Pàgines

8 de febr. 2011

espiral

Ahir va ser com si tot comences de nou, altre cop aquelles veus, aquells ulls, altre cop vaig sentir com dins meu tot s'accelerava i es descontrolava. Tornava la necessitat de còrrer, de cridar, de plorar i estar sola, les marques d'ahir han desaparegut sols queda el dolor... de saber que no sents res.
fer fugir la gent del teu entorn, arrencar a  còrrer enrere per no anar a temps. Sents ganes de ser normal, quan saps que no ho has estat mai, desitges amb totes les teves forces ser com el que t'envolten i trobar el teu lloc, però no hi és, mai l'han dibuixat per tu, sempre has estat fora del full, entre els pensaments que no tenen cabuda en la tela, sempre t'has quedat al tinter, esperant tacar el paper del teu color, però mai encaixes entre les tonalitats.
Mil cops han envejat la teva originalitat, la teva raresa, ser especial, ser com tu, diuen és genial, però dintre d'aquesta diferencia i ha una soledat infinita, incomprensió, qui està al teu costat? quan t'agafen la mà i et miren, i et diuen que estan amb tu, i saps que no pots parlar i saps que et giren l'esquena quan obres la boca, per no haver d'enfrontar-se al que tu tens ganes de dir.
Fa anys que vas desaprendre a parlar, i a utilitzar les paraules per aquells que no escoltaven, i has acabat ignorant com relacionar-te.

1 comentari:

  1. Trobaràs el teu lloc, no deixis de buscar-lo.
    Fa anys, molts anys, em vaig allunyar de tots aquells més pròxims perquè vaig comprendre que no tenia sentit estar amb ells si em sentia tan sola al seu costat. No me'n penedeixo pas d'haver-me allunyat d'ells. Del què em penedeixo és de no haver intentat trobar a ningú més. No els vaig substituir per ningú. I això té la seva part bona, però també la seva dolenta. No deixis de buscar a gent que et faci sentir bé.
    Una abraçada.

    ResponElimina