una cançó, la nostra cançó

Mirava la televisió, una entre tants milers de persones que en aquell moment estaven pendents del mateix, i de cop va començar a sonar la seva cançó, unes notes que coneixia perfectament, i molts records amagats dintre aquella melodia. Era la seva cançó, l’havien compartit, havia servit com a avís, sabien que el camí no seria fàcil, i no ho va ser. Ella era la persona més propera i no va saber adonar-se que tot s’havia torçat, no ho va saber notar, estava massa preocupada en altres temes. Farta d’haver de cuidar-se dels altres, van passar molts mesos, fins saber que estava en aquella clínica, que tenia una greu problema i que la trucava d’amagat.

El cos gelat cada vegada que recordava com la va cagar, ella era la que se’n havia d’haver adonat i li va passar per alt, va pensar en mil i una coses abans que l’addicció, depressió, problemes amb el menjar...tot però això no, això no li podia passar en ell, segur que era una altra cosa… perquè no se’n va adonar? Ella era la persona més propera!
Les llàgrimes corrien per la seva cara, una cara ja cansada de veure passar persones per davant, uns llavis cansats de cantar cançons que portaven records; un ulls cansats de plorar per tothom, pels altres i per ella mateixa, unes galtes gastades de tantes carícies replenes d’hipocresia, una cara que amb poc temps havia viscut de tot.

Aquella cançó continuava sonant i dintre el seu cap continuava l’onada de records, de passejos pel port de Barcelona, pel passeig de la ciutat, de concerts, i nits màgiques, de les seves mans entrellaçades tímidament, versos de poemes i metàfores, contes i relats que descrivien sentiments, petons esperant el semàfor en vermell, era tant bonic… perquè no podia continuar sentint el mateix? No hagués costat, ell es delia per estimar-la, la portava com la millor,potser massa, però ella no volia ser la imitació d’un record, la copia inexacta d’una altra noia, ella volia que l’estimés per qui era, volia oblidar les comparacions a que es veia sotmesa, i ara només pot fer que culpar-se d’haver-lo deixat, d’haver-lo enfonsat, de negar-li la mà que l’hagués pogut ajudar. Va girar el cap i va negar-se a veure el problema, era més fàcil no mirar i pensar que no existia, ara s’adona dels errors, ara donaria el que fos per tirar enrere i poder canviar-ho tot.

Ara ja és massa tard, ara ell esta a la clínica, no pot parlar-hi, ara queden molts anys per davant, una carrera estroncada, un jove que perdrà uns anys molt valuosos, i molts sentiments no dits. L’estima, l’estima molt, d’una manera especial, no n’està enamorada però sent una cosa molt estranya en pensar en ell, nostàlgia, del que podia haver estat i no va ser mai, confiança, tendresa,no, no és pena, és amistat.

Continua sonant, aquella cançó que malgrat els anys, malgrat haver-la cantat milers de cops en altres circumstancies, continua associant a una cara, a uns ulls, a una veu, a una persona, i continua portant-li records, dolços i amargs, perquè han viscut tot un ventall de colors diferents.

Els seus llavis continuen cantant la cançó, encara que ja fa estona que ha deixat de sonar.

Tornar a casa per Nadal

Una trucada, aquella cançó que tant coneixes i el mòbil s'il·lumina com si dones esperança, l'agafes i en l'últim que penses és en la noticia que estàs a punt de rebre, -tata, que em treuen el tub i demà em deixen marxar a casa!!!- t'imagines la cara de la teva germana, envoltada dels pares i del marit, il·luminada com la nena petita que mai ha volgut deixar de ser, imagines la il·lusió que l'envolta, i que comença a envoltar-te a tu, se't fa un nus a la gola ,i se't neguen els ulls, no t'atreveixes a parlar, sembla impossible, -estàs contenta bitxo?- que si ho estic? molt! demà és la vigília de Nadal, i és la millor noticia que podia haver rebut aquest any, per fi desprès de tants dies sense saber, saber el que? saber res, per fi diuen que tot està bé, el tac a sortit bé, cap taca, el cultiu també, les plaques les anàlisis, tot surt bé, tot a millorat d'una manera extra ordinària, ens hem desesperat, hem rigut de coses absurdes, entre metges, tubs i televisions que no s'apaguen, hem cridat, hem plorat, i hem acabat de conèixer, per si de cas encara no el coneixíem prou, l'odiós sistema sanitari que tenim, però avui ja és igual, estic plorant i ja no se si es d'alegria, si estic traient aquest neguit que he acumulat en aquestes ultimes setmanes, ja no sé què és, només sé que demà l'habitació 13 de la planta 8 ja no serà la teva, que demà podré pujar al pis i veure't allà, al teu llit, o al teu sofà, mirant la teva tele, i sense tubs, sense cap maquina connectada al teu cos, amb les teves samarretes de pijama i sense les bates blanques obertes d'esquena que tant t'han fet suar.

demà demà tornaràs, veuràs els teus nens, podràs fer al carta als reis com els hi havies promès, i sé d'una cosa que no hi faltarà, salut, molta salut, que mai més ens falti, i riures, i cares d'estranyesa de veure't.

Avui m'agrada poder-te dir FINS DEMÀ, i saber que ja no et veure a l'hospital, que demà tornaràs a casa, gairebé com a l'anunci, tornes a casa per Nadal, si, aquest nadal tindràs uns patges ben especials, que et guardaran els seus anells, i els seus caramels, que et preguntaran si ja fas bondat, i que o sabran tot, perquè cada dia els tens tant a prop com un pare i una germana.

t'estimo tata!

Buscant la direcció...

m'ha costat molt, m'ha costat una barbaritat demanar ajuda, i al final ho he fet, però de que m'ha servit? -saps que si em necessites em tens al teu costat- imbecil!!! t'estic dient ara i aquí que et necessito, no que potser demà et necessitaré, que necessito que em fotis un parell d' hòsties que m'ajudis a sortir d'aquesta merda! no necessito paraules boniques ni de consol, estic demanant que algú m'agafi de la mà mentre jo intento sortir-me'n, estic farta de sentir a dir que tinc als pares, suposats amics al costat, i quan els necessites on són perquè fugen?, i aquella persona que tant repeteix que t'estima, que vol estar al teu costat? hòstia, no es fàcil entesos? no ho faig perquè vull, he provat mil maneres, jo sola, buscant diferents especialistes, i no hi ha manera i encara em diuen que tinc un greu problema però apa corre i fuig que em molestes...
si jo tindre el problema de no saber demanar ajuda, però hòstia si quan la demano no serveix de res.....
farta de ser la "rara" aquella a la que senyalen pels passadissos, existeix algun lloc on oblidar els complexes, on esborrar el passat, on trencar amb els problemes? necessito l'adreça!

només demanava sinceritat....

