Pàgines

3 de febr. 2010

Un divendres a la nit...

I ara que se suposa que he de fer? deixar de banda els meus ideals? fer-me enrere? sé que no puc combatre, que caure en el primer assalt, però, he de deixar els meus companys a l'estacada? els he d'avisar? preguntes i més preguntes que em venen amb una sola imatge, amb una sola frase, amb una sola nit que ha trasbalsat els meus projectes, es necessari aquest merder? jo només vull lluitar per allò que crec, no vull altres històries, i tinc por, si, perquè negar-ho? esclar que em fa por! cony, mai m'he trobat davant d'una situació així, no sé quin dia m'ho puc trobar, en altres ocasions, ja he anat preparada ja sabia on em fotia, però aquesta gent jo no la conec, i no sé com pot acabar tot això, potser només es queda en l'anecdota d'una nit, potser no és res més que un cap trencat i quatre crits, però i si la cosa avança? que ens tocarà?...
I a mi, què em tocarà? sóc a temps de sortir? no? HE de sortir? he de fer-me enrere per quatre caps ignorants? però si es que jo no tinc res a fer-hi...


només sopavem en aquell bar on tants cops hem anat a sopar, només parlavem de cameres i objectius i tauletes gràfiques, només passavem una bona estona dos companys, i en canvi en un moment tot estroncat, van entrar els crits per la porta: putos nazis! i si ja la teniem muntada!
l'entrepà es va quedar a mitges al plat, crits, insults i ulls negats de rabia, boques obertes, i tots paralitzats sense saber ben bé que és el que havíem de fer, un d'ells es dedicava a narrar-nos el que havia passat, que ja ho arrossegaven de feia dies. -Fills de puta!- no parava de repetir, i nosaltres tots callats assentiem, i ens feiem creus que allò ho estiguéssim vivint en directe, potser ens imaginavem que sempre serien histories de pel·licules o de grans ciutats amb barris marginals, potser no ens atreviem a creure que també podia passar en una comarca rural.
Va ser com una tempesta, van entrar, van relatar els fets, es va netejar la ferida i van tornar a sortir en busca un altre cop de violència.
I tots ens vam quedar callats, el bar va omplir-se de silenci desprès de tots aquells crits i el rebombori que segons abans s'havia organitzat, ja estava, ja no hi havia res a fer.
Mentre pagavem, i ens dirigiem a la sortida, (amb la imatge del Che a la samarreta i la jaqueta un pegat on es llegia CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!) només se sentien les queixes dels cambrers: -Si es que sempre igual! no pararan mai! sempre la mateixa història! algun dia ens donaran un ensurt dels grans!- i per desgràcia, tenen tota la raó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada