L'home que va decidir deixar de parlar.

Un bon dia es va llevar i va decidir deixar de parlar. -La gent no fa més que vomitar paraules que no tenen sentit, construeixen frases que no saben explicar, la comunicació es basa en la utilització d'un codi oblidat.- pensava mentre es rentava les dents davant del mirall que li retornava la mirada, aprovant les seves reflexions.

Quan va arribar a la cuina va preparar-se un cafè i se'l va prendre dret al costat del marbre, mentre anava recollint les claus, la cartera i la jaqueta per dirigir-se a la feina, en agafar el telèfon mòbil va tenir la idea:

-inventaria un contestador automàtic, clar, concís i pràctic!

espiral

Ahir va ser com si tot comences de nou, altre cop aquelles veus, aquells ulls, altre cop vaig sentir com dins meu tot s'accelerava i es descontrolava. Tornava la necessitat de còrrer, de cridar, de plorar i estar sola, les marques d'ahir han desaparegut sols queda el dolor... de saber que no sents res.
fer fugir la gent del teu entorn, arrencar a  còrrer enrere per no anar a temps. Sents ganes de ser normal, quan saps que no ho has estat mai, desitges amb totes les teves forces ser com el que t'envolten i trobar el teu lloc, però no hi és, mai l'han dibuixat per tu, sempre has estat fora del full, entre els pensaments que no tenen cabuda en la tela, sempre t'has quedat al tinter, esperant tacar el paper del teu color, però mai encaixes entre les tonalitats.
Mil cops han envejat la teva originalitat, la teva raresa, ser especial, ser com tu, diuen és genial, però dintre d'aquesta diferencia i ha una soledat infinita, incomprensió, qui està al teu costat? quan t'agafen la mà i et miren, i et diuen que estan amb tu, i saps que no pots parlar i saps que et giren l'esquena quan obres la boca, per no haver d'enfrontar-se al que tu tens ganes de dir.
Fa anys que vas desaprendre a parlar, i a utilitzar les paraules per aquells que no escoltaven, i has acabat ignorant com relacionar-te.

Espais amb la nostra història

Espais de lluita, d'amistat, de complicitats...

Espais de llibertat!

Quan passe davant del vell ateneu, i me'l mire alçant-se gris enmig del passeig, quan veig el Delícies al darrere, petit i fràgil, sent quelcom dins meu que em fa recordar els moments viscuts. Els dies que hi hem passat, els riures i els crits que han escoltat aquestes parets, que ens han vist en el nostre dia a dia lluitant amb la por i l'adrenalina i amb la flama que ens crema a dins, observant com es teixexen les complicitats que ens han fet ser una segona familia, amb els que es pot confiar, amb els que sempre tens una mà. Compartim molt més que un somni, compartim la lluita i la il·lusió, tenim esperança d'avançar, de fer-ho junts, de veurens cada setmana i actuar, de confiar els nostres secrets i entrar en la sala sabent que està plena d'amics, construint connexions per eixir al carrer i trobar els nostres ulls emmascarats al mig d'una mani, tranquil·litzar-te quan els tens al costat corrents per unes escales a sants, o pels carrerons de la ciutat. Són anys al vostre costat, i moltes històries que sempre dibuixen un somriure en el rostre, com recordar aquell noi que va anar a comprar amb ma mare i va fer que un 10 de març fora jo la que cridava pel carrer, fent que amb dos minuts, la meva força hagi cremat més de quatre anys, i continua cremant incansable, companyes que en la minoria em sabut compartir molt més que debats, i les birres i els nostres cafes que hem buidat al bar plenant-les de paraules  i d'idees, els companys que han vingut més tard i els que encara no han arribat, i els que van decidir  deixar el camí, com tants, però continuen allà retrobant-los en les nits que em viscut fins convertir-les en dies de reflexions intenses, que fan d'aquest somni, més que un passatemps, una manera de veure i viure al vostre costat.


 En la nit de la revolta, sé que vos trobaré, i què l'amistat feta al carrer, està pintada de cops i crits, està fonamentada de ràbia i de força, compartint molt més que l'imaginable. 

No es veu res

No pots dutxar-te tranquil·la, ni fer cua al supermercat, no pots mantenir una conversa dreta enmig del carrer, ni estar sola, no pots anar en bici, ni correr al matí, per tu és perillós, aixecar-te per cedir-li el lloc a la dona gran que et mira pensant, que els joves d'avui en dia ja no tenen modals, però ningú veu el que et passa, no tens cap part embenada, ni vas amb crosses o cadira de rodes, no tens una malformació o un retard en la parla, a simple vista ets una noia normal, però la teva vida, no pot ser normal, prepara-te l'esmorzar dreta a la cuina ja té un perill, ordenar els llibres a la prestatgeria és un esport de risc per a tu, fins i tot llevar-te de l'escriptori per anar al lavabo, aturar-te a contemplar un paisatge a la muntanya o esperar que l'amic amb el que has quedat arribi a la cantonada on sempre quedàveu i on no hi ha cap banc.

Ningú compren que cada cop que caus a terra el teu cos s'atura uns segons, fa un "reset" com un ordinador i tornes a començar, però no comences normal, el teu món estable dona voltes i no ets capaç de caminar recte, normalment una part o altra del cos et fa mal, i les cames t'aguanten poc, però això ningú o nota només tu, i donar explicacions es difícil i llarg, quan dius el nom, la gent s'estranya i ja no escolten més, massa complicat i estrany. No veus el dia en que desapareixerà, t'han dit mil cops que això amb el temps... amb quin temps? ja fa dos anys, ja són dos anys d'estar senyalada, la que es cau, la de les ambulàncies,  ja són molts més de dos anys, de metges i continua pressió a sobre, ara aquí ara allà, prova això, allò altre i res funciona, res ho arregla, i el temps passa i no desapareix, només vull saber, quan tornaré a ser normal, a poder ballar en un concert sense caure desplomada al terra.