Dues realitats enfrontades, separades per un vidre transparent que intenta amagar els sentiments.

N'hi ha dues i tu has d'escollir, ara et toca a tu trobar les veritats, distingir la frontera entre els dos mons.

Destriar que és allò vertader en cadascuna, ara és l'hora de fer cas a la raó i no pas al cor, per més que dolgui.

Envoltats de falsedats, hom espera trobar en aquelles persones estimades la sinceritat que ens manca de la resta de la societat, però no sempre és fàcil creure allò que veiem, ni ignorar el que no volem veure, avesats a reflexionar sobre la conducta humana i ser crítics amb l'entorn.

Potser per això és tan difícil creure el que la persona que més t'estimes t'està dient, encara que ho faci amb tot el seu cor, encara que sigui el més sincer de la teva realitat.

2 anys sense Carlos! No oblidarem!

Ja torna a ser un dia d'aquells en que hi ha un motiu per recordar, per desgracia res d'agradable, una mort, al mort d'un company, la mort d'un jove ja fa dos anys, i continuen intentant disfressar el que va passar, continuen demanant la llibertat d'un assassí.
I per desgracia no podem fer res més que recordar-lo i reivindicar que la seva mort no és l'única, com ells molts altres continuen la lluita en el record, es converteixen en un símbol, un nom, i no per haver fet cap proesa, simplement per haver caigut víctimes de la ignorància, tots ells eren com tu, com jo, com qualsevol que es preocupes minimament per la societat en la que ens trobem, en la que vivim i en la que hem de continuar "evolucionant", perquè avui el recordem a ell, però a tota la resta cada dia ens fa més respecte passejar-nos pels carrers, agafar un tren buit a la matinada, cada dia et sents més impotent, davant la impunitat que aquesta gent rep de la justícia, i de la inexistent defensa que pots trobar.
I es que ja estic farta de recordar aquests dies, de que pel meu cap quan escric aquestes línies apareguin molts noms de joves que van ser assassinats per uns ideals, no puc acceptar que les persones es matin entre si perquè pensin diferent, potser si aquests que es passegen amb el ganivet a la mà es paressin a parlar, raonar els seus arguments, potser així evitaríem molts problemes. Potser si aquest noi no li haguessin ensenyat a creure's superior no hauria apunyalat a ningú al vago d'un metro madrileny, assassinant a Carlos i malferint a un company.

Ja fa dos anys que la noticia la vam rebre per Internet, a les noticies no interessava que se sàpigues, una baralla de bandes deien, desprès van intentar minimitzar els efectes, dissimular-los, fent mala publicitat de les víctimes, però continuem dient que el que va passar aquell 11 de novembre al metro de Legazpi va ser un assassinat sense cap tipus de justificació. No podem oblidar que hem perdut a un company, que cada cop que mostren les imatges d'aquella agressió sens esgarrifa la pell, perquè tots teníem amics aquell dia, en aquell mateix vago, que van presenciar els fets, que va ser Carlos, però podia haver estat qualsevol.

Carlos no oblidem que ja fa dos anys que vius en el record, no oblidarem l'agressió feixista que vas rebre i que et va llevar la vida, es tracta de recordar per a que ningú oblidi que pot tornar a passar.

Inseguretat

els dos peus sobre l'abisme, delaten desesperació, un pas que porta al buit; inseguretat que desborda davant el desconeixement del propi futur.
Potser al setmana passada fos l'última en que vaig poder parlar de tot, potser el mes que ve ja no torni a veure el que tant m'estimo, potser d'aquí dos dies ja no sigui capaç d'aguantar la inseguretat de ser sobre l'abisme.
És realment estranya la ignorància cap a nosaltres mateixos, el no saber que som, que serem, o en quin món viurem, dintre la gran diversitat de mons existents en un mateix planeta, cada nit pots ser en un món completament diferent. Cada nit tenim l'oportunitat de viure allò que voldríem, potser moltes nits desaprofitem oportunitats d'or i no ens n'adonem, qui sap, només són interrogants que ens planteja a cada pas la nostra existència.

Realment coneixem tot el que creiem?

Punt i seguit

Es va llevar i va adonar-se que tot al seu voltant continuava igual que la nit anterior, res havia canviat, fins i tot els pantalons que s'havia tret amb tanta ràbia i havia llençat per terra continuaven allà, quiets, com burlant-se d'ella.
Ja no podia més tot se li feia massa gran a les seves mans, pesava massa i era impossible d'agafar i carretejar.
Amb les poques forces que li quedaven va aixecar-se del llit, i les cames li van coure, només llavors va adonar-se que hi tenia tot de marques de sang, i talls fets maldestrament. Va arribar fins al lavabo fent tentines, repenjant-se a la paret del passadís, i un cop allà obrí l'aigua calenta de la dutxa i preparà les tovalloles, amb moviments lents es tragué la samarreta i la deixà al terra, posà la mà sota el raig de la dutxa i comprovà que la temperatura era prou bona. Nua es posà sota l'aigua amb els ulls tancats, i deixà que aquesta recorregués tot el seu cos, i intentes endur-se tot aquell cansament que l'envaïa, les seves llàgrimes es van confondre amb l'aigua, i els seus plors van quedar ofegats pel soroll que produïa en caure contra el terra de la dutxa.
En sortir, l'ambient del bany carregat de vapor, i el mirall empanyat van protegir aquell refugi que necessitava càlid i conegut, va buscar la farmaciola, i en va treure gasses i l'ampolleta de iode, i amb cura es va curar tots aquells talls que duia a les cames,el contacte del iode amb les ferides picava però ho suportava i en silenci tall per tall, anava pintant-se la pell d'aquell líquid taronja.
Es vestí amb uns texans ajustats que es posà amb molt de compte de no tocar gaire les cames, i una samarreta ample de tirants, agafà les claus i el mòbil i abans de sortir recollí de la cadira del menjador el mocador de coll i la jaqueta, tot seguit la porta del pis es tancà darrere seu amb un cop sec.
Al carrer tothom continuava la seva rutina sense alteracions, i ningú parava atenció a aquella noia que passejava sola amb aire capficat sense mirar al seu voltant, sota la caputxa portava els auriculars amb la música a tot volum i les mans a les butxaques de la jaqueta ajustada.
Caminant arribà fins al peu d'aquella muntanya que protegia el poble, i comença a enfilar el petit camí que portava fins a dalt, ja no es fixava en el paisatge, ni ens el arbres que deixava enrere a cada pas, només mirava fixament el terra, no tenia tampoc, la necessitat de veure el camí, ja el coneixia. En arribar, s'assegué damunt una pedra i només llavors alça la vista, respirà fort, i contemplà els camps que quedaven sota seu, algun pagès estava amb el tractor, però el soroll no arribava allà dalt, sols es sentia la remor del vent, i la seva respiració agitada, nerviosa, i cansada.
restà immòbil uns minuts, potser mitja hora, només mirava fixament aquells petits turons que vorejaven tota la conca, el cel clar d'aquell dia desert de núvols, i gaudia del sol que l'escalfava i abraçava el bloc de gel que sentia dins seu.
Llavors s'estirà al terra amb els ulls clucs, i desitjà no tornar a obrir els ulls, poder respirar aquella calma eternament, la pau que proporcionava aquell petit racó. va preguntar-se perquè si el que li venia de gust era allò, havia de continuar seguint una rutina, alçant-se cada dia i posant bona cara, seguint un tren que ens arrossega a tots involuntàriament, va desitjar poder dir NO! i deixar passar el tren, quedar-se allà estirada per sempre més.
Però aviat tornà a obrir els ulls, s'alça i desfé aquell camí pel que havia pujat, deixant enrere els desitjos i els somnis, i tornant a baixar a la realitat, allò amb que es trobava cada dia.

Anà fins a l'estació i agafà el tren que la portava fins a la ciutat.

L'eterna replica.

Ara ja fa un any, d'aquells corre que t'atrapen!, ja fa un any que trepitjavem aquelles escales, que m'enforntava a ulls vidriosos buits de vida, que volaven les aigues i jugavem amb el poder, fa un any i les idees no han canviat, i les coses continuen igual, i les ganes de lluitar son les mateixes o més, perquè et trobes la impotència de cara que et fa venir ganes de vomitar davant les seves botes, de cridar, de correr, d'acabar amb tot allò que et fa sentir aquesta rabia dins del cos.
De veure la seva impunitat, les seves cares de menyspreu, de diferencia, i veure com un grapat de diners, o quatre papers valen més que uns valors, que les persones. L'eterna replica.
I avui veig les mateixes cares de l'any passat, canviades, canviades per fora, però el que més ha canviat son els seus ulls, els que reflexen els seus ideals, i es que els han perdut, ja no son aquells companys amb els que jo cridava, ja no son els mateixos que creien en un canvi, ara ja només són pura estetica i façana, ara ja la diferencia entre els d'un bandol i altre és invisible, ja no distingeixo entre una esvastica i una falç i un martell, quan els dos porten botes, la jaqueta, el cap rapat i ple d'ignorància, i als punys han canviat les idees per la violencia gratuita.
Ara ve, quan la pregunta és inevitable, que espero aconseguir quan continuo el mateix camí que l'any passat? crec en algun moment poder fer res? o només són il·lusions que necessito per trobar un sentit a alguna cosa que no conec? Començo apreguntar-me quina és la manera d'aconseguir, de continuar endavant per allò que anhelo, i crec que la idea és bona, però a la pràctica tot s'acaba fotent, la teoria es preciosa, però un cop arriba ales nostres mans la voluntat ho capgira tot, i el poder humà fa barbaritats.

180 dies de transformacions

Avui m'he decidit a remenar entre els papers, i retrobar tot allò escrit en un passat, llunyà o proper, tot allò que fa un temps em passava pel cap, que per un motiu o altre formava part de mi, els meus pensaments, les meves idees, i m'adono que hi han coses que no han canviat i d'altres que han canviat molt.
No han canviat els fets, continuo de la mateixa manera que fa un any o més, però el que si que ha canviat he estat jo, la manera d'encarar les coses, de fer-hi front, la manera de no enfonsar-me, o no tant, de plantar cara i, potser no confiar, però si dir-me a mi mateixa que jo també puc, la manera de demostrar la meua inseguretat.
Potser és que el temps ens va fent forts, que amb l'experiència el nostre món va evolucionant, ens fa pensar i ens transforma, fins al punt de trobar absurd tot allò que abans tenies tant clar, d'atrevir-nos a parlar quan en altres moments hauriem callat, de callar quan hauriem parlat.

Avui regirant entre el passat m'he adonat que en un simple estiu, el meu món s'ha capgirat; en 180 dies tot el que era blanc ara ja no ho és, i tot allò que era negre s'ha aclarit a una velocitat sorprenent. Serà la gent, seran els llocs, serà el conjunt de les dues coses, que de juny a setembre han format una persona nova de la base vella, millor o pitjor, ja no vull definir-ho, però diferent.
Com aquell que d'una forquilla en fa una escultura.

Final d'estiu

Torno d'un altre món, d'un lloc completament aïllat on no existeix res més que el dia a dia, on l'endemà ja no preocupa, on el passat, no és més que això, passat, i són bells records que queden enterrats quan cau la nit, per deixar pas a un nou dia amb 24 hores per omplir de vivències i sorpreses,
I just abans de tancar aquesta llibreta que recorda dia per dia totes les experiències viscudes, tots els riures, totes les cançons, cada un dels batecs de 30 cors que s'acompanyen en un petit tros d'un camí immensament llarg, només en aquest moment en que estic a punt de finir aquesta historia veig unes pàgines de diferent color. És un color de suor, de confiança, d'amistat, de petons, d'abraçades; és un color que no existeix als ulls del món, és un color que només es veu quan els sentiments formen part del nostre cos, quan prenen vida i fan bategar el cor.
Només llavors veus que hi han unes pàgines escrites per tu, plenes de dolces carícies i intenses mirades, de nits de festa i bogeria al teu costat, i és que tots aquests dies passats no podien haver acabat millor sinó que amb la teva companyia i un fil que dóna continuïtat fora de camps segats i camins rurals, entre la contaminació d'una vella ciutat, o els bruts carrers i racons d'un petit poble, un fil que tinc ganes d'estirar perquè aquests petits dies de descans passin ràpid i poder tornar a tocar la teva mà, poder-te tornar a besar i mossegar, i sentir que estàs ahí, al meu costat i que els teus ulls tornen a buscar els meus per parlar en el silenci.
I tornar a trobar tota aquella gent que durant molts dies ens van acompanyar, aquella gent amb al que em compartit migdiades, vesprades, jocs de cartes, i cerveses al bar, entre tants altres records que queden en un petit poblet de la Noguera que ha viscut aquests últims dies un petit terratrèmol humà, ple d'emocions irrepetibles.

Per aquests últims dies d'estiu compartits amb tu i tots vosaltres,
perquè no s'oblidaran,

gracies a tots per omplir d'amor un petit racó del meu cor.


Stel...

Això del que en diuen Democràcia...

Dia rere dia podem observar que la famosa DEMOCRÀCIA que representa haver en aquest fals país, és inexistent!

Podem veure que els col·lectius que no estan d'acord amb aquells que manen, no tenen res a fer, la seva paraula no serà mai pronunciada, i si ho és serà censurada, castigada, manipulada a favor del poder, la desinformació que dia rere dia ens arriba, per tots els mitjans que avui en dia tenim tant al nostre abast i que ens atabala de tal manera que acaba influenciant en les nostres decicions tan per "bé" com per mal, està completament manipulada a favor d'aquells que necessiten quedar bé davant els ciutadans per qualsevol mitjà.
No és important l'ètica, ni els ideals, no interessa res, tans sols un nombre de vots que diguin que ells tenen el poder encara que sigui per mitjà de la mentida, de la gran farsa.
Però ells conitnuen defensant que aixo és DEMOCRÀCIA que la gent pot decidir (el que ells volen que decidim) que la gent pot parlar (sempre que no sigui en contra seva, sinó l'has cagat, seras titllat d'antisistema, radical, de minoria, fins i tot de terrorista o deficient mental) que la gent no ha de tenir por ( mentre fagin bona cara i els senyorets que tenen a les seves mans el "gran poder" estiguin contents perquè vigila si s'enfaden!).
Això és senyors la Gran Democràcia, i podem estar contents perquè hi ha països on tot això és més cruel, no poden decidir el que volen, no poden dir el que pensen, i la gent té por i aquells que no la tenen i van en contra en pateixen les conseqüències, però nosaltres tenim sort.
Tenim tot això però disfrassat de tal manera que sembla bo i tot!

S'ha de reconèixer que saben camuflar molt bé la seva dictadura perquè la gran majoria de la població s'empassi les seves mentides!

Reflexions

Per un temps vaig pensar que no tornaria a tenir aquests sentiments ni aquestes sensacions, que tot per fi havia canviat i tot era nou, però les coses passen molt rapid, com una tempesta d'estiu, venen de cop sense avisar, i passen de llarg deixant darrere seu un caos immens, però sense preocupar-se del munt de feina que deixen per aquells qui els toca estar allà, aguantar la tempesta i continuar en el mateix lloc un cop ha passat. I a mi em toca continuar, aguantar el xàfec i continuar amb tot a l'esquena una motxilla que cada cop va sent més pesada i que comença a esclafar-me, que ja no em deixa respirar, no em deixa caminar, i encara menys mirar al meu davant, no veig el futur, veig els meus peus com fan una passa rere l'altre sense saber la direcció, automaticament fan cas de les ordres que envia el meu cervell que ja no pensa, simplement actua, ja ha deixat de fer la seva funció, el meu cos ja no té funcions, és una màquina, que no respon davant els sentiments, els té però no hi reacciona, i només escapen per una petita esquerda que es aquest blog, la manera d'escriure i continuar endavant sense massa rebombori, passant de llarg i recordant de tant en tant que tinc una petita part d'humana que em fa tenir emocions tot i no volerles, qui no ha imaginat mai un món sense sentiments?

Control absolut

Com es fa per desaparèixer del mapa?
M'agradaria desparèixer un bon dia perdrem entre els boscos i la muntanya i no saber res de la punyetera societat durant un temps. Pensar en mi, en mi mateixa com a únic subjecte, deslligat de tot el meu voltant, no tenir en compte res ni ningú dels que m'envolten, ni familia, ni amics, ni parella...
M'agradaria desconectar d'aquesta societat uns mesos, un any, no sé, el temps necessari per a trobar què és allò que no rutlla dins meu, tinc la sensació que tots aquests problemes que acabe tenint al dia a dia, atacs, desmais, marejos, tremolors, no assabentar-me de les coses, tot això és cosa del meu cervell, em juga males passades, em fa l'efecte que em demana que estigui una mica més per mi i que em conegui millor, que sapiga controlar tot això que em va passant, i jo ja no sé com coneixe'm, intento mirar dintre meu, i m'agafa un atac, intento desconectar i fer el que m'agrada dedicar-m'hi tant com puc per no preocupar-me i em desmaio, intento fer una vida anomenada "normal" i em marejo pels carrers, a casa, em tremolen les mans, em fan mal les cames...em fa l'efecte que jo mateixa podria tallar tot això, que els medicaments o aquest metges que fa anys que potinegen el meu cos no trobaran cap solució a tot això, tinc ganes de trencar tots els fils sense deixar rastre, desaparèixer i començar de nou, tant de bo fos tan fàcil, però com es pot tornar a nèixer? canviar de nom, de societat, de coneixences, canviar-ho tot de cop, és impossible a la societat del control absolut.

HISTÒRIES D'AMOR

Ja s'acosta els nervis es poden respirar, l'emoció, l'alegria, tornem un altre any a pujar a l'escenari i a mostrar davant de tots aquells qui ens vulguin veure el nostre treball de tot un curs.
Un obra, per no canviar l'estil, que ens parla de coses quotidianes, però amb un toc molt còmic, per a no parar de riure ni un sol moment.
Esperem que aquest any tots aquells qui s'animin a venir-nos a veure a l'Ateneu Igualadí, passin una vesprada molt divertida, nosaltres hi hem posat tot el possible, només ens falta un escenari, i un públic amb ganes de veure teatre.
Amb això ho tenim tot per a representar: HISTÒRIES D'AMOR, una obra que parla sobre l'amor, aquest sentiment tant estrany que ens fa fer coses, molt, molt estranyes, i que ens fa dir coses que ni nosaltres creiem poder-les dir mai, que ens fa arribar a situacions desesperades, i que fa riure molt!

Aquest any, després del musical de l'any passat, anem a per una obra composta per diferents escenes, esperan que agradi tant o més que l'anterior.

Així que tothom qui s'animi, us esperem:

Divendres 22 de maig
a les 20:30 h
a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera (IGUALADA)
Entrada gratuïta.

4 de maig

Avui és un dia estrany, d'aquells en que no et sents bé, però que al mirar al teu voltant veus que tot es alegre, que ttohom riu i està content, fins i tot avui, algú t'ha donat l'alegria més gran en molts mesos...
Però tu no et sents bé, tot i que la resta de gent amb qui parles, amb qui passes el dia, no se'n adonen, tot i que portes aqueta cara de feliç que es tan rarament creible, tu saps que amagues molts secrets que voldries compartir, que tens molts sentiments dels que voldries parlar i et falta aquella persona...aquella que t'escoltava, amb la que podies parlar-hi, barallar-t'hi, però sempre era sincera, sempre deia allò que pensava, i avui no està per escoltar-te, ni avui ni fa molts mesos, no hi ha ningú que l'hagi substituit, esperes a que torni, perque saps segur que ja no li queda per molt, que aviat tornareu a parlar regularment i no amb trucades d'amagat, no amb els minuts contats sinó hores, totes les hores necessaries per explicar que ha passat durant tant de temps, estàs segura que d'aqui pocs temps, potser un mes, no ho saps ben bé, tornaràs a tenir aquell amic que per molt que ell no ho cregui t'estimes, i el trobes molt a faltar.
es lunica persona amb la que pots confiar, i com a amiga que t'hi consideres has d'acomodar-te als fets i esperar la seva retornada, encara que mentrestant no tingues amb qui confiar, sembli que el món s'ensorra, no és així....

Volem rebre un ensenyament públic i de qualitat!

Foto: Cartell SEPC Igualada I AJI per la xerrada sobre Bolonya.

Xerrada informativa sobre Bolonya i la L€C ( Llei d'Educació de Catalunya)

Dijous 30 d'abril a les 19h. a la Kaserna d'Igualada

Aquest dijous el SEPC i l'AJI organitzen una xerrada informativa sobre Bolonya i la LEC, tots aquells que estigueu interessats en saber els perque's de les protestes antibolonya que ultimament han tingut tant de ressó us animo a venir a escoltar, i preguntar sobre tots aquests dubtes que poden sorgir!


Molts dieu que no heu rebut informació sobre el Pla Bolonya que protestem molt però que no ens expliquem, que no diem perquè no volem aquest pla, doncs veniu aquest dijous i podreu escoltar per part d'un membre del SEPC (Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans) totes aquestes raons, podreu preguntar i informar-vos, si us interessa que passarà el dia de demà a les nostres Universitats, veniu i escolteu!
I també ens parlarà de la LEC, una bona xerrada per informar-nos com esta el tema educatiu a Catalunya, i per veure com el govern està apostant per reformes educatives que incentiven a la privatització de l'educació i a la intervenció d'empreses a les escoles.


Us hi esperem!
Salut!

16 anys sense Guillem

Foto: concentració a Capellades per la mort de Guillem Agulló.

Ja són 16 els anys que fa que Guillem Agulló va deixar-nos solsament amb el seu record, les seves ganes de lluitar i al seua esperança.

Un any més arreu el recordem i ens neguem a oblidar-lo, perquè un assasinat com el seu no es pot oblidar cal recordar-lo i tenir-lo present, recordar que per aquesta lluita ells i molts més han mort a mans de feixistes intolerants, i que per a homenatjar-los a ells cal seguir lluitan fins al final.

Fa 16 anys ja que Pedro Cuevas i al seva banda de neonazis van apunyalar a Guillem a Montanejos (un poble de l'Alt Millars) i el van matar, simplement per a PENSAR diferent d'ells, la justicia no va contemplar que el mobil del crim fora polític però la familia, els amics i els comapanys de lluita estem segurs d'aquest fet.

No podem tolerar que aquesta gent continue llevant la vida de les persones, creient-se deus, no podem tolerar que pel simple fet de tenir uns principis un noi fos assasinat ,i copm ell molts altres, no ho podem tolerar!

Guillem Agulló i Salvador,
Ni oblit, ni perdó!

Feixisme mai més!

Enllaç amb el post publicat l'any passat, quan feia 15 anys de la seva mort:

http://iraila.bloc.cat/post/10660/218359

Crits

La gent està d’esquena i jo els crido, crido, molt fort. Els crido però no es giren, no m’escolten, son sords.
Són sords o els meus crits són en silenci?
Intento mourem, córrer cap a ells però cada pasa que faig la distància és més gran, com si cada passa que jo vull fer endavant la fes enrere.
N’hi ha un que es gira, em mira i riu, li faig gracia? Si us plau ajuda’m! No em fa cas, es torna a girar d’esquena sense immutar-se.
Jo continuo cridant en aquest silenci, les llàgrimes continuen cremant-me la cara gotes d’àcid que em crema la cara.
Tot és negre i sembla immens però tinc la sensació de que aquest espai es minúscul, m’oprimeix, m’empresona en un lloc fred, fosc, en un lloc impossible de fugir.
No s’ha tornat a girar ningú, i continuen els meus crits, les meves passes inútils. Tremolo, em costa respirar, m’assec en aquest terra llis i fred, veig les meves cames ragen sang però no noto el dolor, només sento uns crits al meu cap, i una pressió que m’angoixa, sento crits i rialles, riuen de mi, insults, però no veig a ningú dient-t’ho, només veig gent d’esquenes a mi que no es giren, que m’ignoren.

Vacances

Les vacances em deprimeixen, pot sonar impossible, però cada cop que ariba setmana santa, nadal, l'estiu, els meus ànims van de cop a terra. Els dos primers dies l'agraeixo moltissim aquest descans després del ritme frenètic que porto a la vida diària, però quan arriba el tercer sense sortir d'aquesta casa, o amb els pares tot el dia a sobre meu, sense ningú amb qui sortir se m'envà tot al terra, no tinc més a fer que pensar, pensar i escriure, pensar i deprimir-me, perquè estic sola, encara que el dia a dia el passi envoltada de gent, encara que conegui a centenars de persones. Estic sola, i ningú se'n recorda de la meva existència fins que els interessa per alguna cosa en concret, em sento utilitzada, ignorada, sóc com una joguina dels nens petits, m'utilitzen quan convé i despres m'obliden en algun racó on ningú hi mira...
no aguanto les vacances son una presó de la qual és impossible escapar-ne, podria sortir a donar una volta, si no em fes por sortir de casa... podria quedar amb companys o amics, si en tingués, podria...fer mils de coses si fos una "adolescent" normal, però hi ha una malaltia que es diu originalitat, i es quan algú es diferent de la resta, quan algú no segueix el patró marcat, i provoca l'aïllament, la exclusió de la societat, la soledat.

vertader pànic

Per què el record sempre em porta a la mateixa fi?
Aquell sensació angoixant de falta d'aire , aquell mareig i notar com no sóc més que una cosa invisible i inapreciable, que el meu cos és alie a mi...no em correspon...

Notar com les veus són llunyanes i que la realitat és lluny, notar com me'n vull anar, aquelles ganes de fer-me mal ,de no notar aquest dolor psicologic substituint-lo per un de fisic que no em torni boja.

Aquelles ganes de mrxar i aquella por que m'imobilitza i em fa tremolar, vertader pànic!

Amistat eterna, recordes?

Ahir em vaig espantar molt, per un moment vaig pensar que no tornaria a veure't mai més, que no podria tornar a parlar amb tu, explicar-te anecdotes curioses, a llegir els teus preciosos poemes( tot i que això si que dubto poder-ho tornar a fer tot i que m'encantaria) escoltar que es de la teva vida, discutir per foteses, corretgir textos conjuntament rient d'errades absurdes, passejar per Barcelona per carrers desconeguts tant per tu com per a mi, descobrir cafès màgics on amaguen quadres magnífics... els meus ulls es van omplir de llàgrimes i el meu cor va bategar més fort que mai volent arribar allà on fossis per desmentir aquells pensaments que em passaven pel cap.

