Pàgines

23 de març 2011

respostes que són mentida

Hi ha coses, que passen de cop i fan girar la vida, matins que amb una trucada provoquen terratremols a la vida dels teus, mentre també sotraguen una part d'aquest món. Et fan replantejar que és allò de debó important, quan ni el valor d'una vida pot fer aturar el temps i els diners que un gran empresari s'embutxaca són més importants.
Quan una empresa pot destrossar una família i després davant una taula, has de priva-te fins i tot de les llàgrimes que rellisquen per les galtes, davant dels porcs que han anat ensorrant la vida com qui juga a pedra paper tisora. 
Aguantes les males paraules que et venen al cap, aguantes els plors, la ràbia, et converteixes en pedra, per sortir d'aquella sala sense cap resposta vàlida, amb les mans plenes d'hipocresia i mentides, per esmicolar-te i ferte pols, i a sobre havent de ser educada amb els fills que durant anys han consumit l'energia de viure d'uns ulls que ara ploren en una habitació d'hospital.


i una frase entre sanglots, quan els has perdut de vista, fa esclatar tot el que havies contingut:
-són uns mentiders i uns fills de puta.

12 de març 2011

Mare


Fa uns quatre anys d'aquest escrit, però avui tinc ganes de dir-te això i molt més... que no em perdràs, que t'estimo, que tinc ganes de parlar-te i que els teus ulls segueixin els meus i que siguem capaces de tornar-nos a discutir, veuret fora d'aquell llit d'aquelles parets, veure't sense màquines ni tubs ni cables, sense pensar en un futur diferent de com era abans d'aquell divendres a les 6 i mitja del matí... t'estimo mare.


He oblidat com eren els somriures a la teua cara, he oblidat aquelles èpoques en que ens barallàvem perquè 5 minuts se’m feien curts i en volia deu i després deu més. Ara ja sols i veig resignació en el teu rostre, tansols hi veig cansament, i tansols sent critiques perquè tens por de perdre’m i no t’adones que és el curs de la vida, que com tots jo també m’aniré distanciant de tu, i potser alguna vesprada faré com ella i tocaré a casa o m’acostaré a prendre una tassa de cafè i refugiar-me en la calidesa dels teus braços mentres plore .
Potser recordaré la infantesa, aquelles tardes quan era jo qui amb 6 anys t’oferia les més sinceres de les abraçades i els millors somriures que podia traure, per molt que després em tancàs en la meua habitació i rompés a plorar, i es que em feia la forta i la despistada, tenia 6 anys, podia somiar en contes de fades i no pensar que a l’altra banda de la porta existia un món de crits i soledat..
Sé que no ho fas amb malicia ho sé, però rebenta, rebenta la poca confiança que diposites en mi, o la sobreprotecció que sempre m’has dat, és una barreja d’aquestes dues coses, i tot perquè tens present l’exemple de dos germans grans esbojarrats, i jo sóc la petita, i sempre ho seré, la indefensa... aquella petita doneta, com em deies, que cada cop és fa més dona per arribar a ser-ho en ple dret i un dia amb les maletes als peus fer-te adéu amb la mà llençar-te un bes desde l’altra banda de la carretera i marxar a un nou món, amb problemes i somriures, desitjant no plorar ni sentir crits, desitjant impossibles.
 Sóc aquell petit esser que un onze de setembre vas veure nàixer del teu ventre, sóc aquell petit ésser que vas veure créixer i que vas educar com millor vas saber, sóc aquella persona que s’ha fet un xic més gran , que pensa per ella mateixa, que replica i s’enfronta amb tu, aquella que a voltes es nega a fer-te cas, aquella a la qual tants cops li has ofert la teua falda per a plorar, com aquella nit de festa major en la que et vares quedar amb mi al menjador parlant quan podies haver sortit al parc amb els teus nets a ballar i cantar sense parar, fins que les cames et diguessin prou, com a tu t'agrada.
Perquè ens enfadem sovint, no sóc capaç de recordar l’últim cop que varem estar de bones, però tot i així, ets la meua mare i t’estime, com sols es pot estimar a una mare.


No ho llegiràs, ho sé...
 però necessitava escriure-ho.

3 de març 2011

Apostar fort

- No apostes mai.- van dir-me un cop. Era un home alt i fort, amb el monyo llarg i els ulls enfonsats banyats de tristesa.
Un dia va fer una aposta, consistia en enamorar la dona més bella per simple diversió, però va fallar, i ell també es va enamorar.
El preu van ser les seves orelles i mai més va poder escoltar el so d'un "t'estime" al despertar.

2 de març 2011

colors i somnis

Jo estava asseguda a la taula del menjador mirant la televisió, la meva mare era a la cuina fent el dinar, sonava una cançó que les dues cantàvem de memòria rient, pensant en el que significava per nosaltres dues, i de sobte ho van anunciar, no tornarien a tocar mai més junts. Era el meu grup, el meu somni era ser prou gran perquè els meus pares em deixessin per fi anar a un concert seu, no vaig aconseguir que em deixessin anar a l'últim concert, continuaven dient que era massa petita i que no passava res per no veure'ls en directe.
Recordo que en ser conscient que se separaven i que no els podria veure mai en directe vaig plorar, si, com una simple groupie vaig plorar, perquè era la música que m'ajudava a somiar, a sentir-me lliure, que em donava la força per pensar que podia volar, i perquè no em quedaria més que fer sonar un i altre cop les seves cintes i els seus CD's. I fins avui, les seves cançons han sonat en la meva habitació.


I avui sento que tornen a actuar, només em queda esperar que no sigui un únic concert, m'aferro a pensar que segurament en faran un altre, perquè altre cop, no podré veure'ls en directe.