Quan algú té uns ideals, no es poden amagar, no pots negar-los i actuar sense tenir-los en compte. Si creus en allò que penses, actues instintivament d'acord amb les teves idees, no hi ha manera de separar-les, de deixar-les de banda; i per tant em pregunto com pot ser que em demanin que oblidi els meus principis i les meves lluites, i que visqui el dia a dia sense elles? sóc incapaç, puc callar-les quan és imprescindible o quan "no toca" però no puc esborrar-les del meu pensament, continuen voltant per allí dins la meva consciencia i em recorden que hi ha coses amb les que no hi estic d'acord, que vull un canvi, que crec en les persones i no en els governs plens de corrupció i d’avarícia .
com pot algú demanar-me que oblidi tot això? com pot algú dir-me que no lluiti, que directament passi per alt tot el que veig al meu voltant? que eviti posar-me en "merders" tot i creure que són necessaris?
Com poden demanar-me que segueixi aquestes normes que sols han set fetes per alienar els individus d’una societat prou adormida, que no brama que no mossega perquè l’han domesticat de tal manera que són molts els que no volen més violència, més aldarulls, i no per anhelar una pau social, sinó perquè estan cansats de veure com durant tant de temps s’ha lluitat en va que ara ja no tenen esma, ja directament, ni es plantegen de lluitar, de pensar per si mateixos, ja són tants el que prefereixen viure en la ignorància i girar el cap davant les injustícies, i el problemes d’aquest sistema, que a voltes sembla que no hi hagi res a fer, però sempre m’han dit que si creus en un objectiu has de donar-ho tot per aconseguir-lo i tocar-lo amb les teues pròpies mans i això és el que tinc ganes de fer, ni que siga un petit trosset d’aquest somni.
Va haver-hi un cop, que sempre recordaré en que un company em va comentar:
-som joves per això lluitem.
No crec ser,sols jove. Si, això em dona energia i creure que puc intentar-ho que no ho tinc perdut, però a pesar de ser jove, desitjo un canvi i necessito lluitar per ell, i no pense parar fins que el meu cos em digui prou, fins que no hagi fet tot el que puga fer.
com pot algú demanar-me que oblidi tot això? com pot algú dir-me que no lluiti, que directament passi per alt tot el que veig al meu voltant? que eviti posar-me en "merders" tot i creure que són necessaris?
Com poden demanar-me que segueixi aquestes normes que sols han set fetes per alienar els individus d’una societat prou adormida, que no brama que no mossega perquè l’han domesticat de tal manera que són molts els que no volen més violència, més aldarulls, i no per anhelar una pau social, sinó perquè estan cansats de veure com durant tant de temps s’ha lluitat en va que ara ja no tenen esma, ja directament, ni es plantegen de lluitar, de pensar per si mateixos, ja són tants el que prefereixen viure en la ignorància i girar el cap davant les injustícies, i el problemes d’aquest sistema, que a voltes sembla que no hi hagi res a fer, però sempre m’han dit que si creus en un objectiu has de donar-ho tot per aconseguir-lo i tocar-lo amb les teues pròpies mans i això és el que tinc ganes de fer, ni que siga un petit trosset d’aquest somni.
Va haver-hi un cop, que sempre recordaré en que un company em va comentar:
-som joves per això lluitem.
No crec ser,sols jove. Si, això em dona energia i creure que puc intentar-ho que no ho tinc perdut, però a pesar de ser jove, desitjo un canvi i necessito lluitar per ell, i no pense parar fins que el meu cos em digui prou, fins que no hagi fet tot el que puga fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada