Pàgines

14 de juny 2010

Quan no pots dormir a les nits...

A voltes et trobes plorant preguntant-te el perquè, amb aquella profunda sensació de soledat que tant t’ha acompanyat, potser mai has atrevit a dir-te que ets tu qui s’allunya de la gent donant-los les culpes, no vols adonar-te que et fa por que algú et descobreixi sincera, que algú conegui realment qui ets, prefereixes aguantar aquesta falsa aparença per això quan algú et coneix massa tu l’apartes, ten desfàs i plores perquè et sents sola, perquè no tens aquella persona que sempre has ideat per a poder riure les tardes d'estiu i sortir de festa les nits, per poder comptar perquè t’ajudi a estudiar, ja no tens aquella persona i ten lamentes, o simplement et falla a qui trucar per explicar-li que estàs destrossada, que has tornar a vomitar, que no suportes escoltar la paraula addicció, t’espanta, t’horroritza sentir-te culpable i no ets capaç de trucar-lo i dir-li que no t’atreveixes tornar-lo a veure cara a cara, no per ell, sinó perquè tu encara no has estat capaç de perdonar-te el mal que li vas fer, i tampoc vols veure la seva cara perquè per molt contenta que vullgues estar-ne per ell, et fa mal veure que es feliç amb una altra noia que ocupa aquell lloc que no fa tant ocupaves tu, que encara estès boja per ell encara que ja no vulguis fer-li cas, que quan veus una persona per qui fa un temps podries haver sentit alguna cosa, ara només et venen al cap els seus ulls, les seves mans, i aquella conversa un 12 d’octubre en un kebab prop de la barceloneta, o aquelles nits estirats al llit, abraçats…

No ets capaç de ser sincera si amb la gent que pateix i plora per tu, veient que cada dia estàs pitjor, que cada dia tens pitjor cara, i ulleres de no dormir, quan els teus pares et senten plorar a les nits a l’altra banda de la paret, i només obtenen crits de fugida per resposta.

T’amagues en la teva individualitat, utilitzes la política d’escut per amagar que no ets capaç de viure feliç, que els problemes e consumeixen, i damunt de tot això o per tot això, et desmaies pels carrers, a l’aula, de festa, i encara t’aïlles més de la gent, perquè quan una persona està malalta aconsegueix que tothom s’allunyi d’ella a poc a poc, i més quan la malaltia no té altra solució que la paciència…

2 comentaris:

  1. Hola!
    Arribo al blog de rebot, a través d'un enllaç, i com que agraeixo els comentaris de la gent que es passeja pel meu, dons m'aplico.
    Em sorprèn aquesta primera lectura, amb un text dur però molt proper, amb un estil que fa que entris en la història i que la notis encara més pròxima.
    M'agrada l'estil que tens en escriure...i amb el teu permís, seguiré tafanejant.
    Una abraada

    ResponElimina
  2. De vegades necessitem aïllar-nos, per reflexionar el què pensem i el què sentim. Per posar les coses al seu lloc o simplement intentar treure'n l'entrellat. No et culpis per errors del passat, aprèn a perdonar-te i així també et serà més fàcil perdonar els altres. El temps i la paciència milloraran les coses, ja veuràs. I malgrat que tothom a d'aprendre a viure sol no defugis als amics i a tota la gent que t'estima, perquè encara que potser en alguns moments se't fa difícil estar acompanyada, la companyia de la gent que t'estima mai et farà mal, tot el contrari.
    Plorar no és dolent dolça nena, plora sempre que ho necessitis però recorda que riure també cura les ferides. Sé que de vegades és difícil trobar motius per riure (ara penso amb l'últim post) però sempre n'hi han. T'ho asseguro.
    Ningú neix sabent com viure per ser feliç, és la gràcia de la vida, intentar trobar allò que ens ompla. Tothom té problemes, passaran. I no tinguis por, no crec que tu puguis fer que els del teu volt s'allunyin de tu, potser et dónen espai, però no crec que marxin.
    1 pató gegant!

    ResponElimina