Records d'infern

Mires totes aquelles fotos de quan anaves a l'escola, les cares dels teus antics companys, i et donen ganes de plorar i d'estripar-les. Recordes els insults, els riures i aquells dits que cada nit en somnis encara et senyalen; recordes com t'arrosegaven pel pati estiran-te pels cabells, i per més que t'hi esforces no aconsegueixes recordar mai, cap professor ajudan-te a sortir de la tortura, preguntan-te per què et feien tot allò.
Ara ja han passat molts anys, ara potser ja, recordar tot allò no tingui importància, no serveixi per a res, aquestes persones te les continues trobant cada dia al matí quan vas a comprar el pa, o quan passeges pel carrer, aquestes persones que et continuen mirant amb cara burleta, i que, quan van amb els seus amics, encara et senyalen i riuen de tu a la teva cara. Han passat molts anys de tot això, i et repeteixes que no val la pena recordar aquest anys tan dolorosos que et van marcar, no se t'han esborrat mai, sempre t'han quedat totes aquelles seqüeles i marques, i tot perquè un grup de persones van decidir que tu series l'ase dels cops.
Tu, perquè erets la llesta, la grassoneta, la rara, per tot això tu rebries els cops, els insults, les burles les males passades que se'ls hi acudissin. Vas haver de créixer sola, d'enfrontar-te a la duresa del món molt abans que la resta de gent del teu voltant, i si, finalment et va costar però ho has aconseguit, has tirat endavant, tens uns amics, una parella, una feina, i ja no has d'amagar-te de res, tot sembla tan bonic ara, però quan ho miraves des d'aquell lloc fosc on et trobaves, ho veies tot encara més fosc, no veies cap sortida, no veies cap futur, no sabies que volia dir tenir amics, no sabies que volia dir tenir desitjos, riure, ser feliç.
Et van llevar la innocència quan més la necessitaves, la infantesa va passar entre cop, crits i humiliacions, i avui veus als diaris com es jutgen molts casos com el teu, però es clar, ara ja és tard per a tu, tu ara ja no pots anar a judici per tot allò. Quan et va passar, i es va descobrir, t'ho van proposar, hagueres estat una de les primeres persones que denunciaven un cas de l'anomenat "bullying", però només de pensar que tindries les cares d'aquelles persones davant teu, i que hauries d'explicar totes aquelles humiliacions davant de gent que no coneixies de res se't feia insuportable. Explicar-ho era pitjor que suportar que t'ho diguessin, mai has explicat realment a ningú quins eren els insults que rebies per part d'aquells nens que anaven a la mateixa escola que tu, avui encara et fan mal aquestes paraules, i se't van repetint dins el cap un cop i un altre.
Avui potser és massa tard per denunciar-ho però tots aquests joves que venen al teu despatx i t'xpliquen, un rere l'altre, la teva particular història repetida en cadascun d'ells tenen una oportunitat, tu els ajudaràs a descobrir els qui no els deixen viure, a sortir endavant, a fer la seva vida, a conèixer que vol dir felicitat, amistat, no tenir por, llibertat...
Tu els ajudaràs a viure, tu ets per a ells la mà que tant et va faltar quan tu erets una víctima més de la intolerància. I no deixaràs mai de somniar el dia en que tot açò no siga necessari, pel simple fet de que cassos com aquest ja no existeixin, perquè tots haguem après a respectar-nos i conviure amb les nostres diferències.


aquesta és la meva historia amb una visió més futurista que m'agradaria acomplir.
Aquest escrit va dedicat en especial a un company d'escola, que ens va deixar aquest curs, Carlos A. P., quan em van demanar que fes un escrit sobre un tema d'actualitat i ressó social per a la revista del centre no m'ho vaig pensar dos cops i vaig voler fer el meu propi i silenciós homenatge a ell.