Mirant fotos

Que ha passat? Hem despares a parlar, hem despares a mostrar-nos amor, ja no som capaces de mantenir una conversa normal, sempre acaben guanyant els crits i els insults, sempre acabem amb portes tancades i setmanes de silencis. Que ens ha passat? Per que tot ha canviat tant des d’aquella foto? Tothom diu que estem tan macos, suposo perquè allà semblem feliços i vull pensar que era així que llavors érem feliços, perquè em fa mal veure com ara hem perdut qualsevol mostra d’alegria, que ja no sabem que podem dir i que no, per que sembla que qualsevol paraula pugui encendre la metxa d’aquesta traca que tenim entre les parets que han aguantat tants anys de vivències.
I em fa ràbia reconèixer que prefereixo estar fora d’aquesta casa, que prefereixo marxar a les set del matí i tornar a l’hora de dormir per no haver de parlar , per evitar converses inútils, per no començar amb els retrets. Aquesta mania que els petits no podem fer-nos grans, ja no soc aquella nena que es disfressava i representava tots els guions que llegia, ni la nena que passava la tarda llegint llibres al llit per no escoltar els crits, ara soc una noia que ha anat creixent, que s’adona que les coses no han anat bé, i que cada dia semblen pitjors, que s’adona que alguna cosa esta passant, i es que sembla que només ella s’hagi adonat que he crescut, que es pot parlar amb mi, que no soc cega ni sorda.