Fa dos mesos que no sé res de tu i em preocupa, ahir vaig preguntar per tu i abans de dir-me que has abandonat la vida que portaves fins llavors, pel meu cap van passar totes les possibilitats que podien haver-hi, fins i tot la pitjor, però es que després de com et vaig notar l'últim cop... avui he trucat a casa teva, la teva mare m'ha dit que t'avisarà, ha estat l'últim recurs despres d'haverte enviat misatges al correu, al mòbil, d'haver preguntat per tu a tothom qui et pot coneixer, i de no obtenir cap resposta.
Saps que has esdevingut una persona molt important en la meva història, que m'has acompanyat en molts moments, que em passat moltes coses junts, tot i que tu pensis que estàs sol, que jo també t'he fallat, vull que sapigues que és mentida, l'última conversa que varem tenir vaig ser el més sincera possible per no fallarte, saps que no m'agrada dir mentides, i menys a persones a les que estime tant com a tu, tot i que no fos com tu volies...
m'agradaria dir-te molt més del que escric aquí, per si de cas se't acudeix passar-te i llegir que és el que em passa pel cap.
Ara mateix, pel cap em passa el record d'un poema: Fujo, aquell somni que vas pensar que mai es compliria, em sembla que l'has acomplert, has fugit, però em sap greu, no puc deixar-te marxar sense abans parlar amb tu. Amistat eterna, recordes?

Una amiga que no t'oblidarà i que està preocupada per tu.
t'estime

Més que un professor, una persona.

Xoc sèptic. I tot seguit venen les preguntes: què és això? perquè és provocat? perquè li ha passat a ell? PER QUÈ ell?

És com si t'arranquessin una part de tu, com si encara el notessis allà, viu, però saps que ja no hi és, que ha desaparegut.
Va entrar com aquell qui res, tothom deia que estava sonat, però jo no ho creia, jo veia en ell un home savi, intel·ligent, aquell home amagava una gran saviesa, una gran ànima, que alguns vam poder apreciar i gaudir.
Pensava que, com altres, aquell home passaria per la meva vida un any deixant en mi, simplement, aquells coneixements que s'havia proposat deixar en tots naltres, però no, en mi va deixar alguna cosa més, una passió desperta, un motiu per seguir endavant, em va donar esperança, il·lusió, com molt pocs.
Avui, tothom deia, s'ha mort..., però no un professor, no és un nom més, era un home al que li dec molt, era un home al que m'estimava, una persona molt especial, difícil d'oblidar. Algú que em va ensenyar la passió per allò invisible als ulls, aquell qui em va demostrar el joc apasionant de la natura, qui m'obligava a esforçar-me, a lluitar, a demostrar cada dia del que era capaç, perquè confiava en mi d'una manera diferent de la resta. Em va ensenyar que jo podia fer molt més del que volia creure.

No era sols un professor, era una gran persona.

40 anys després, no ha canviat res!

Avui 18 de març de 2009, han estat desallotjats els estudiants de la UB que portaven més de 4 mesos ocupant l'edifici com a protesta i mostra de rebuig davant del nou pla de Bolonya.
El desallotjamen fet aquesta matinada, ha comportat brutals carregues policials contra els estudiants que s'han concentrat a la Plaça Universitat de Barcelona i han tallat també la Gran Via, acte que ha desencadenat en una pluja de cops per part dels mossos d'esquadra contra els estudiants.

A les 5 de la tarda hi havia 16 persones denunciades, 8 detingudes i com a minim una 20 d'estudiants ferits un d'ells a l'hospital.

No és més que una altra mostra de brutalitat amb la que actua el sistema quan els estudiants decideixen que volen fer amb el seu futur, els estudiants un cop més han dit no al Pla Bolonya i no deixaran de fer-ho per més càrregues policials, detencions o amenaces que reben.
No volem una mercantilització de les universitats, volem universitats públiques i de qualitat, i per això no es necessari passar per la privatització de l'educació.


Video:
http://blip.tv/file/1891138

Records d'infern

Mires totes aquelles fotos de quan anaves a l'escola, les cares dels teus antics companys, i et donen ganes de plorar i d'estripar-les. Recordes els insults, els riures i aquells dits que cada nit en somnis encara et senyalen; recordes com t'arrosegaven pel pati estiran-te pels cabells, i per més que t'hi esforces no aconsegueixes recordar mai, cap professor ajudan-te a sortir de la tortura, preguntan-te per què et feien tot allò.
Ara ja han passat molts anys, ara potser ja, recordar tot allò no tingui importància, no serveixi per a res, aquestes persones te les continues trobant cada dia al matí quan vas a comprar el pa, o quan passeges pel carrer, aquestes persones que et continuen mirant amb cara burleta, i que, quan van amb els seus amics, encara et senyalen i riuen de tu a la teva cara. Han passat molts anys de tot això, i et repeteixes que no val la pena recordar aquest anys tan dolorosos que et van marcar, no se t'han esborrat mai, sempre t'han quedat totes aquelles seqüeles i marques, i tot perquè un grup de persones van decidir que tu series l'ase dels cops.
Tu, perquè erets la llesta, la grassoneta, la rara, per tot això tu rebries els cops, els insults, les burles les males passades que se'ls hi acudissin. Vas haver de créixer sola, d'enfrontar-te a la duresa del món molt abans que la resta de gent del teu voltant, i si, finalment et va costar però ho has aconseguit, has tirat endavant, tens uns amics, una parella, una feina, i ja no has d'amagar-te de res, tot sembla tan bonic ara, però quan ho miraves des d'aquell lloc fosc on et trobaves, ho veies tot encara més fosc, no veies cap sortida, no veies cap futur, no sabies que volia dir tenir amics, no sabies que volia dir tenir desitjos, riure, ser feliç.
Et van llevar la innocència quan més la necessitaves, la infantesa va passar entre cop, crits i humiliacions, i avui veus als diaris com es jutgen molts casos com el teu, però es clar, ara ja és tard per a tu, tu ara ja no pots anar a judici per tot allò. Quan et va passar, i es va descobrir, t'ho van proposar, hagueres estat una de les primeres persones que denunciaven un cas de l'anomenat "bullying", però només de pensar que tindries les cares d'aquelles persones davant teu, i que hauries d'explicar totes aquelles humiliacions davant de gent que no coneixies de res se't feia insuportable. Explicar-ho era pitjor que suportar que t'ho diguessin, mai has explicat realment a ningú quins eren els insults que rebies per part d'aquells nens que anaven a la mateixa escola que tu, avui encara et fan mal aquestes paraules, i se't van repetint dins el cap un cop i un altre.
Avui potser és massa tard per denunciar-ho però tots aquests joves que venen al teu despatx i t'xpliquen, un rere l'altre, la teva particular història repetida en cadascun d'ells tenen una oportunitat, tu els ajudaràs a descobrir els qui no els deixen viure, a sortir endavant, a fer la seva vida, a conèixer que vol dir felicitat, amistat, no tenir por, llibertat...
Tu els ajudaràs a viure, tu ets per a ells la mà que tant et va faltar quan tu erets una víctima més de la intolerància. I no deixaràs mai de somniar el dia en que tot açò no siga necessari, pel simple fet de que cassos com aquest ja no existeixin, perquè tots haguem après a respectar-nos i conviure amb les nostres diferències.


aquesta és la meva historia amb una visió més futurista que m'agradaria acomplir.
Aquest escrit va dedicat en especial a un company d'escola, que ens va deixar aquest curs, Carlos A. P., quan em van demanar que fes un escrit sobre un tema d'actualitat i ressó social per a la revista del centre no m'ho vaig pensar dos cops i vaig voler fer el meu propi i silenciós homenatge a ell.

