Pensaves que per lluitar a tu no et podia passar

-Ja no serveixes per res, ets una dona i vella!
 t'ho van dir un dijous al migdia davant de tots els companys, això va ser la gota que va caure en un got massa ple, i com et defenses davant d'això? quan es repeteix dia a dia, quan la comèdia ja fa massa que dura i les denúncies no solucionen res, ans al contrari tot empitjora. Ara tu en saps ben poc de tot això, només saps que es va fer una concentració per tu, i per totes les companyes que treballen amb tu, però ni tan sols saps si l'empresa ha respost. Desconeixes les reunions mentre tu estaves dormida en un llit amb llençols blancs, i les falses negacions que ens van donar, demostrant una innocència que jo sé que no es real, perquè sóc jo la que a les nits, quan tots eren a dormir, em quedava al menjador escoltant els plors, la desesperació i la ràbia que et sortia del cor, la ràbia de no poder fer res, de veure com t'anaven trepitjant i no podies dir res, de saber que cada cop que obries la boca eres el punt de mira, i tot va esclatar aquell dia, i despres...després tothom exclama: Quina desgràcia! i no és una desgràcia, és l'obra d'uns desgraciats, que durant anys s'han dedicat a destrossar una vida i una família.

La Humanindad esta podrida y los hospitales están llenos

La humanidad esta podrida y los hospitales están llenos de enfermos sin nombre y sin solución. Enfermaron de ver día a día una sociedad sucia rota y desigual, donde amar el color es ilegal y las lineas irregulares solo se aceptan cuando sirven para girar 180º a aquellos que van en contra y los vuelven al camino recto establecido.
Sus órganos son de un gris ceniza que cubre la sangre y provoca violentos espasmos de odio ante los intentos incansables de esta para mostrar-se roja a la luna de la realidad.
Donde dicen que solo hay sueños, esos que se sirven del Sol para dejar ciegos al resto y contar que los colores nunca existieron en la Tierra que anhelan poseer, cuentan que solo se ven en un lugar donde el billete de ida se debe comprar en sus bolsillos, con un dinero que solo ganan los que se resignan en creer en sus mentiras y a seguir sus lineas rectas que llevan a la humanidad a una penosa destrucción.

control

És com si et perseguissin a totes hores hi ha algú recordan-te el mateix, controlan-te sense amagar-se, amb un somriure malèfic a la cara que no et deixa viure, perquè saps que tots els teus moviments estan controlats, et regiren l'armari i els calaixos per trobar els amagatalls, controlen les escombraries  i la casa despres que hi hagis quedat sola, sabent milimetre per milimentre on estaven les coses abans de marxar, i aquesta manca de llibertat, aquesta necessitat d'aparentar qui no ets i qui no vols ser, per ser acceptada mentre lluites per acceptar-te. Preguntes a totes hores, on has estat amb qui, quanta estona, que heu fet, etc. I si et dic que he estat amb en Patufet, cantant cançons mentre buscavem la col més bonica del camp durant quaranta dies? potser es veritat i no t'ho creus.

olors i colors

- Com ho saps, que estas viva?

- Perquè ho puc olorar.

-I a que fa olor la vida?

-La vida olora a sol, a temps, fa olor de terra i mar, fa olor de matinada, la vida olora al foc que esclafa, a la paella que feia la mare i la truita del pare, aquella que fa sempre que algú ha passat temps fora de casa, a l'asfalt calent de la carretera que passa per davant de casa. La vida olora a les nits, a alcohol i marihuana, a taronges i abraçades, és la olor de les cerveses a les tardes, de les fulles d'un llibre vell o el perfum que em recorda a ell. Si respires fort notaràs la olor de casa, i de l'aigua de la font de la teulada on jugàvem a amagar-nos, també sent l'olor a pintura de tants murals i quadres, i sobretot olora a cafè, amb la que et lleves i te'n vas a dormir, amb la que les converses es fan llargues i sinceres, amb la que de petita despertava i sempre m'ha tranquil·litzat.

-Però les olors sols són records.

- També puc veure els seus colors, com canvien dia a dia. El groc, el tronja, el verd clar i el blau cel, el roig de la força i la passió, el nostre roig, el marró de la terra i un blau fosc que sembla negre però no ho és, hi ha colors inexplicables que mai s'han determinat però jo els puc contemplar i segur que tu també, el color a vell, a nou, a tendre i el color de la sinceritat, el de l'alegria aquell que et fa fer un somriure on se't veuen totes les dents i et fa més bonica que mai, els colors que ens envolten el lila de les nostres banderes, el verd de la festa, i el rosa dels riures malintencionats. Vols dir que això només són records en la meva imaginació si jo els puc sentir?

un Peter que creix inevitablement

Hi ha dies que et demostren que t'has fet gran, i llavors t'adones que "ser gran" no vol dir fer el que un vol, ser lliure, normalment és el contrari, responsabilitats que van en contra del que un voldria, obligacions que mai has desitjat, i situacions que et venen de cara sense poder-les amagar. Quan ets petit no has d'afrontar males passades de la vida normalment, sempre t'intenten distreure, maquillar-les, però arriba un dia on has de posar prioritats i no acostumes a ser tu, sinó els altres.