Pàgines

30 de març 2010

Són més que ideals

Quan algú té uns ideals, no es poden amagar, no pots negar-los i actuar sense tenir-los en compte. Si creus en allò que penses, actues instintivament d'acord amb les teves idees, no hi ha manera de separar-les, de deixar-les de banda; i per tant em pregunto com pot ser que em demanin que oblidi els meus principis i les meves lluites, i que visqui el dia a dia sense elles? sóc incapaç, puc callar-les quan és imprescindible o quan "no toca" però no puc esborrar-les del meu pensament, continuen voltant per allí dins la meva consciencia i em recorden que hi ha coses amb les que no hi estic d'acord, que vull un canvi, que crec en les persones i no en els governs plens de corrupció i d’avarícia .
com pot algú demanar-me que oblidi tot això? com pot algú dir-me que no lluiti, que directament passi per alt tot el que veig al meu voltant? que eviti posar-me en "merders" tot i creure que són necessaris?
Com poden demanar-me que segueixi aquestes normes que sols han set fetes per alienar els individus d’una societat prou adormida, que no brama que no mossega perquè l’han domesticat de tal manera que són molts els que no volen més violència, més aldarulls, i no per anhelar una pau social, sinó perquè estan cansats de veure com durant tant de temps s’ha lluitat en va que ara ja no tenen esma, ja directament, ni es plantegen de lluitar, de pensar per si mateixos, ja són tants el que prefereixen viure en la ignorància i girar el cap davant les injustícies, i el problemes d’aquest sistema, que a voltes sembla que no hi hagi res a fer, però sempre m’han dit que si creus en un objectiu has de donar-ho tot per aconseguir-lo i tocar-lo amb les teues pròpies mans i això és el que tinc ganes de fer, ni que siga un petit trosset d’aquest somni.

Va haver-hi un cop, que sempre recordaré en que un company em va comentar:
-som joves per això lluitem.
No crec ser,sols jove. Si, això em dona energia i creure que puc intentar-ho que no ho tinc perdut, però a pesar de ser jove, desitjo un canvi i necessito lluitar per ell, i no pense parar fins que el meu cos em digui prou, fins que no hagi fet tot el que puga fer.

14 de març 2010

un poble de dol...

El contacte amb la mort comença a esser proper.

No es habitual en un jove assistir a tantes morts seguides i comença a fer-se pesat l'aire tens i el silenci, les cares enfonsades i amb rastres de llagrimes.
Amb massa poc temps massa cops que una persona propera a marxat, tant a prop i tant lluny a la vegada, persones que desitjaven viure, continuar al costat dels seus estimats, amics, pares, fills, parelles...a qui a partir d'ara sols els quedarà el record, les fotogrsfies, els moments inoblidables que han anat passant al llarg dels anys, els somriures compartits.

és un contacte fred, silent, i rabiós, un contacte que provoca ràbia, ràbia de pensar que no s'endú aquelles persones que desitjen marxar sinó aquelles a qui el cor els demanava més batecs, més hores, més dies, molts més anys per experimentar, per descobrir.


Avui tots tenim una persona més en el record, tots guardem anecdotes, imatges i vivencies a la memòria, d'on quedearan per sempre, lligades a un nom.






Al sortir al carrer avui, una amiga del poble em comentava amb la cara trista i els ulls perduts, enfadada amb la propia vida, - la vida és molt perra!- i cuanta raó tenia, la vida es massa perra, juga massa amb tots nosaltres, i en estronca la vida sense demanar permís.
-sempre associem la mort amb la vellesa, mai pensem que a una persona tan jove li pugui passar.- i quantes frases com aquestes hauran sortit avui de la boca de tants veins, de tots aquells qui el coneixiem, avui el tanatori estava ple, i la resta dels dies els nostres caps estaran plens de records.

8 de març 2010

24h de neu i tot es colapsa!

Com si mai hagues tocat neu la meva gossa jugava i es llançava a les muntanyetes de neu que hi havia pel carrer, i no només ella sinó tots els nens de l'escola que no tenien classe, i tots al bar sense feina, amb classes suspeses, treballadors que no podien fer res per culpa del temps, prenen cafès i xarrant del temporal que ha ocupat el dia , perque són 24 hores sense parar de nevar.
Tot ha quedat tapat per aquest llençol blanc ( més ben dit nordic) que ha amagat jardineres, caixes, pilones i tot el que quedava per sota dels 50cm.








Avui sortir al carrer era respirar pau, només tranquilitat la gent a les cases perque la tempesta de neu era massa forta, tothom mirant el carrer des de les calides finestres, i resant perque demà aquest petit pont improvisat gracies al temps continui.









Observar el blanc entre el blanc.




Jugant a distingir formes amagades sota la neu.








I tot això donant una capa diferent al dia, un dia que si més no té la seva importància fora de la neu, en el seu 8 de març, recordant totes les dones que avui han continuat treballant, a la feina, a les cases i arreu.