Reaccions i conseqüències

Segurament no ha estat la millor solució, la millor sortida però és la que vas triar sense pensar, la que per un cop no vas pensar, i et vas deixar endur pels sentiments del moment, per la ràbia i la tristesa que et van deixar paralitzada, i ara, tornes a recordar que pots moure't, no has perdut ni la por, ni la ràbia, ni la tristesa, però has après a viure amb elles, a viure amb la impotència de no poder quedar-te al llit aquell dia 9. I comences a moure primer el dit index, el braç, i més tard ja mous les cames, i recordes que abans caminaves, però encara et costa mantenir-te de peus, a poc a poc, van repetinte, i a tu se't fa l'eternitat, l'eternitat que aquestes quatre parets indesitjables et retenen, més els murs del teu cervell, que impedeixen els teus passos més enllà de la porta quan veus la resta corrent, abraçant-se, fins i tot somriuen sincerament, sense ni un deix de tristesa en la mirada.
Ja n'hi ha prou de pensar que hauria passat si aquell dia no haguessis agafat el telefon, o ni tan sols t'haguessis despertat, el passat ja no canviarà, i ara ja només queda el que vindrà.
Et repeteixen constantment que també ho faràs, i tu vols creure-t'ho encara que no ho aconsegueixes, però ho veus tan difícil, tornar a fer la vida que feies, conviure amb la por per sempre més, es un preu molt car, per només viure. però ho faràs, segur que ho faràs, no et queda una altra, i ho necessites, tornar a la "normalitat" en tu, el món esta lluitant al carrer, i tu estàs lliurant una de les batalles més dures que has viscut, però lluites, perquè no pots fer una altra cosa, la lluita constant del dia a dia, la lluita per sobreviure.