Pàgines

14 de març 2010

un poble de dol...

El contacte amb la mort comença a esser proper.

No es habitual en un jove assistir a tantes morts seguides i comença a fer-se pesat l'aire tens i el silenci, les cares enfonsades i amb rastres de llagrimes.
Amb massa poc temps massa cops que una persona propera a marxat, tant a prop i tant lluny a la vegada, persones que desitjaven viure, continuar al costat dels seus estimats, amics, pares, fills, parelles...a qui a partir d'ara sols els quedarà el record, les fotogrsfies, els moments inoblidables que han anat passant al llarg dels anys, els somriures compartits.

és un contacte fred, silent, i rabiós, un contacte que provoca ràbia, ràbia de pensar que no s'endú aquelles persones que desitjen marxar sinó aquelles a qui el cor els demanava més batecs, més hores, més dies, molts més anys per experimentar, per descobrir.


Avui tots tenim una persona més en el record, tots guardem anecdotes, imatges i vivencies a la memòria, d'on quedearan per sempre, lligades a un nom.






Al sortir al carrer avui, una amiga del poble em comentava amb la cara trista i els ulls perduts, enfadada amb la propia vida, - la vida és molt perra!- i cuanta raó tenia, la vida es massa perra, juga massa amb tots nosaltres, i en estronca la vida sense demanar permís.
-sempre associem la mort amb la vellesa, mai pensem que a una persona tan jove li pugui passar.- i quantes frases com aquestes hauran sortit avui de la boca de tants veins, de tots aquells qui el coneixiem, avui el tanatori estava ple, i la resta dels dies els nostres caps estaran plens de records.

1 comentari:

  1. és temptador maleir la vida en moments així, però nomñes pot perdre la vida aquell que l'ha tingut, aquell que a disposat a la mans d'un do tan preuat i únic.

    ResponElimina