una cançó, la nostra cançó

Mirava la televisió, una entre tants milers de persones que en aquell moment estaven pendents del mateix, i de cop va començar a sonar la seva cançó, unes notes que coneixia perfectament, i molts records amagats dintre aquella melodia. Era la seva cançó, l’havien compartit, havia servit com a avís, sabien que el camí no seria fàcil, i no ho va ser. Ella era la persona més propera i no va saber adonar-se que tot s’havia torçat, no ho va saber notar, estava massa preocupada en altres temes. Farta d’haver de cuidar-se dels altres, van passar molts mesos, fins saber que estava en aquella clínica, que tenia una greu problema i que la trucava d’amagat.

El cos gelat cada vegada que recordava com la va cagar, ella era la que se’n havia d’haver adonat i li va passar per alt, va pensar en mil i una coses abans que l’addicció, depressió, problemes amb el menjar...tot però això no, això no li podia passar en ell, segur que era una altra cosa… perquè no se’n va adonar? Ella era la persona més propera!
Les llàgrimes corrien per la seva cara, una cara ja cansada de veure passar persones per davant, uns llavis cansats de cantar cançons que portaven records; un ulls cansats de plorar per tothom, pels altres i per ella mateixa, unes galtes gastades de tantes carícies replenes d’hipocresia, una cara que amb poc temps havia viscut de tot.

Aquella cançó continuava sonant i dintre el seu cap continuava l’onada de records, de passejos pel port de Barcelona, pel passeig de la ciutat, de concerts, i nits màgiques, de les seves mans entrellaçades tímidament, versos de poemes i metàfores, contes i relats que descrivien sentiments, petons esperant el semàfor en vermell, era tant bonic… perquè no podia continuar sentint el mateix? No hagués costat, ell es delia per estimar-la, la portava com la millor,potser massa, però ella no volia ser la imitació d’un record, la copia inexacta d’una altra noia, ella volia que l’estimés per qui era, volia oblidar les comparacions a que es veia sotmesa, i ara només pot fer que culpar-se d’haver-lo deixat, d’haver-lo enfonsat, de negar-li la mà que l’hagués pogut ajudar. Va girar el cap i va negar-se a veure el problema, era més fàcil no mirar i pensar que no existia, ara s’adona dels errors, ara donaria el que fos per tirar enrere i poder canviar-ho tot.

Ara ja és massa tard, ara ell esta a la clínica, no pot parlar-hi, ara queden molts anys per davant, una carrera estroncada, un jove que perdrà uns anys molt valuosos, i molts sentiments no dits. L’estima, l’estima molt, d’una manera especial, no n’està enamorada però sent una cosa molt estranya en pensar en ell, nostàlgia, del que podia haver estat i no va ser mai, confiança, tendresa,no, no és pena, és amistat.

Continua sonant, aquella cançó que malgrat els anys, malgrat haver-la cantat milers de cops en altres circumstancies, continua associant a una cara, a uns ulls, a una veu, a una persona, i continua portant-li records, dolços i amargs, perquè han viscut tot un ventall de colors diferents.

Els seus llavis continuen cantant la cançó, encara que ja fa estona que ha deixat de sonar.

Tornar a casa per Nadal

Una trucada, aquella cançó que tant coneixes i el mòbil s'il·lumina com si dones esperança, l'agafes i en l'últim que penses és en la noticia que estàs a punt de rebre, -tata, que em treuen el tub i demà em deixen marxar a casa!!!- t'imagines la cara de la teva germana, envoltada dels pares i del marit, il·luminada com la nena petita que mai ha volgut deixar de ser, imagines la il·lusió que l'envolta, i que comença a envoltar-te a tu, se't fa un nus a la gola ,i se't neguen els ulls, no t'atreveixes a parlar, sembla impossible, -estàs contenta bitxo?- que si ho estic? molt! demà és la vigília de Nadal, i és la millor noticia que podia haver rebut aquest any, per fi desprès de tants dies sense saber, saber el que? saber res, per fi diuen que tot està bé, el tac a sortit bé, cap taca, el cultiu també, les plaques les anàlisis, tot surt bé, tot a millorat d'una manera extra ordinària, ens hem desesperat, hem rigut de coses absurdes, entre metges, tubs i televisions que no s'apaguen, hem cridat, hem plorat, i hem acabat de conèixer, per si de cas encara no el coneixíem prou, l'odiós sistema sanitari que tenim, però avui ja és igual, estic plorant i ja no se si es d'alegria, si estic traient aquest neguit que he acumulat en aquestes ultimes setmanes, ja no sé què és, només sé que demà l'habitació 13 de la planta 8 ja no serà la teva, que demà podré pujar al pis i veure't allà, al teu llit, o al teu sofà, mirant la teva tele, i sense tubs, sense cap maquina connectada al teu cos, amb les teves samarretes de pijama i sense les bates blanques obertes d'esquena que tant t'han fet suar.

demà demà tornaràs, veuràs els teus nens, podràs fer al carta als reis com els hi havies promès, i sé d'una cosa que no hi faltarà, salut, molta salut, que mai més ens falti, i riures, i cares d'estranyesa de veure't.