Estudiants, no màquines!

Per qüestions mèdiques he gaudit d'un extrany parentesis en la meva vida, he tingut una setmana en la que a l'únic que em podia dedicar era a fer sudokus i a passejar-me pels passadisos de l'hospital, i ara al tornar a la rutina em sento com una especie extranya, com si el món hagues girat molt més que una setmana, es estrany lo ràpid que passa el temps i nosaltres no ens n'adonem. Ara al tornar a la rutina m'exigeigen tot allò que no he pogut fer durant la setmana passada i la feina d'aquesta, si ja de normal no tinc temps per a fer les meves coses, ara serà més insoportable, peò espero només siga una setmana sinó dubto que aguanti. Una de les coses que més ràbia em fa del sistema educatiu és que s'obliden que treballen amb persones, ens tracten de màquines com si haguessim de donar un rendiment establert, com si no poguessim tenir problemes o contratemps, copm si no fossim humans, i per desgracia ho som i molts ops no arribem a tot allòq ue ens demanen, que passa llavors? que simplement et diuen has suspes,tot i que tens tots els exàmens aprovats, per o haver entregat el dossier de la unitat 5 .
No m'extranya que tanta gent abandoni despres d'acabar la ESO, fins i tot jo m'ho he arribat a plantejar, però malgrat tot continuem estudiant i explotant tant com podem el nostre petit cervell saturat d'informació.

Ha caigut el Brau del Bruc

A la comarca del Montserratí, concretament al poble del Bruc, hi tenim l’últim brau espanyolista del Principat.
Un símbol que és objecte de rebuig per moltes catalanes i catalans. Tant és així, que de tombar-lo se’n ha fet tota una tradició. Ja que el famós “toro d’osborne” ha caigut cinc vegades ( contant aquesta última, la matinada de dimarts), a més dels nombrosos actes de sabotatge que ha rebut. En l’últim intent de tombar-lo, el passat mes de juliol, dos manresans van ser detinguts i posteriorment, al mes de desembre, jutjats per la justícia espanyola.
La sentència condemnatòria ha comportat una pena-multa de 192 eurus per cadascun dels joves amb el conseqüent risc d'entrar 8 dies a presó. Lluny de fer-nos enrere, la solidaritat ha trencat fronteres, unint a les comarques veïnes per mostrar suport als joves represaliats i el rebuig a la simbologia espanyola a la nostra terra.

Per això us convidem a la marxa unitària contra l'últim Toro d'Osborne del Principat el proper 7 de març a les 12:30 a la plaça de l'ajuntament de El Bruc.
------

Ahir a la matinada l'últim toro d'Osborne que quedava alçat a Catalunya i que estava al poble del Bruc, va tornar a caure.
Aquest s'enten com un acte de rebuig cap a aquest simbol, que va començar essent una tanca publicitaria per a una beguda alcoholica de la casa Osborne, i que ha esdev

Desa-ho ara

ingut un simbol de l'espanya més rancia i feixista, ningú pot negar que aquest brau ha deixat de ser una icona publicitària, quan ens el trobem al mig d'estanqueres, o vengut com a record i simbologia espanyola per a turistes estrangers.
Molts catalans i catalanes, no volem aquest simbol en la nostra terra, i estem d'acord a tots aquest actes de sabotatge que pateix el Brau, entenem aquest com una simbologia espanyolista i en demanem la retirada del paisatge català, però com en molts altres casos a nosaltres no se'ns escolta, i mouen els fils els que tenen poder, fent el que més els convé o agrada.
Doncs aquí hi ha una de les moltes respostes que ja s'han donat, no el volem aquest simbol, no som Espanya, i no volem haver d'acceptar la seva simbologia.

Encarregats del Futur

Sóc jove, i tinc motivacions, interessos, m'agrada la política, la societat, preocupar-me dels meus amics, de la gent del meu voltants, dels problemes que passegen pels cap dels anonims que em creu-ho pel carrer, i això es estrany.
No és estrany però que una noia de 16 anys només pensi en el noi que es va lligar l'altre dia a la discoteca i que no se'n recorda ni com es diu i que segurament no tornarà a veure, no és estrany que una noia es gaste 100 € un dissabte normal i corrent quan baixa a Barcelona, ni tampoc que suspengui sense parar perquè tant se li'n fot el dia de demà, no li importa guanyar un sou de merda en un treball temporal on treballarà durant uns mesos, fins que la facin fora amb una patada al cul i sense les gracies. No li fa res ara, però quan vullga tenir un pis, una parella, quan hagi d'assumir despeses i viure com ens obliguen llavors es trobarà que desitjaria haver estudiat, haver-se interessat més per tots aquells rotllos que el profes fotien sobre una merda diferent cada hora, potser si simplement hagués escoltat a mates, ara sabria fer una regla de tres i no es passaria hores intentant descobrir perquè no li surten els números.
Potser llavors es maleirà però ja serà molt tard, potser massa per tornar a estudiar, tot i el ventall d'ofertes estudiantils que "et donen".
Quan en faci 18 tindrà el famós dret a vot, i que farà? sabrà que votar o votarà allò simplement que la gent vota, potser directament ni si dirigeix per mandra, no per cap raó diferent, potser vota un partit que no sap ni que proposa en el seu programa electoral, potser aquell partit fa que la seva situació sigui més precària, potser son corruptes, o fan que el seu veí equatorià del 3er 1a d'aquells pisos diminuts on viu hagi de marxar al seu país d'origen altre cop, perquè son uns xenòfobs i no volen deixar que la gent visca en pau.
I em fa vergonya, reconèixer que aquesta gent m'envolten cada dia, que "passen de tot", que passen les classes cridant i fent el mico, pensant que els estudis serveixen de molt, però són massa avorrits, que no cal ni aprovar al ESO, quina mania que tenen aquesta gent de fer-los perdre el temps eh!?
Doncs si, la gran majoria de companys meus són així, però com jo n'hi ha d'altres que no pensem així, que ens agrada aprendre, intentar treure la millor nota possible acabar la ESO, potser fer el batxillerat o un mòdul, i qui sap si acabar a la Universitat o no, això és igual , treballar del que nosaltres decidim, i almenys tornar contents a casa cada dia amb tranquili·litat, que el dia de les eleccions puguem decidir a qui votem o si ho fem, simplement amb un sentit comú propi, i estar segurs que seguim les nostres idees. Hi ha gent de tot, però no puc deixar de preguntar-me, que passarà quan la gent de la meva edat ens toqui fer-nos càrrec de tot aquest sistema implantat, l'aconseguirem millorar, canviar? o simplement continuarem sostenint amb pinces aquesta societat deixant que es vagi podrint?
Aquesta gent que em trobe cada dia, són bona gent, però em preocupa que passarà quan tot estiga a les nostres mans. Nosaltres som el futur, però...quin futur?

