Ja torna a ser un dia d'aquells en que hi ha un motiu per recordar, per desgracia res d'agradable, una mort, al mort d'un company, la mort d'un jove ja fa dos anys, i continuen intentant disfressar el que va passar, continuen demanant la llibertat d'un assassí.
I per desgracia no podem fer res més que recordar-lo i reivindicar que la seva mort no és l'única, com ells molts altres continuen la lluita en el record, es converteixen en un símbol, un nom, i no per haver fet cap proesa, simplement per haver caigut víctimes de la ignorància, tots ells eren com tu, com jo, com qualsevol que es preocupes minimament per la societat en la que ens trobem, en la que vivim i en la que hem de continuar "evolucionant", perquè avui el recordem a ell, però a tota la resta cada dia ens fa més respecte passejar-nos pels carrers, agafar un tren buit a la matinada, cada dia et sents més impotent, davant la impunitat que aquesta gent rep de la justícia, i de la inexistent defensa que pots trobar.
I es que ja estic farta de recordar aquests dies, de que pel meu cap quan escric aquestes línies apareguin molts noms de joves que van ser assassinats per uns ideals, no puc acceptar que les persones es matin entre si perquè pensin diferent, potser si aquests que es passegen amb el ganivet a la mà es paressin a parlar, raonar els seus arguments, potser així evitaríem molts problemes. Potser si aquest noi no li haguessin ensenyat a creure's superior no hauria apunyalat a ningú al vago d'un metro madrileny, assassinant a Carlos i malferint a un company.
Ja fa dos anys que la noticia la vam rebre per Internet, a les noticies no interessava que se sàpigues, una baralla de bandes deien, desprès van intentar minimitzar els efectes, dissimular-los, fent mala publicitat de les víctimes, però continuem dient que el que va passar aquell 11 de novembre al metro de Legazpi va ser un assassinat sense cap tipus de justificació. No podem oblidar que hem perdut a un company, que cada cop que mostren les imatges d'aquella agressió sens esgarrifa la pell, perquè tots teníem amics aquell dia, en aquell mateix vago, que van presenciar els fets, que va ser Carlos, però podia haver estat qualsevol.
Carlos no oblidem que ja fa dos anys que vius en el record, no oblidarem l'agressió feixista que vas rebre i que et va llevar la vida, es tracta de recordar per a que ningú oblidi que pot tornar a passar.
I per desgracia no podem fer res més que recordar-lo i reivindicar que la seva mort no és l'única, com ells molts altres continuen la lluita en el record, es converteixen en un símbol, un nom, i no per haver fet cap proesa, simplement per haver caigut víctimes de la ignorància, tots ells eren com tu, com jo, com qualsevol que es preocupes minimament per la societat en la que ens trobem, en la que vivim i en la que hem de continuar "evolucionant", perquè avui el recordem a ell, però a tota la resta cada dia ens fa més respecte passejar-nos pels carrers, agafar un tren buit a la matinada, cada dia et sents més impotent, davant la impunitat que aquesta gent rep de la justícia, i de la inexistent defensa que pots trobar.
I es que ja estic farta de recordar aquests dies, de que pel meu cap quan escric aquestes línies apareguin molts noms de joves que van ser assassinats per uns ideals, no puc acceptar que les persones es matin entre si perquè pensin diferent, potser si aquests que es passegen amb el ganivet a la mà es paressin a parlar, raonar els seus arguments, potser així evitaríem molts problemes. Potser si aquest noi no li haguessin ensenyat a creure's superior no hauria apunyalat a ningú al vago d'un metro madrileny, assassinant a Carlos i malferint a un company.
Ja fa dos anys que la noticia la vam rebre per Internet, a les noticies no interessava que se sàpigues, una baralla de bandes deien, desprès van intentar minimitzar els efectes, dissimular-los, fent mala publicitat de les víctimes, però continuem dient que el que va passar aquell 11 de novembre al metro de Legazpi va ser un assassinat sense cap tipus de justificació. No podem oblidar que hem perdut a un company, que cada cop que mostren les imatges d'aquella agressió sens esgarrifa la pell, perquè tots teníem amics aquell dia, en aquell mateix vago, que van presenciar els fets, que va ser Carlos, però podia haver estat qualsevol.
Carlos no oblidem que ja fa dos anys que vius en el record, no oblidarem l'agressió feixista que vas rebre i que et va llevar la vida, es tracta de recordar per a que ningú oblidi que pot tornar a passar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada