Punt i seguit

Es va llevar i va adonar-se que tot al seu voltant continuava igual que la nit anterior, res havia canviat, fins i tot els pantalons que s'havia tret amb tanta ràbia i havia llençat per terra continuaven allà, quiets, com burlant-se d'ella.
Ja no podia més tot se li feia massa gran a les seves mans, pesava massa i era impossible d'agafar i carretejar.
Amb les poques forces que li quedaven va aixecar-se del llit, i les cames li van coure, només llavors va adonar-se que hi tenia tot de marques de sang, i talls fets maldestrament. Va arribar fins al lavabo fent tentines, repenjant-se a la paret del passadís, i un cop allà obrí l'aigua calenta de la dutxa i preparà les tovalloles, amb moviments lents es tragué la samarreta i la deixà al terra, posà la mà sota el raig de la dutxa i comprovà que la temperatura era prou bona. Nua es posà sota l'aigua amb els ulls tancats, i deixà que aquesta recorregués tot el seu cos, i intentes endur-se tot aquell cansament que l'envaïa, les seves llàgrimes es van confondre amb l'aigua, i els seus plors van quedar ofegats pel soroll que produïa en caure contra el terra de la dutxa.
En sortir, l'ambient del bany carregat de vapor, i el mirall empanyat van protegir aquell refugi que necessitava càlid i conegut, va buscar la farmaciola, i en va treure gasses i l'ampolleta de iode, i amb cura es va curar tots aquells talls que duia a les cames,el contacte del iode amb les ferides picava però ho suportava i en silenci tall per tall, anava pintant-se la pell d'aquell líquid taronja.
Es vestí amb uns texans ajustats que es posà amb molt de compte de no tocar gaire les cames, i una samarreta ample de tirants, agafà les claus i el mòbil i abans de sortir recollí de la cadira del menjador el mocador de coll i la jaqueta, tot seguit la porta del pis es tancà darrere seu amb un cop sec.
Al carrer tothom continuava la seva rutina sense alteracions, i ningú parava atenció a aquella noia que passejava sola amb aire capficat sense mirar al seu voltant, sota la caputxa portava els auriculars amb la música a tot volum i les mans a les butxaques de la jaqueta ajustada.
Caminant arribà fins al peu d'aquella muntanya que protegia el poble, i comença a enfilar el petit camí que portava fins a dalt, ja no es fixava en el paisatge, ni ens el arbres que deixava enrere a cada pas, només mirava fixament el terra, no tenia tampoc, la necessitat de veure el camí, ja el coneixia. En arribar, s'assegué damunt una pedra i només llavors alça la vista, respirà fort, i contemplà els camps que quedaven sota seu, algun pagès estava amb el tractor, però el soroll no arribava allà dalt, sols es sentia la remor del vent, i la seva respiració agitada, nerviosa, i cansada.
restà immòbil uns minuts, potser mitja hora, només mirava fixament aquells petits turons que vorejaven tota la conca, el cel clar d'aquell dia desert de núvols, i gaudia del sol que l'escalfava i abraçava el bloc de gel que sentia dins seu.
Llavors s'estirà al terra amb els ulls clucs, i desitjà no tornar a obrir els ulls, poder respirar aquella calma eternament, la pau que proporcionava aquell petit racó. va preguntar-se perquè si el que li venia de gust era allò, havia de continuar seguint una rutina, alçant-se cada dia i posant bona cara, seguint un tren que ens arrossega a tots involuntàriament, va desitjar poder dir NO! i deixar passar el tren, quedar-se allà estirada per sempre més.
Però aviat tornà a obrir els ulls, s'alça i desfé aquell camí pel que havia pujat, deixant enrere els desitjos i els somnis, i tornant a baixar a la realitat, allò amb que es trobava cada dia.

Anà fins a l'estació i agafà el tren que la portava fins a la ciutat.

L'eterna replica.

Ara ja fa un any, d'aquells corre que t'atrapen!, ja fa un any que trepitjavem aquelles escales, que m'enforntava a ulls vidriosos buits de vida, que volaven les aigues i jugavem amb el poder, fa un any i les idees no han canviat, i les coses continuen igual, i les ganes de lluitar son les mateixes o més, perquè et trobes la impotència de cara que et fa venir ganes de vomitar davant les seves botes, de cridar, de correr, d'acabar amb tot allò que et fa sentir aquesta rabia dins del cos.
De veure la seva impunitat, les seves cares de menyspreu, de diferencia, i veure com un grapat de diners, o quatre papers valen més que uns valors, que les persones. L'eterna replica.
I avui veig les mateixes cares de l'any passat, canviades, canviades per fora, però el que més ha canviat son els seus ulls, els que reflexen els seus ideals, i es que els han perdut, ja no son aquells companys amb els que jo cridava, ja no son els mateixos que creien en un canvi, ara ja només són pura estetica i façana, ara ja la diferencia entre els d'un bandol i altre és invisible, ja no distingeixo entre una esvastica i una falç i un martell, quan els dos porten botes, la jaqueta, el cap rapat i ple d'ignorància, i als punys han canviat les idees per la violencia gratuita.
Ara ve, quan la pregunta és inevitable, que espero aconseguir quan continuo el mateix camí que l'any passat? crec en algun moment poder fer res? o només són il·lusions que necessito per trobar un sentit a alguna cosa que no conec? Començo apreguntar-me quina és la manera d'aconseguir, de continuar endavant per allò que anhelo, i crec que la idea és bona, però a la pràctica tot s'acaba fotent, la teoria es preciosa, però un cop arriba ales nostres mans la voluntat ho capgira tot, i el poder humà fa barbaritats.