Pàgines

27 d’ag. 2010

Una nit amb merda

segur que tothom ha tingut en un moment o altre, la sensació de sentir-se culpable, d'haver arruinat alguna cosa, però potser no som tants els que ens hem sabut culpables d'haver destrossat una persona, és una cosa que mai et treus de sobre, que costa d0entendre, com, si t'estimaves tant a una persona, li has pogut fer tant de mal, tard o d'hora veus que potser tu no n'ets el culpable, que segurament hauria passat el mateix encara que no ho haguessis fet, però ve un dia en que torna a passar un cas semblant amb una persona diferent, i aleshores et preguntes, si realment no ets tu la culpable del que passa.

Tansols una frase va fer recordar-me mesos i mesos d'incertesa, de por, de desesperació per no saber res, de trucades sense resposta...
-Nena, va començar quan vau marxar i us va veure.
no volia creure-m'ho, però vaig fer cas a aquella famosa frase: "quien calla otorga", despres d'una hora i mitja parlant, rere la meva pregunta es va fer el silenci, evitar estar al meu costat, no mirar-me i mirar constantment el rellotge del mobil per buscar una sortida.
Vull creure, desitjaria creure que em diu la veritat, que jo no hi vaig tenir res a veure, però necessito uan explicació on jo no sigui la culpable, no vull que es repeteixi la mateixa historia, o en aquest cas pitjor, la puta merda, encara que la negui jo vaig veure aquell nas i sobretot..aquells ulls...
No vull que ningú passi per això, no només les persones que ho viuen en propia pell, sinó tots aquells que ens trobem al voltant, que en som els acompanyants....

Suposo que un dia sortira tot, i jo almenys sabre perdonar-me, o conviure amb això...

18 d’ag. 2010

de tornada al món

Comencem a posar punt final a aquest estiu que va venir sense avisar, i que va començar amb massa projectes a la maleta, la majoria dels quals encara estan per desembolcallar, i els altres s'hauran de fer a corre cuita perque tenen data de caducitat, ha estat un estiu estrany, amb gent nova, i gent que feia massa temps que no tenia, converses llargues, molt llargues, d'hores, i molta feina, molta festa (i la que queda!) però també amb moltes hores per relaxar-me, descansar, fer els meus resets , i encara sort d'ells que sinó...
M'ha anat bé, aquest allunyament de la rutina, de la gent de cada dia, aquest parentesis davant del canvi de debo que em ve ara, poguer marxar del món durant uns dies i sentir ser una persona diferent, parlar, fer, sense por, sense mirar al costat, i és que en tenia moltes ganes.

Però sabeu? em resisteixo a pensar que s'acabarà l'estiu i no hauré fet el més important, encara em queden tres setmanes per començar i penso exprimir-les, abans que torni a començar la bogeria, l'estres i els mals rollos, penso carregar les piles d'optimisme i gaudir fins l'últim dia de la llibertat que m'ha portat aquest estiu, diferent, si més no, bo.

15 d’ag. 2010

Parlant, i pensant.

Parlo d'una terra, d'una gent. Parlo de mi, de tots, de llibertat, de somnis, d'esperança, però parlant no s'aconsegueixen les coses, fa massa temps que parlem, que desitgem, que somniem, i encara continuem sota aquesta gent que ens oprimeix, encara continuem acotant el cap quan es tracta de plantar cara, no és només la llibertat d'un poble, és la llibertat de les persones que hi viuen , és la possibilitat de ser una mica més lliures dintre aquesta societat.
I espero, i crec, que és possible, que és una causa justa, que necessita que defensem, i es quan veig el meu poble, la meva comarca, quan camino per les muntanyes, quan observo l'infinit de les nostres platges, els carrers de pedra dels pobles, la gent que parla la meva llengua, que m'adone que fa falta continuar, que no s'ha d'abandonar la lluita, que ens queda camí per recorrer i que em de continuar amb pas ferm sobre la terra, sentint-la i estimant-la, sent part d'ella, deixant que ens ensenyi i ens ompli fins l'ultim racó.


Parlo d'aquesta íl·lusió compartida amb tants, i veig tot tipus de respostes, però la que més mal em fa, és la indiferència.




* Un dia vaig decidir guardar les velles senyeres al prestatge de dalt, on hi ha els llençols.

6 d’ag. 2010

Tinc els calaixos desendreçats

Obro la porta del menjador i deixo les claus sobre la taula sense parar-hi atenció, entro a la cuina i obro la nevera buscant alguna cosa de beure o menjar que ja sé que no trobaré, m'assec a sofà mentre espero que s'encengui l'ordinador i agafo aquell llibre de Freud que fa dies que intento entendre però per més que passo linies i linies de pagines escrites sempre m'acabo preguntant què és el que he llegit.
No és que no entengui les paraules de Freud, sinó que no sóc capaç de concentrar-me en res més de cinc segons, no faig res i estic cansada, sona el telefon i despres de cinc minuts d'una conversa automata -Hola com va? si jo estic bé; no, encara no he sopat; si, ara soparé; tranquil no hi ha hagut cap problema,; tot bé; un petò adéu -torna la tranquilitat, decideixo oblidar-me del portatil que està sobre una cadira ences, i pujo a l'habitació està tot recollit però decideixo que he de cambiar l'organització de l'armari, aixi que baixo caixes les buido, trec la roba de l'armari, alguna la posa dins les caixes i l'altra la torne a penjar per colors, les samarretes també canvien d'organització i decideixo deixar un prestatge per la roba d'esport i els pijames, fins i tot el prestatge superior on tinc els llençols decideixo canviar-lo. i quan en sóc conscient em pregunto que estic fent, perquè m'he posat a endreçar allò que ja estava endreçat, i suposo que la resposta és que estic tant desorganitzada dins meu que necessito que tot allò que m'envolta estigui estrategicament situat per no sentir-me perduda també aquí fora.