Mare

Fa uns quatre anys d'aquest escrit, però avui tinc ganes de dir-te això i molt més... que no em perdràs, que t'estimo, que tinc ganes de parlar-te i que els teus ulls segueixin els meus i que siguem capaces de tornar-nos a discutir, veuret fora d'aquell llit d'aquelles parets, veure't sense màquines ni tubs ni cables, sense pensar en un futur diferent de com era abans d'aquell divendres a les 6 i mitja del matí... t'estimo mare.


He oblidat com eren els somriures a la teua cara, he oblidat aquelles èpoques en que ens barallàvem perquè 5 minuts se’m feien curts i en volia deu i després deu més. Ara ja sols i veig resignació en el teu rostre, tansols hi veig cansament, i tansols sent critiques perquè tens por de perdre’m i no t’adones que és el curs de la vida, que com tots jo també m’aniré distanciant de tu, i potser alguna vesprada faré com ella i tocaré a casa o m’acostaré a prendre una tassa de cafè i refugiar-me en la calidesa dels teus braços mentres plore .
Potser recordaré la infantesa, aquelles tardes quan era jo qui amb 6 anys t’oferia les més sinceres de les abraçades i els millors somriures que podia traure, per molt que després em tancàs en la meua habitació i rompés a plorar, i es que em feia la forta i la despistada, tenia 6 anys, podia somiar en contes de fades i no pensar que a l’altra banda de la porta existia un món de crits i soledat..
Sé que no ho fas amb malicia ho sé, però rebenta, rebenta la poca confiança que diposites en mi, o la sobreprotecció que sempre m’has dat, és una barreja d’aquestes dues coses, i tot perquè tens present l’exemple de dos germans grans esbojarrats, i jo sóc la petita, i sempre ho seré, la indefensa... aquella petita doneta, com em deies, que cada cop és fa més dona per arribar a ser-ho en ple dret i un dia amb les maletes als peus fer-te adéu amb la mà llençar-te un bes desde l’altra banda de la carretera i marxar a un nou món, amb problemes i somriures, desitjant no plorar ni sentir crits, desitjant impossibles.
 Sóc aquell petit esser que un onze de setembre vas veure nàixer del teu ventre, sóc aquell petit ésser que vas veure créixer i que vas educar com millor vas saber, sóc aquella persona que s’ha fet un xic més gran , que pensa per ella mateixa, que replica i s’enfronta amb tu, aquella que a voltes es nega a fer-te cas, aquella a la qual tants cops li has ofert la teua falda per a plorar, com aquella nit de festa major en la que et vares quedar amb mi al menjador parlant quan podies haver sortit al parc amb els teus nets a ballar i cantar sense parar, fins que les cames et diguessin prou, com a tu t'agrada.
Perquè ens enfadem sovint, no sóc capaç de recordar l’últim cop que varem estar de bones, però tot i així, ets la meua mare i t’estime, com sols es pot estimar a una mare.


No ho llegiràs, ho sé...
 però necessitava escriure-ho.