Avui has marxat

Has marxat

Avui has marxat.
Avui els hi has dit adéu.
Avui tornes a viure,
lluny de la presó de la vida.

Avui hi han hagut llàgrimes.
Avui hi han hagut somriures.
Tristesa i alegria juntes.
Dues dames que es donen la mà.

Avui has pujat al globus
que mai més podrà baixar.

Avui els has deixat.
Avui has tornat a néixer
en un nou món.
Avui has marxat,
camí a la llibertat.


no entenc com avui en dia, encara estiguem condemnats a les decicions d'una justicia i d'uns serveis que ens tracten com a objectes i no com a persones, una justicia dictada per uns individus, que costa de creure que visquin en aquest món, tan aliens a tot el que passa pel seu costat, a la societat general, prenent decisions increibles davant els sentiments i les emocions humanes, negar la llibertat de viure.

A totes aquelles persones que demanen morir, a totes aquelles persones a les que la vida sel's hi converteix en presó.

Servei d'URGÈNCIES?

2 hores, 2 són les que he passat a l'Hospital de la meva ciutat despres d'arribar amb l'ambúlancia, a la sala d'urgencies esperant que algú hem digues alguna cosa, ni infermeres, ni metges, ni res! Ningú s'ha preocupat de que hi havia una menor d'edat a Urgències sola, sense cap adult al seu costat i que feia dues hores que esperava que algú li preguntes que li havia passat, si es trobava bé, o simplement li observesin el fort cop al cap i al braç que s'ha donat en caure desmaiada al terra.
Al final, l'altra gent que hi havia urgencies (pacients) han hagut d'anar a avisar a les infermeres de que jo feia dues hores i mitja que esperava que algú em visités, o que els meus pares, que de segur estaven a la sala d'espera, entressin a estar amb mi. Fins que jo no m'he aixecat i he demanat per favor que em fotessin cas, ningú s'ha dignat a dirigir-me la paraula, al final han fet passar a mons pares, i quan ja firmava l'alta volutnaria m'ho han impedit, i m'han fet entrar en un "box" per mirar si m'havia fet res al cap, fer-me un electrocardiograma, mirar-me el braç, etc.
És a dir, tot el que en dues hores i mitja no m'havien volgut fer, m'ho han fet en menys de mitja hora!

La culpa? un problema informàtic!

Doncs senyors, es un servei sanitari on s'atenen persones que no entren per gust sinó perquè els hi ha passat alguna cosa, una menor ha estat dues hores i mitja sola, esperant, no se sap què...

Conclusió: una noia entra portada per l'ambulancia a Urgencies d'un Hospital públic perquè ha perdut el coneixement i s'ha donat uin fort cop al cap, i en surt gairebé amb un atac d'ansietat... que s¡ho facin mirar, allà no hi han objectes sinó persones que no es troben bé, i que estan espantades!

Qui sóc jo?

Alguns diuen que sóc un numero, una fotografia, un nom en una llista, i no vull ser res de tot això no vull formar part d’un gran grup anònim, ni sentir-me ignorada, no vull que em tapin la boca mentre tingui els ulls oberts, no vull que m’anul·lin, vull ser una persona amb tot el que això comporta, sentiments, pensaments, un físic que embolcalla tot això, molt més del que es pot veure i sentir. sóc diferent, m’agrada ser diferent, tots som diferents, no vull ser el clon de la resta d’humans vull ser jo i sentir-me jo, decidir sobre mi mateixa, no és fàcil reivindicar la diferencia, tots ho som però ningú ho vol demostrar, jo si que ho vull demostrar!

Soc un esser humà, físicament sóc com la resta d’humans amb els meus trets característics però tinc dues mans, dues cames un cos, un cap, cadascun dels meus òrgans, no varia gaire.

Explicar com soc psicològicament ja és més difícil la meva manera de pensar, els meus sentiments, la forma com encaro les coses, tot això és el que més em defineix i alhora allò que més em costa d’expressar amb sinceritat, diria que ni jo mateixa em conec psicològicament, una de les coses que tinc clares és que sóc molt poruga, però no em fa por una aranya o la foscor, un dels meus grans temors és la soledat, l’altre la ignorància, i el que m’intriga més i a la vegada mai el vull observar és el futur aquest que em trobo cada dia, potser per això mai penso en el demà, sempre visc avui i el que vingui demà..ja m’ho trobaré.

Sóc molt tímida encara que no ho sembli, molt dèbil per molt que no ho vullga demostrar, sóc hipòcrita amb mi mateixa, sempre he volgut fer-me creure que era una altra persona i m’adonava que realment no era com jo m’ho inventava, m’agrada la gent, tinc impulsos, ideals, m’agrada lluitar per tot això , una forma fàcil amb la que tothom em titllaria de boja seria dir: vull canviar el món, doncs si, és un somni que sé que no podré fer però confio que a poc a poc anirà canviant i vull ajudar a aquest canvi, començant per canviar el meu entorn,si ho aconseguís ja hauria fet molt. No se quina és la mania de la gent en dir que sóc madura, no m’hi considero, si que no trobo gent de la meva edat que pensi com jo, que s’interessi pel mateix, si que la majoria dels meus amics em treuen dos anys de mitjana i que? Per això he de ser madura, he viscut coses que m’han fet créixer de cop, i no penseu que és genial, sento aquella enveja cap a la gent de la meva edat que ara comencen a despertar del somni on han viscut fins i ara , i del qual jo..per desgracia, fa molts anys que vaig sortir-ne cridant, em vaig despertar suada i amb aquell mal gust de boca que et deixen els pitjors malsons, aquest somni anomenat innocència jo noel vaig arribar a tenir complert, i la llàstima és que un cop en despertes ja no el pots tornar a tenir.

Começa el viatge...

Començo de nou un bloc, espero que amba quest continui tot el que feia amb l'anterior bloc, publicar els meus escrits, sobre els meus pensaments, opinions, sobre temes variats.
m'he proposat de fer-ne un de nou, per intentar activar altres cop tot allò que volia fer en el passat i que al final vaig acabar descuidant, també és una forma de potser canviar una mica tot el que hi havia en aquell i canviar al dinàmica.

voldria que aquest blog tingues per part meva unes actualitzacions seguides, i variades.

una abraçada!