Crits

La gent està d’esquena i jo els crido, crido, molt fort. Els crido però no es giren, no m’escolten, son sords.
Són sords o els meus crits són en silenci?
Intento mourem, córrer cap a ells però cada pasa que faig la distància és més gran, com si cada passa que jo vull fer endavant la fes enrere.
N’hi ha un que es gira, em mira i riu, li faig gracia? Si us plau ajuda’m! No em fa cas, es torna a girar d’esquena sense immutar-se.
Jo continuo cridant en aquest silenci, les llàgrimes continuen cremant-me la cara gotes d’àcid que em crema la cara.
Tot és negre i sembla immens però tinc la sensació de que aquest espai es minúscul, m’oprimeix, m’empresona en un lloc fred, fosc, en un lloc impossible de fugir.
No s’ha tornat a girar ningú, i continuen els meus crits, les meves passes inútils. Tremolo, em costa respirar, m’assec en aquest terra llis i fred, veig les meves cames ragen sang però no noto el dolor, només sento uns crits al meu cap, i una pressió que m’angoixa, sento crits i rialles, riuen de mi, insults, però no veig a ningú dient-t’ho, només veig gent d’esquenes a mi que no es giren, que m’ignoren.