per por a parlar alt

em sent imbecil quan parle amb tu, se m'envan les paraules, perdo la força i no matrevisc a ser sicnera i oblide tot allò que tinc ganes de dir-te em perdo en els teus llavis, les teves mans, i deixe de ser jo, em canvies per complet, ja no sóc eixa xica amb caràcter, simplement una nena idiota que no s'atrevix a fer res, a dir res, per por a ser ridicula als teus ulls, sols em surt aquell horroros riure, sóc incapaç d'enfadar-me, de veure res dolent en tu, tinc por a que t'adones que sóc incapaç de parlar-te francament i que quan et dic que estic contenta per tu, només em mossego la llengua per no dir-te que per tu si, però jo em veig cada cop més petita la teu costat, quan et parle d'elles i oblide que jo tambe patisc per tu, destige amb totes les forces que no t'adones que t'estime però crec que ja no funciona, perquè vullga o no, segurament t'hauràs adonat, al cap i a la fi, els sentiments acaben eixint per més que vullguem amagar-los.

no sé com dir-te que m'enpenedisc de tot el que ha passat, que voldria tirar enrere i esborrar-ho tot, de saber quan t'he fet mal i poder-ho arreglar, però per això ni un estel pot fer màgia.
No se com ho faig però sempre acabe fent mal a la gent i a mi mateixa, potser havia somniat que amb tu anava a ser diferent, perque mai havia estat per una persona com ho estic de tu, perque eres especial, perque em fas somriure en segons, aconseguixes tot allò que mai ningú havia aconseguit, però la vida dona cops, i a mi encara me'n queden per rebre, hauré d'acostumar-m'hi i deixar de somniar que existix una vida sense preocupacions.

segurament cara a cara no m'atreviria a dir-te ni la meitat d'això, ja saps que parlar no és el meu fort, però no ho escric aquí per estalviar-m'ho sinó donar-me compte que de si sóc capaç d'escriure-ho també ho hauré de ser de dir-t'ho cara a cara.