Parlant, i pensant.

Parlo d'una terra, d'una gent. Parlo de mi, de tots, de llibertat, de somnis, d'esperança, però parlant no s'aconsegueixen les coses, fa massa temps que parlem, que desitgem, que somniem, i encara continuem sota aquesta gent que ens oprimeix, encara continuem acotant el cap quan es tracta de plantar cara, no és només la llibertat d'un poble, és la llibertat de les persones que hi viuen , és la possibilitat de ser una mica més lliures dintre aquesta societat.
I espero, i crec, que és possible, que és una causa justa, que necessita que defensem, i es quan veig el meu poble, la meva comarca, quan camino per les muntanyes, quan observo l'infinit de les nostres platges, els carrers de pedra dels pobles, la gent que parla la meva llengua, que m'adone que fa falta continuar, que no s'ha d'abandonar la lluita, que ens queda camí per recorrer i que em de continuar amb pas ferm sobre la terra, sentint-la i estimant-la, sent part d'ella, deixant que ens ensenyi i ens ompli fins l'ultim racó.


Parlo d'aquesta íl·lusió compartida amb tants, i veig tot tipus de respostes, però la que més mal em fa, és la indiferència.




* Un dia vaig decidir guardar les velles senyeres al prestatge de dalt, on hi ha els llençols.