Guillem Agulló, Ni Oblit Ni Perdó!

L'11 d'abril d'ara farà 20 anys, un noi era assassinat a mans d'un grup feixista, provinent d'un barri valencià.

Tenia 18 anys i era de la localitat de Burjassot, volia passar les vacances de pasqua a Montanejos, un poble de l'Alt Millar, amb els seus amics. Però aquelles vacances es van convertir en un final.

Es deia Guillem Agulló i era militant de l'organització juvenil Maulets, i de l'organització antirracista, Sharp.

Un grup d'extrema dreta, “els de Marxalenes”, liderat per Pedro Cuevas qui aquella nit anava amb 4 joves més de la mateixa ideologia, es va tirar a sobre de la colla d'amics, per un pedaç que Guillem duia cosit al braç on posava “Nazis Fora”. Aquella matinada Guillem va ser apallissat i assassinat per uns intolerants feixistes que no accepten que les persones diguen el que pensen.

Li van llevar la vida i a tots nosaltres ens van llevar un company i un amic.

Dos dels seus companys també van ser ferits, però a Guillem li van clavar una navalla, que el va tocar de mort.

Avui, 20 anys després d'aquell 11 d'abril de 1993, tornem a fer memòria perquè el record de Guillem, està en tots nosaltres, i el seu assassí no ha pagat pel que va fer.

Pedro Cuevas, l'únic detingut per l'agressió i autor material dels fets, va ser condemnat a 14 anys en un judici l'any 1995, però tan sols va complir 4 anys de presó (del 1995-1998).

Anys després el 2007 es presentava com a cap de llista per grup d'Alianza Nacional a Chiva.

No és un cas aïllat, el de Guillem, molts altres també han mort per personatges d'extrema dreta, però la societat tendeix a oblidar ràpid aquests casos, o a confondre'ls amb baralles entre bandes davant la informació distorsionada dels mitjans.

Aquest va ser un assassinat polític, per unes idees i esque, encara avui, no es pot ni parlar ni pensar lliurement.

I és que, avui més que mai, tornen a sorgir comportament feixistes arreu del país, fomentant l'odi i la discriminació, en un moment de desestabilització com l'actual, on sembla que aquest sentiment de rebuig, i de superioritat envers la resta guanyi al sentit comú i l'ajuda mutua, al treball solidari i cooperatiu.

I per això, Guillem Agulló continua viu ens tots nosaltres, com totes les altres víctimes de la intolerància, en la lluita diària per una societat justa i lliure, on tothom tingui el mateix dret a viure!

------------

Fa temps que no s'activa aquest blog, es cert, però un dia com avui m'obliga a recuperar aquest escrit fet fa 5 anys, quan en feia 15 de l'assassinat de Guillem. 

Van voler silenciar uns quants, i en som més, molts més!

La memòria és la força que ens empeny a continuar la lluita! Per Guillem, per Pedró, per Carlos,per tants altres... ni un pas enrere contra el feixisme!

20 anys després la lluita continua!

Un clic

Potser tothom té el seu moment de canvi, potser hi ha un clic. Com un interruptor, que defineix la diferència, que marca la personalitat a foc per sempre més. 

Ens mostra el camí, el futur, per més incert o repulsiu que ens pugui semblar. Ens mostra com haurem de caminar, mai el destí.

I segurament, et dona la seguretat de saber com ets, de poder-te conèixer i actuar dins les teves possibilitats  Et dona les eines per acceptar les mancances sense patir, sense culpar-se, i establir-te com a persona dins el mar inestable d'una societat convulsa.

Tots tenim el nostre clic, no sempre igual, potser en tenim més d'un. Sempre hi ha oportunitats de canvi, i això queda en els racons dels calaixos, de la motxilla, sempre queden les claus per obrir una porta diferent.

Escapades

Una aturada a mitja escapada, un cafè en el poble que m'havia d'haver acollit.

Camins que acaben creuant-se entre la realitat i l'oasis que hem creat, fugint d'una rutina que no és dolenta, però és rutina.

Temps preciós que esgarrapem a aquesta monotonia per omplir-la de detalls plens d'amor, de carícies de paraules dolces i tendresa per les que ens deixem envoltar i teixeixen les cortines que creen l'espai de seguretat.

Petites reflexions que donen per fer a mig viatge, amb un cafè en les mans i la llibreta de sempre, que ansia ser omplerta de gargots i esborranys, que s'alimenta de petits detalls diaris.

Aquests petits moments, per mi, sola, en un poble on no em coneixen, mentre el cotxe es refreda perquè m'he quedat sense anticongelant abans de la sortida i ara toca esperar una estona per omplir-lo.
Te enviat un missatge avisant-te i ja deus estar rient, t'imagino. Sempre em passen a mi aquestes coses, tu sempre arribes bé o no arribes, però mai et quedes a mitges.

Avui no plou, crec que és el primer dia que tindrem sol, i l'aprofitarem fins a l'ultim raig que ens il·lumini, passejant, o simplement deixant que ens banyi amb la seva claror.

Estic en un poble petit, el bar mig buit, amb quatre veïns que miren la televisió i enceten conversa sobre el tema del dia, no puc evitar com m'haguera agradat acabar vivint ací, llàstima, però les coses van com van i potser no havíem de canviar tant.

Toca continuar el viatge, fins a la meva parada, fins trobar-te i pensar que no tenim obligacions, que podem contemplar la immensitat del nostre paisatge des de l'altura solitària, que podem omplir el dinar de paraules, d'experiències  de petits detalls per compartir que fan tan grans les nostres escapades.

Déjà vu

quantes mans diferents, han passejat pels mateixos camins, quans cops el teu cabell m'ha cobert del fred, quans cops hem cridat, hem rigut i hem plorat en companyia, i rere tots aquest records les persones van canviant, la distancia es fa patent amb els anys, que suprimeixen converses per missatges de cortesia, per recordar que durant una temporada es van compartir colze a colze, pots recordar aquells besos provocants, aquelles mirades amb segones, aquelles paraules no dites.

Són moltes les histories repetides que dia a dia evolucionen cap al mateix final.

la línia del bé

a l'elena sempre li havien explicat que les coses o estaven bé o estaven malament, hi havia normes i adults que les posaven, i quan feies les coses bé guanyaves, cinc minuts al parc, un diumenge a la platja amb els pares, un somriure de la mare.
I va arribar el dia en que els premis no existien, i la línia del bé i del mal ja no tenia el sentit marcat que fins aleshores li havia donat la seguretat d'actuar. Ara els plantejaments eren complexos, no tot es resumia a dir Si us plau, Bon dia i gràcies. no tot quedava en menjar el peix. la linia del bé i del mal es difuminava d'una forma abismal, provocant-li un mareig d'incertesa intens.
Llavors va tocar dibuixar la seva pròpia línia, una línia que marcava el bé amb la recerca de la  justícia, amb la igualtat i la llibertat, amb no fer mal de manera gratuita o per interessos propis, amb la cooperació i la solidaritat, on existia el perdó i el premi només consistia en tenir la consciencia tranquil·la i treballar coherentment.