L'eterna replica.

Ara ja fa un any, d'aquells corre que t'atrapen!, ja fa un any que trepitjavem aquelles escales, que m'enforntava a ulls vidriosos buits de vida, que volaven les aigues i jugavem amb el poder, fa un any i les idees no han canviat, i les coses continuen igual, i les ganes de lluitar son les mateixes o més, perquè et trobes la impotència de cara que et fa venir ganes de vomitar davant les seves botes, de cridar, de correr, d'acabar amb tot allò que et fa sentir aquesta rabia dins del cos.
De veure la seva impunitat, les seves cares de menyspreu, de diferencia, i veure com un grapat de diners, o quatre papers valen més que uns valors, que les persones. L'eterna replica.
I avui veig les mateixes cares de l'any passat, canviades, canviades per fora, però el que més ha canviat son els seus ulls, els que reflexen els seus ideals, i es que els han perdut, ja no son aquells companys amb els que jo cridava, ja no son els mateixos que creien en un canvi, ara ja només són pura estetica i façana, ara ja la diferencia entre els d'un bandol i altre és invisible, ja no distingeixo entre una esvastica i una falç i un martell, quan els dos porten botes, la jaqueta, el cap rapat i ple d'ignorància, i als punys han canviat les idees per la violencia gratuita.
Ara ve, quan la pregunta és inevitable, que espero aconseguir quan continuo el mateix camí que l'any passat? crec en algun moment poder fer res? o només són il·lusions que necessito per trobar un sentit a alguna cosa que no conec? Començo apreguntar-me quina és la manera d'aconseguir, de continuar endavant per allò que anhelo, i crec que la idea és bona, però a la pràctica tot s'acaba fotent, la teoria es preciosa, però un cop arriba ales nostres mans la voluntat ho capgira tot, i el poder humà fa barbaritats.