia records per oblidar.