Pàgines

14 d’oct. 2009

Punt i seguit

Es va llevar i va adonar-se que tot al seu voltant continuava igual que la nit anterior, res havia canviat, fins i tot els pantalons que s'havia tret amb tanta ràbia i havia llençat per terra continuaven allà, quiets, com burlant-se d'ella.
Ja no podia més tot se li feia massa gran a les seves mans, pesava massa i era impossible d'agafar i carretejar.
Amb les poques forces que li quedaven va aixecar-se del llit, i les cames li van coure, només llavors va adonar-se que hi tenia tot de marques de sang, i talls fets maldestrament. Va arribar fins al lavabo fent tentines, repenjant-se a la paret del passadís, i un cop allà obrí l'aigua calenta de la dutxa i preparà les tovalloles, amb moviments lents es tragué la samarreta i la deixà al terra, posà la mà sota el raig de la dutxa i comprovà que la temperatura era prou bona. Nua es posà sota l'aigua amb els ulls tancats, i deixà que aquesta recorregués tot el seu cos, i intentes endur-se tot aquell cansament que l'envaïa, les seves llàgrimes es van confondre amb l'aigua, i els seus plors van quedar ofegats pel soroll que produïa en caure contra el terra de la dutxa.
En sortir, l'ambient del bany carregat de vapor, i el mirall empanyat van protegir aquell refugi que necessitava càlid i conegut, va buscar la farmaciola, i en va treure gasses i l'ampolleta de iode, i amb cura es va curar tots aquells talls que duia a les cames,el contacte del iode amb les ferides picava però ho suportava i en silenci tall per tall, anava pintant-se la pell d'aquell líquid taronja.
Es vestí amb uns texans ajustats que es posà amb molt de compte de no tocar gaire les cames, i una samarreta ample de tirants, agafà les claus i el mòbil i abans de sortir recollí de la cadira del menjador el mocador de coll i la jaqueta, tot seguit la porta del pis es tancà darrere seu amb un cop sec.
Al carrer tothom continuava la seva rutina sense alteracions, i ningú parava atenció a aquella noia que passejava sola amb aire capficat sense mirar al seu voltant, sota la caputxa portava els auriculars amb la música a tot volum i les mans a les butxaques de la jaqueta ajustada.
Caminant arribà fins al peu d'aquella muntanya que protegia el poble, i comença a enfilar el petit camí que portava fins a dalt, ja no es fixava en el paisatge, ni ens el arbres que deixava enrere a cada pas, només mirava fixament el terra, no tenia tampoc, la necessitat de veure el camí, ja el coneixia. En arribar, s'assegué damunt una pedra i només llavors alça la vista, respirà fort, i contemplà els camps que quedaven sota seu, algun pagès estava amb el tractor, però el soroll no arribava allà dalt, sols es sentia la remor del vent, i la seva respiració agitada, nerviosa, i cansada.
restà immòbil uns minuts, potser mitja hora, només mirava fixament aquells petits turons que vorejaven tota la conca, el cel clar d'aquell dia desert de núvols, i gaudia del sol que l'escalfava i abraçava el bloc de gel que sentia dins seu.
Llavors s'estirà al terra amb els ulls clucs, i desitjà no tornar a obrir els ulls, poder respirar aquella calma eternament, la pau que proporcionava aquell petit racó. va preguntar-se perquè si el que li venia de gust era allò, havia de continuar seguint una rutina, alçant-se cada dia i posant bona cara, seguint un tren que ens arrossega a tots involuntàriament, va desitjar poder dir NO! i deixar passar el tren, quedar-se allà estirada per sempre més.
Però aviat tornà a obrir els ulls, s'alça i desfé aquell camí pel que havia pujat, deixant enrere els desitjos i els somnis, i tornant a baixar a la realitat, allò amb que es trobava cada dia.




Anà fins a l'estació i agafà el tren que la portava fins a la ciutat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada