una cançó, la nostra cançó

Mirava la televisió, una entre tants milers de persones que en aquell moment estaven pendents del mateix, i de cop va començar a sonar la seva cançó, unes notes que coneixia perfectament, i molts records amagats dintre aquella melodia. Era la seva cançó, l’havien compartit, havia servit com a avís, sabien que el camí no seria fàcil, i no ho va ser. Ella era la persona més propera i no va saber adonar-se que tot s’havia torçat, no ho va saber notar, estava massa preocupada en altres temes. Farta d’haver de cuidar-se dels altres, van passar molts mesos, fins saber que estava en aquella clínica, que tenia una greu problema i que la trucava d’amagat.

El cos gelat cada vegada que recordava com la va cagar, ella era la que se’n havia d’haver adonat i li va passar per alt, va pensar en mil i una coses abans que l’addicció, depressió, problemes amb el menjar...tot però això no, això no li podia passar en ell, segur que era una altra cosa… perquè no se’n va adonar? Ella era la persona més propera!
Les llàgrimes corrien per la seva cara, una cara ja cansada de veure passar persones per davant, uns llavis cansats de cantar cançons que portaven records; un ulls cansats de plorar per tothom, pels altres i per ella mateixa, unes galtes gastades de tantes carícies replenes d’hipocresia, una cara que amb poc temps havia viscut de tot.

Aquella cançó continuava sonant i dintre el seu cap continuava l’onada de records, de passejos pel port de Barcelona, pel passeig de la ciutat, de concerts, i nits màgiques, de les seves mans entrellaçades tímidament, versos de poemes i metàfores, contes i relats que descrivien sentiments, petons esperant el semàfor en vermell, era tant bonic… perquè no podia continuar sentint el mateix? No hagués costat, ell es delia per estimar-la, la portava com la millor,potser massa, però ella no volia ser la imitació d’un record, la copia inexacta d’una altra noia, ella volia que l’estimés per qui era, volia oblidar les comparacions a que es veia sotmesa, i ara només pot fer que culpar-se d’haver-lo deixat, d’haver-lo enfonsat, de negar-li la mà que l’hagués pogut ajudar. Va girar el cap i va negar-se a veure el problema, era més fàcil no mirar i pensar que no existia, ara s’adona dels errors, ara donaria el que fos per tirar enrere i poder canviar-ho tot.

Ara ja és massa tard, ara ell esta a la clínica, no pot parlar-hi, ara queden molts anys per davant, una carrera estroncada, un jove que perdrà uns anys molt valuosos, i molts sentiments no dits. L’estima, l’estima molt, d’una manera especial, no n’està enamorada però sent una cosa molt estranya en pensar en ell, nostàlgia, del que podia haver estat i no va ser mai, confiança, tendresa,no, no és pena, és amistat.

Continua sonant, aquella cançó que malgrat els anys, malgrat haver-la cantat milers de cops en altres circumstancies, continua associant a una cara, a uns ulls, a una veu, a una persona, i continua portant-li records, dolços i amargs, perquè han viscut tot un ventall de colors diferents.

Els seus llavis continuen cantant la cançó, encara que ja fa estona que ha deixat de sonar.