Avui m'agrada poder-te dir FINS DEMÀ, i saber que ja no et veure a l'hospital, que demà tornaràs a casa, gairebé com a l'anunci, tornes a casa per Nadal, si, aquest nadal tindràs uns patges ben especials, que et guardaran els seus anells, i els seus caramels, que et preguntaran si ja fas bondat, i que o sabran tot, perquè cada dia els tens tant a prop com un pare i una germana.

t'estimo tata!

Buscant la direcció...

m'ha costat molt, m'ha costat una barbaritat demanar ajuda, i al final ho he fet, però de que m'ha servit? -saps que si em necessites em tens al teu costat- imbecil!!! t'estic dient ara i aquí que et necessito, no que potser demà et necessitaré, que necessito que em fotis un parell d' hòsties que m'ajudis a sortir d'aquesta merda! no necessito paraules boniques ni de consol, estic demanant que algú m'agafi de la mà mentre jo intento sortir-me'n, estic farta de sentir a dir que tinc als pares, suposats amics al costat, i quan els necessites on són perquè fugen?, i aquella persona que tant repeteix que t'estima, que vol estar al teu costat? hòstia, no es fàcil entesos? no ho faig perquè vull, he provat mil maneres, jo sola, buscant diferents especialistes, i no hi ha manera i encara em diuen que tinc un greu problema però apa corre i fuig que em molestes...
si jo tindre el problema de no saber demanar ajuda, però hòstia si quan la demano no serveix de res.....
farta de ser la "rara" aquella a la que senyalen pels passadissos, existeix algun lloc on oblidar els complexes, on esborrar el passat, on trencar amb els problemes? necessito l'adreça!

només demanava sinceritat....

Dues realitats enfrontades, separades per un vidre transparent que intenta amagar els sentiments.

N'hi ha dues i tu has d'escollir, ara et toca a tu trobar les veritats, distingir la frontera entre els dos mons.

Destriar que és allò vertader en cadascuna, ara és l'hora de fer cas a la raó i no pas al cor, per més que dolgui.

Envoltats de falsedats, hom espera trobar en aquelles persones estimades la sinceritat que ens manca de la resta de la societat, però no sempre és fàcil creure allò que veiem, ni ignorar el que no volem veure, avesats a reflexionar sobre la conducta humana i ser crítics amb l'entorn.

Potser per això és tan difícil creure el que la persona que més t'estimes t'està dient, encara que ho faci amb tot el seu cor, encara que sigui el més sincer de la teva realitat.

2 anys sense Carlos! No oblidarem!

Ja torna a ser un dia d'aquells en que hi ha un motiu per recordar, per desgracia res d'agradable, una mort, al mort d'un company, la mort d'un jove ja fa dos anys, i continuen intentant disfressar el que va passar, continuen demanant la llibertat d'un assassí.
I per desgracia no podem fer res més que recordar-lo i reivindicar que la seva mort no és l'única, com ells molts altres continuen la lluita en el record, es converteixen en un símbol, un nom, i no per haver fet cap proesa, simplement per haver caigut víctimes de la ignorància, tots ells eren com tu, com jo, com qualsevol que es preocupes minimament per la societat en la que ens trobem, en la que vivim i en la que hem de continuar "evolucionant", perquè avui el recordem a ell, però a tota la resta cada dia ens fa més respecte passejar-nos pels carrers, agafar un tren buit a la matinada, cada dia et sents més impotent, davant la impunitat que aquesta gent rep de la justícia, i de la inexistent defensa que pots trobar.
I es que ja estic farta de recordar aquests dies, de que pel meu cap quan escric aquestes línies apareguin molts noms de joves que van ser assassinats per uns ideals, no puc acceptar que les persones es matin entre si perquè pensin diferent, potser si aquests que es passegen amb el ganivet a la mà es paressin a parlar, raonar els seus arguments, potser així evitaríem molts problemes. Potser si aquest noi no li haguessin ensenyat a creure's superior no hauria apunyalat a ningú al vago d'un metro madrileny, assassinant a Carlos i malferint a un company.

Ja fa dos anys que la noticia la vam rebre per Internet, a les noticies no interessava que se sàpigues, una baralla de bandes deien, desprès van intentar minimitzar els efectes, dissimular-los, fent mala publicitat de les víctimes, però continuem dient que el que va passar aquell 11 de novembre al metro de Legazpi va ser un assassinat sense cap tipus de justificació. No podem oblidar que hem perdut a un company, que cada cop que mostren les imatges d'aquella agressió sens esgarrifa la pell, perquè tots teníem amics aquell dia, en aquell mateix vago, que van presenciar els fets, que va ser Carlos, però podia haver estat qualsevol.

Carlos no oblidem que ja fa dos anys que vius en el record, no oblidarem l'agressió feixista que vas rebre i que et va llevar la vida, es tracta de recordar per a que ningú oblidi que pot tornar a passar.