són uns ulls que observen ignorants tot el que veuen, un ulls que son incàpaços de desxifrar la informació que els donen les imatges, que esperen que algú els explique què és el que succeeix que els diguen perque ploren sense una explicació racional, perque surt aquest liquid fastigós de dintre seu involuntariament just després de penjar el telèfon que tants cops havia portat somriures i ara només porta més plors, cada cop que troba una trucada perduda, cada cop que aquell amic llunyà intenta parlar-li i ella no és capaç d'agafar-li el telèfon per por, que li he de dir? faig bé? no? em van dir que l'altre dia el van veure, assegut al banc d'una plaça, sol ,llegint, i jo des d'aquell dia em pregunto si quan baixi a la capital em passarà el mateix i me'l trobaré i llavors no sabré que dir-li ni que fer, sóc com un titella a qui se li han tallat els fils i no sap moures, no sap actuar, ja no sap cap a on tirar, jo sóc aquest, un titella caigut enmig d'un escenari immens fet per a persones i no per essers de fusta, uns ulls que ploren sense explicació, un cervell incapaç d'emmagatzemar informació, un cor que batega mecànicament sense preguntar-se perque ho continua fent...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada