Dos segons

Estaven tot dos quiets, mirant endavant, no era un dia gaire fred per estar en ple hivern i el sol els tocava de ple, obligant-los a arronsar el front i a fer una estranya ganyota, que donava un to grotesc a l'escena. 

-Si no hi penses, no és tan llarg, quan haguem arribat a baix ja no hi pensarem.

Es van mirar, i van saltar.

Un futur buit

La llibertat no és quelcom material, que trobis al girar la cantonada de les ciutats fictícies, regides pel control. La llibertat es construeix, amb xarxes personals, amb esforç, il·lusió i companyerisme als carrers on sorgeix la revolta, entre amistats que t'estiren el braç quan la porra de l'estat et fa caure en terra. Ja sabem que les coses no són fàcils, ningú ens va assegurar la victòria però l'anhelem tant que continuem corrent endavant pels nostres carrers, amb el cap seré i el desig de veure el futur del nostre poble pintat del color invisible de la llibertat, quan el gris que ofega les ciutats, on els humans ara són màquines de producció al servei d'un ordre marcat per la llei de l'oferta i la demanda, s'esvaeixi com el fum, aquell que alça els murs de les presons que aïllen a les que expliquen que la societat en que ens han ensenyat a viure i creure, està podrida, que no s'aguanta i que s'enfonsa des de la base. 

Una societat programada pel triomf del més fort en detriment del dèbil, on els ciutadans no tenen res a dir, i on només un mínim tant per cent d'aquest món tenen dret a decidir sobre el pa que deixaràs de tenir demà sobre la taula.

Ens han educat amb valors de pau, de respecte, de tolerància... quan el propi sistema no respecta aquests valors, quan manté una guerra silenciosa on sempre guanyen els diners. Els vençuts (els de sempre) són ignorats, insultats i humiliats, agredits lentament sentint com els estrenyen el coll els mateixos que haurien de preservar la seva estabilitat i seguretat. Són els mateixos que signen acomiadaments i reduccions de plantilla, els que abaixen els sous i les pensions, el que retallen pressupostos i apliquen lleis incoherents a l'educació pública que se suposa, ha de ser la que formi el futur del nostre poble. Estem condemnant la nostra cultura al més baix nivell, a una mort lenta fruit de la desesperació i la ignorància. 

Demà et llevaràs en un llit fred i t'adonaràs que no tens res per menjar ni per vestir-te, que el que havies defensat amb tanta passió només ha servit per escalfar el cul a aquells que no van fer res, i et preguntaràs, massa tard, perquè no vas fer res per viure com una persona. Avui però, després de llegir això, continuaràs assegut al sofà pensant que això mai et passarà, que tu ja vius prou bé i que no t'has de preocupar. Surt al carrer i t'adonaràs que res és tan segur com t'imagines, que els terratrèmols que sotraguen als teus veïns acabaran fent trontollar el terra que trepitges i serà massa tard per sortir al carrer i cridar ajuda.

27 de gener: VAGA GENERAL!

Clica aquí per més informació

Dos és un

Càlculs. Pòquers contra fuls en un combat entre tu i tu. 
Quan rebaixes infinits neguits ocults.
I per això són els amics. Dics que suporten vergonyes. 
Insuflen de revolta mil pedres i carantonyes.
Per enamorar-se i veure que el sexe entre nosaltres tampoc és gran cosa; 
la cosa és quan t'allunyes.

At Versaris.

17 de gener

Hi ha nits, que tenen el poder de canviar-te la visió del teu entorn, que et poden fer volar per un cel que no havies imaginat, tot i que un cop al matí quan busques una petita senyal a la pantalla d'aquest aparell que no sona, desitjant que sigui un error, i aquesta no s'hagi convertit en una nit amb final com tantes altres, sinó somiant en que pot continuar enllà amb els dies, trucades al matí - t'ha dit res? encara no m'ho crec, com va passar?-, llargues converses entre rialles i confessions serioses, que de moltes maneres t'acosten a allò que no pots imaginar. Paraules i missatges que veus i no vols entendre, respostes que no dones per por a quedar en evidència i preguntes en l'aire que no es resoldran.

Com bé deies, moltes son les nits, en les que no t'has sentit estimada, i aquest cop la dolçor, les carícies, els petons i les mirades, la màgia del moment, t'han encisat i parles amb els ulls vidriosos, mig tremolosa, d'una cosa que no coneixes, i que et fa molt de respecte, davant la tassa, enmig de la cafeteria on et refugies per fer les confessions, en aquesta plaça que ja s'ha convertit en el nostre punt de trobada, quan les converses prometen ser importants.

No sabem on portaran aquests sentiments, ni aquestes sensacions, el que si sabem es que avui la tranquil·litat no ha estat el nostre fort, i les rialles histèriques i els ulls plens de llàgrimes s'han compaginat, amb humor i por, com sempre, quan es tracta de tu i jo.

Què és l'amor?

L'amor és aquell sentiment que ens fa perdre el nord, que ens fa tenir sensacions desconegudes, que ens altera i fa que siguem capaços de fer l'impossible per algú, d'embogir. L'amor és un sentiment que ens atordeix i ens fa perdre el món de vista.

Estar enamorat pot ser fantàstic o pot ser un malson, tansols l'atzar és capaç de saber quan t'enamoraràs i seràs correspost. Potser mai, potser un cop, qui sap!

L'amor acaba sent una tempesta que ho regira tot i que un cop passada, quan ha aixecat les teulades de les cases per desordenar els secrets guardats sota les rajoles, tansols deixa el rastre i els records de quan va existir, és quan només queden imatges, fotografies de moments feliços, regals que agafen pols a les prestatgeries i cançons que un bon dia, al cap dels anys sonaran a la ràdio i recordaràs aquella persona, les tardes juntes, despertar-te al seu costat i somriure tranquil·la mentre l'abraces creient que serà etern, sentint-te segura de saber que tindràs aquella persona estimada al costat.

El primer amor és bonic, innocent, pur, no el coneixes i t'hi aferres, el tens idealitzat per les pel·lícules americanes que tots hem vist tres mil vegades. A poc a poc vas descobrint que no tot és tan feliç, tan ben posat, aleshores la seguretat, l'estabilitat que havies tingut fins aquell moment desapareix i afloren els dubtes, les discussions i acabes trencant amb tot allò que us rodejava, als dos, per no haver de recordar-lo.

L'amor no és dolent, és un estat passatger que dura un temps i s'esvaeix, mentre el sents ets feliç, estàs content i notes com el cor se t'encongeix quan l'altra persona et mira o et toca amb la punta dels dits com si et pogués atravessar i arribar-te als sentiments. Però a poc a poc aquest estat va passant, té data de caducitat com els iogurts que tens a la nevera i que un bon dia, quan te'n vols menjar un, t'adones que fa tant de temps que han caducat que ja no recordes quan els vam comprar, llavors és quan toca asseure's amb un bon café per parlar clar i saber que segurament no tornaràs a riure, ni compartir amb aquella persona res del que fins ara hi comparties, cantaves o simplement les hores passades, fins al cap de molt de temps, potser tant que el dia en què hi tornis a parlar ja no sabràs què dir-li, perquè no sabreu res l'una de l'altre.

L'amor és compartir-ho tot per acabar essent dos estranys.

Les claus dels records

Les cançons ens traslladen a llocs que ens han fet viure, llocs que formen part de natres, situacions o persones que ens han marcat i que vulguem o no sempre ens acompanyaran.

Les cançons són la banda sonora de la nostra vida, i encara que passin anys, hi ha cançons, com olors, que et retornen a la infantesa, quan amb quatre anys la mare preparava els seus pastissos de patata dels diumenges, i sonaven a l'equip de música.

Les cançons et fan plorar i et fan riure, però també et fan pensar, més enllà de les seves lletres, pensar en el passat, ens els canvis que has viscut, els girs que has fet fins tornar a escoltar aquella cançó i perquè.

Són moltes les cançons que poden marcar, un musical preparat durant mesos, un concert on no t'atrevies a pujar a l'escenari, aquell petó enmig d'una festa que va canviar de la nit al dia, històries amb amics i excés d'alcohol, aquella vesprada en un terrat on una fada plorava tacant el cel, o aquella gerra d'aigua freda que et va caure en un dia assenyalat.

Les cançons ens acompanyen i ens transporten a llocs màgics que reviuen sota les melodies que teixeixen les seves notes, són les notes d'una vida en un moment concret, són la clau per mantenir en ordre els records.

La il·lusió de la Nit de Reis

En Pol mirava la patgessa que tenia al seu davant, portava unes plomes grosses al barret taronja i negre, una armilla plena de sanefes brillants i un sac groc ple de caramels que agafava amb unes mans negres guarnides amb immensos anells de pedres brillants de diferents colors.  

Mirava aquella patgessa que coneixia fil per randa com li costava de fer cas als pares, com s'enfadava la seva mare, les baralles amb la seva germana quan no volien compartir els jocs, i com costava això de deixar de jugar a la consola. Els seus ulls brillants, aquella nit eren més grans que mai, davant la màgia i la sorpresa que brindava descobrir que havia estat observat els 365 dies de l'any, i amb l'esperança que tot i no haver estat tan bo com esperaven, aquella nit en arribar a casa, els patges truquessin a la porta amb un o dos regals per a ell, i sense el famós carbó.

Assentia davant les paraules que aquella ajudant dels Reis Mags li deia, astorat i buscant refugi en les cares dels seus pares, que com ella li recordaven que no sempre havia estat bo. 

Després del parlament dels tres reis mags, els patges van començar a pujar en diferents furgonetes i camions plens de regals per tots els nens que ja corrien cap a les seves cases a esperar els patges.

En Pol va quedar-se palplantat al mig de la plaça, recordant la veu i la cara d'aquella patgessa vestida amb robes brillants. Li havia promés sincerament que intentaria portar-se millor i que guardaria tots els secrets, i sabia que aquella noia el vigilaria cada dia de l'any que començava, perquè no era ni més ni menys que la seva tieta.

El contrast de temperatura, en obrir la porta del pis, va provocar-li un calfred que recorregué tot el seu cos, fent-la estremir. va deixar les claus al moble del rebedor i va dirigir-se al menjador amb la intenció d'asseure's al sofà i desconnectar d'un dia massa atrafegat i fastigós, oblidar-se del fred que feia als carrers aquells dies d'hivern, i refugiar-se sota una manta amb la companyia d'una bona pel·lícula, però totes les intencions d'una nit tranquil·la van esfumar-se en veure damunt la taula, la carta que havia arribat aquell matí. Tot i que avui en dia la gent no acostumava a utilitzar ja el paper i la ploma per comunicar-se, encara existia una persona que es negava a passar-se a la fredor de les pantalles, i preferia notar la força de les mans en ratllar el paper, amb la mateixa ploma negra que ella mateixa li havia regalat feia uns anys.

El sobre era d'un color marronós, i hi havia el seu nom escrit en lletres petites i delicades al davant. Feia temps que no en sabia res, i estava preocupada, però de totes maneres no s'atrevia a obrir-la, li feia por, el que aquella carta pogués portar-li, un maldecap més? ja s'havia preocupat prou cops.

Va encendre la televisió i va buscar entre els DVD's que tenia alguna comèdia que aconseguís distreure-la, en va trobar una d'uns joves, i la va posar en el reproductor, mentre esperava que comences va fer-se un te i va agafar un paquet de galetes, va asseure's al sofà amb el comandament, i va deixar-se distreure per una historia banal i estúpida que es desenvolupava en aquella pantalla rectangular. No la va veure acabar, i es despertà a les 4 de la matinada amb mal d'esquena i el menú inicial de la pel·lícula a la pantalla.

Abans d'anar a l'habitació va agafar la carta, i la va ficar dins el calaix de la tauleta de nit, per  no haver de veure-la cada dia com un dit que l'assenyalava, per oblidar que tenia records per oblidar.