Pàgines

29 d’abr. 2011

Pensaves que per lluitar a tu no et podia passar

-Ja no serveixes per res, ets una dona i vella!
 t'ho van dir un dijous al migdia davant de tots els companys, això va ser la gota que va caure en un got massa ple, i com et defenses davant d'això? quan es repeteix dia a dia, quan la comèdia ja fa massa que dura i les denúncies no solucionen res, ans al contrari tot empitjora. Ara tu en saps ben poc de tot això, només saps que es va fer una concentració per tu, i per totes les companyes que treballen amb tu, però ni tan sols saps si l'empresa ha respost. Desconeixes les reunions mentre tu estaves dormida en un llit amb llençols blancs, i les falses negacions que ens van donar, demostrant una innocència que jo sé que no es real, perquè sóc jo la que a les nits, quan tots eren a dormir, em quedava al menjador escoltant els plors, la desesperació i la ràbia que et sortia del cor, la ràbia de no poder fer res, de veure com t'anaven trepitjant i no podies dir res, de saber que cada cop que obries la boca eres el punt de mira, i tot va esclatar aquell dia, i despres...després tothom exclama: Quina desgràcia! i no és una desgràcia, és l'obra d'uns desgraciats, que durant anys s'han dedicat a destrossar una vida i una família.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada