Escapades

Una aturada a mitja escapada, un cafè en el poble que m'havia d'haver acollit.

Camins que acaben creuant-se entre la realitat i l'oasis que hem creat, fugint d'una rutina que no és dolenta, però és rutina.

Temps preciós que esgarrapem a aquesta monotonia per omplir-la de detalls plens d'amor, de carícies de paraules dolces i tendresa per les que ens deixem envoltar i teixeixen les cortines que creen l'espai de seguretat.

Petites reflexions que donen per fer a mig viatge, amb un cafè en les mans i la llibreta de sempre, que ansia ser omplerta de gargots i esborranys, que s'alimenta de petits detalls diaris.

Aquests petits moments, per mi, sola, en un poble on no em coneixen, mentre el cotxe es refreda perquè m'he quedat sense anticongelant abans de la sortida i ara toca esperar una estona per omplir-lo.
Te enviat un missatge avisant-te i ja deus estar rient, t'imagino. Sempre em passen a mi aquestes coses, tu sempre arribes bé o no arribes, però mai et quedes a mitges.

Avui no plou, crec que és el primer dia que tindrem sol, i l'aprofitarem fins a l'ultim raig que ens il·lumini, passejant, o simplement deixant que ens banyi amb la seva claror.

Estic en un poble petit, el bar mig buit, amb quatre veïns que miren la televisió i enceten conversa sobre el tema del dia, no puc evitar com m'haguera agradat acabar vivint ací, llàstima, però les coses van com van i potser no havíem de canviar tant.

Toca continuar el viatge, fins a la meva parada, fins trobar-te i pensar que no tenim obligacions, que podem contemplar la immensitat del nostre paisatge des de l'altura solitària, que podem omplir el dinar de paraules, d'experiències  de petits detalls per compartir que fan tan grans les nostres escapades.

Déjà vu

quantes mans diferents, han passejat pels mateixos camins, quans cops el teu cabell m'ha cobert del fred, quans cops hem cridat, hem rigut i hem plorat en companyia, i rere tots aquest records les persones van canviant, la distancia es fa patent amb els anys, que suprimeixen converses per missatges de cortesia, per recordar que durant una temporada es van compartir colze a colze, pots recordar aquells besos provocants, aquelles mirades amb segones, aquelles paraules no dites.

Són moltes les histories repetides que dia a dia evolucionen cap al mateix final.

la línia del bé

a l'elena sempre li havien explicat que les coses o estaven bé o estaven malament, hi havia normes i adults que les posaven, i quan feies les coses bé guanyaves, cinc minuts al parc, un diumenge a la platja amb els pares, un somriure de la mare.
I va arribar el dia en que els premis no existien, i la línia del bé i del mal ja no tenia el sentit marcat que fins aleshores li havia donat la seguretat d'actuar. Ara els plantejaments eren complexos, no tot es resumia a dir Si us plau, Bon dia i gràcies. no tot quedava en menjar el peix. la linia del bé i del mal es difuminava d'una forma abismal, provocant-li un mareig d'incertesa intens.
Llavors va tocar dibuixar la seva pròpia línia, una línia que marcava el bé amb la recerca de la  justícia, amb la igualtat i la llibertat, amb no fer mal de manera gratuita o per interessos propis, amb la cooperació i la solidaritat, on existia el perdó i el premi només consistia en tenir la consciencia tranquil·la i treballar coherentment.

desorganitzadament...

Si està bé, ja toca escriure alguna coseta, simplement per demostrar que no et tinc abandonat, penso molt en moltes idees per escriure, em falta posar-m'hi i es que tot i tenir temps, cada dia em costa més furgar dins el cap per organitzar les idees i plasmar-les. 

Perquè últimament ben poques coses estan organitzades, només cal sortir al carrer. I ja no parlem si encens la caixa dels disbarats, hi pots trobar de tot i més, i cada dia sembla que es superin els uns als altres. 

Així que no sóc l'única que esta una mica esverada, tots els que tenen una mínima consciencia tampoc ja saben que s'ha de fer, perquè ens trobem immersos en un món de disbarats, com el joc que feiem de petits, -per aquí m'han preguntat que com podem sortir de la crisi. i per aquí m'han respost que donant més diners als bancs! i reiem, perquè de petits les preguntes eren com fer els deures i el disbarat era amb els peus. fins i tot ara, amb els peus ho faríen millor!

Però sembla que amb tot, la gent desperta, i cada dia hi ah més gent interessada en el que passa al nostre país, o al món, converses que fins ara t'aïllaven per massa avorrides, ara les sents a tot arreu, fins i tot anant de festa, la prima de risc, l'euro, la unió europea, i la gent que fins ara deia, això es feina dels polítics, pren consciencia, que no, que el que ens afecta a nosaltres també es feina nostra, i que els polítics no faran res per ajudar-nos ( les butaques son massa còmodes per estar despert!) 

Així que a poc a poc, entre la desorganització i el caos sembrat, broten fulles noves que donen esperança, i tranquils que tornen temps de sortir al carrer, i defensar els colors de la primavera i de la terra, d'aquesta terra que plora de tanta destrucció i mediocritat!

Reaccions i conseqüències

Segurament no ha estat la millor solució, la millor sortida però és la que vas triar sense pensar, la que per un cop no vas pensar, i et vas deixar endur pels sentiments del moment, per la ràbia i la tristesa que et van deixar paralitzada, i ara, tornes a recordar que pots moure't, no has perdut ni la por, ni la ràbia, ni la tristesa, però has après a viure amb elles, a viure amb la impotència de no poder quedar-te al llit aquell dia 9. I comences a moure primer el dit index, el braç, i més tard ja mous les cames, i recordes que abans caminaves, però encara et costa mantenir-te de peus, a poc a poc, van repetinte, i a tu se't fa l'eternitat, l'eternitat que aquestes quatre parets indesitjables et retenen, més els murs del teu cervell, que impedeixen els teus passos més enllà de la porta quan veus la resta corrent, abraçant-se, fins i tot somriuen sincerament, sense ni un deix de tristesa en la mirada.
Ja n'hi ha prou de pensar que hauria passat si aquell dia no haguessis agafat el telefon, o ni tan sols t'haguessis despertat, el passat ja no canviarà, i ara ja només queda el que vindrà.
Et repeteixen constantment que també ho faràs, i tu vols creure-t'ho encara que no ho aconsegueixes, però ho veus tan difícil, tornar a fer la vida que feies, conviure amb la por per sempre més, es un preu molt car, per només viure. però ho faràs, segur que ho faràs, no et queda una altra, i ho necessites, tornar a la "normalitat" en tu, el món esta lluitant al carrer, i tu estàs lliurant una de les batalles més dures que has viscut, però lluites, perquè no pots fer una altra cosa, la lluita constant del dia a dia, la lluita per sobreviure.

Parlar escrivint.

Voldria escriure, sense parar, com abans, que em sortissin les paraules sense ni tan sols passar-les per cap filtre, buidar la ment i poder dormir després de vomitar lletres.

Tants cops tinc ganes de parlar, d'escriure mil i una histories, tinc ganes de tornar a fer el que feia, de tornar a ser jo, però no se com ho he de fer, ni tan sols si ho puc fer.

M'agradaria parlar escrivint com ho feia fa temps, que els dits es moguessin suaument sobre el teclat, volant sense gairebé tocar les tecles, els meus ulls fixes en la pantalla, concentrats en llegir el que el meu cervell dicta, perquè ni tan sols jo sé quina és la següent paraula d'aquest escrit. Surten soles, s'escriuen elles mateixes, tenen vida i jo no sóc més que dues mans que les escriuen, ni tan sols faig l'esforç d'ordenar-les, per això molts cops surten inconnexes, soles, com illes, sense cap relació, i parlen a la seva manera, perquè les paraules son lliures, també saben parlar, no sempre estan a la disposició dels homes, de tant en tant, hi ha humans esclavitzats per les paraules, lligats a una cadena que molts cops ofega, però molts cops aguanta, quan estàs a punt de caure, quan voldries llançar-te al buit, i pensar, pensar en l'aire que et talla la cara, pensar en les imatges, com passen corrent, en com la llum pot fer coses tan belles, i tan meravelloses, i d'altres tan horripilants, de com els homes que ho volem controlar tot, som tan incontrolables, contradictoris, perillosos en el caos, i en l'ordre. No hi ha ordre que pugui controlar cap animal, un animal tindrà ànsies de ser lliure, i entre quatre parets morirà pres de les pors, de l'aïllament, del sense-sentit. Ser lliure significa no tenir barreres, no tenir pors, desfer-se de totes aquelles cadenes més o menys tangibles que tots arrosseguem, tenir la força de voluntat per tallar-les, no, no són impossibles, tenim la capacitat de raonar, de decidir, només ne'm de ser conscients, quan aprenem que al decisió és nostra i només nostra, individual, llavors serem lliures, quan puguem trencar amb l'establert per propia voluntat, res va ser dictat, tot va estar lliurat a l'atzar, les coses podien haver anat diferents, podrien no existir els governs, podria no existir la llei, o fins i tot les paraules, l'evolució ha estat un joc d'atzar massa macabre.