Pàgines

11 de jul. 2011

el que la timidesa no em deixa

Per que negar que tinc ganes de vere't? però tampoc m'atreviria a dir-ho, hem anat dibuixant una linia ben fina que separa allò que ens podem dir del que hem de deixar intuir, i en aquest joc fa temps que m'hi he perdut, buscant potser senyals que em permetin entendre cap a on van les teves dolces frases, i que m'ajuden a pensar en besos en la platja, amb gust de taronja als llavis. A despertar-me al teu costat i sentir com m'abraces, com em beses tota l'esquena i repetixes un i mil cops un -que bo!- que m'encanta recordar. Com de les coses senzilles en van fer grans detalls, que recorde com si els poguera reviure ara mateix. Un bes sec de ressaca, trobar-te arraulit sota la manta aprofitant la meua escapada, observar-te arrepenjada en la paret d'una vella casa, mentre compraves tronjes per a esmorzar. Fins i tot, quan asseguts en la platja despres de passar una estona separats, amb un parell de salts dissimulats vas anar acostan-te per abraçar-me com si em pogueres protegir del meu món. Eres la persona més dolça que he trobat, poder compartir en tu, no sols llargues converses, sinó més, ha estat algo meravellós, però clar, mai ens atrevim a parlar clar, el joc de les indirectes,  volguem o no mos agrade i ens divertix, quan veiem que es diuen més coses de les que podem imaginar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada