Pàgines

2 de març 2011

colors i somnis

Jo estava asseguda a la taula del menjador mirant la televisió, la meva mare era a la cuina fent el dinar, sonava una cançó que les dues cantàvem de memòria rient, pensant en el que significava per nosaltres dues, i de sobte ho van anunciar, no tornarien a tocar mai més junts. Era el meu grup, el meu somni era ser prou gran perquè els meus pares em deixessin per fi anar a un concert seu, no vaig aconseguir que em deixessin anar a l'últim concert, continuaven dient que era massa petita i que no passava res per no veure'ls en directe.
Recordo que en ser conscient que se separaven i que no els podria veure mai en directe vaig plorar, si, com una simple groupie vaig plorar, perquè era la música que m'ajudava a somiar, a sentir-me lliure, que em donava la força per pensar que podia volar, i perquè no em quedaria més que fer sonar un i altre cop les seves cintes i els seus CD's. I fins avui, les seves cançons han sonat en la meva habitació.


I avui sento que tornen a actuar, només em queda esperar que no sigui un únic concert, m'aferro a pensar que segurament en faran un altre, perquè altre cop, no podré veure'ls en directe.

1 comentari: