Carta a tothom

Aquesta és la carta que he enviat a tots els diaris que he recordat, ja veure'm quins la publiquen de moment només un, el de la comarca: Anoiadiari.cat 

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Em dic Maria i tinc 17 anys, des que vaig néixer he viscut en un país que fa més de 300 anys que es troba ocupat per dos estats. Aquests estats mai han estimat al meu país, tot i no deixar-nos ser independents, i sempre ens han sotmès a les seves decisions, negant la nostra identitat, criminalitzant els nostres actes i impedint que la nostra veu sigui escoltada. Fa molts anys que vivim d'aquesta manera, suportant una rere l'altra les males passades que ens juguen constantment, però la gent del meu poble mai ha deixat de lluitar per arribar a ser lliures i recobrar allò que ens varen prendre. 
Aquest any, un d'aquests estats veïns, ha decidit fer-nos un "regal" de Nadal avançat i ha dictat una sentència que ens obliga a utilitzar la seva llengua per estudiar. El meu poble ja té una llengua, i si fins ara ja era difícil escoltar els estudiants parlar català entre ells i rebre la totalitat de les classes en la nostra llengua, no vull imaginar com serà després d'aquesta sentència. Per no parlar del baix nivell, que tenen els estudiants del seu idioma.
Amb tot això, només ens demostren el que ja fa temps que sabíem, no només ens neguen el dret a aprendre en la nostra pròpia llengua, sinó que també ens neguen el dret a ser un poble amb una cultura i ens recorden que encara continuem sotmesos a les seves lleis, sinó que ens neguen el dret a la nostra llibertat! 


Fa uns 70 anys, aquests estat també ens prohibia parlar en el nostre idioma, però aleshores hi havia un dictador. Ara, ens diuen que hi ha democràcia i cada quatre anys ens citen a anar a les urnes a votar uns partits que ells decideixen, i que un cop tenen els vots s'obliden de pactes i promeses previs. A mi sempre m'havien explicat que la democràcia era el dret dels pobles a escollir lliurement els seus representants. Potser a mi m'ho van explicar malament o potser a aquests senyors no els van explicar mai que eren la democràcia i la llibertat, o senzillament tenen amnèsia quan els convé.

-------------------------------------------------------------------------

I senyors, felicitats, com és nota que sabeu el que heu fet, sinó perquè publicar la sentència just quan feia unes hores que havien acabat les classes? si realment fos justa, no tindrieu problema en fer-la pública en qualsevol moment!

Escac i mat!

Oblida que tens nom, que ets ningú, oblida que tens cervell i pots pensar, oblidat d'opinar i sobretot de ser escoltat. Viu sense exagerar, invisible a la societat. No deixis que et vegin, ni que sàpiguen qui ets.

Passa desapercebut entre els autòmats que omplen els carrers de ritmes frenètics, vesteix-te com ells, parla com ells, sigues com ells!

Però pensa, pensa i no facis com ells, introdueix-te  on puguis fer més mal, estudia l'estratègia i guanya la partida.

Un bon jugador guanya amb el primer moviment.

Guanya't la confiança, no t'equivoquis et volen cec, sord i mut, aparenta-ho fins que puguis ensorrar-los, llavors serà el moment de llançar la bomba, silenciosament sense aldarulls, tenir el gust dolç de veure com els explota a les mans, i com, amb ells els sistema s'esfondra.

Serà el moment de dir: ESCAC I MAT!

No hi ha cap mapa, on posi llibertat

Nits de fum i alcohol, que continuen quan el sol ens saluda a primera hora de matí, quan tothom es a dormir i no ens rendim.

Llargues converses entaulades, jocs de cartes i abraçades, amb companys que es tornen amics per una nit.

Cançons i experiències que teixiran les nostres xarxes, que ens donaran la confiança per agafar-nos de la mà, i que ens faran entendre el nostre propi futur, converses que ens faran avançar cap al desconegut amb ganes i força, perquè és això el que ens distingeix:

        la valentia d'avançar per camins que no surten al mapa.

Estirar del fil

" Et trobo a faltar. Tinc ganes de veure't."

Havia escrit aquell missatge centenars de vegades els ultims dies, però mai l'havia enviat, no tenia el valor de ser sincera amb ella mateixa, i dir-li d'una vegada la veritat; que n'estava enamorada.

No tenia por a la resposta, ja la sabia, ell estava enamorat d'una altra noia, del que realment tenia por, era de perdre'l, i de no poder confiar mai més amb ell.

Havia pogut despullar-se davant d'ell i no amagar-se, ell la coneixia prou bé, l'entenia, podien passar-se hores parlant en un bar, passejant, no costava allargar les seves converses com un fil que anava canviant de color amb les hores, però sempre quedava aquell tema, el dels sentiments profunds, que mai sortia. Quan tocava aquell color els dos estiraven ràpid per no haver-ne de parlar, i amb mentides piadoses saltaven la proba que se'ls tornaria a presentar al cap d'una estona. Totes les converses derivaven el mateix tema.

A poc a poc, les converses van deixar de ser llargues, els cafes es feien eterns, quan no sabien que dir-se. Així van anar deixant de veure's, per intercanviar quatre paraules per correu electronic, on era més fàcil mentir i on no havien d'inventar cares de despreocupació.

Les tecnologies havien substituit l'amistat per un intercanvi forçat de paraules amables.

Tot observant l'espectacle

I és que es veu que aquí les paraules que s'ecolten són només de boques pagades, encara que mai siguin les més encertades.

Tu, mentre no tinguis nom (que si no vas "amb" el sistema mai en tindràs), ja pots callar i quedar-te a casa que no hi pots pintar res.

ets només un número marcat i escrit a la llista d'individus conflictius, en un sistema que no s'aguanta de per si, que cada dia demostra com s'ensorra, i ens limitem a observar l'espectacle desinformatiu que vivim cada dia, i ara ve un wikileaks, que alarma tot el món de manera que ningú més pensa en que tot se'n va en orris, que continuem vivint dia a dia, amb contractes precaris, retallades de drets socials... Senyores i senyors, estimats humans? si encara sou dels que creieu que vivim en democràcia, agafeu i sortiu al carrer, probeu de dir ben alt i fort el que penseu, probeu de defensar-ho, i sobretot intenteu que algú us escolti, (si us en sortiu em desmonatreu la teoria), el més probable és que us tractin de boig i us tornin a caseta amb uns antidepressius que us deixin tan drogats que no sereu capaços ni de pensar quin dia és, sinó és que el que dieu és tan veritable i tan perillos per al sistema que passareu la resta del dia, amb llit i menjar pagats, això si, de no gran qualitat i vigilats i insultats per un ull atent que us recordarà que no teniu futur, que la llibertat no existeix, i podreu comprobar que això no és democràcia!

Homenatge a Ovidi Montllor

I es veu que de les poques coses que encara em queden, aquesta s'ha convertit en important.
No ens va estranyar que ens truquessin per una actuacióa  València, el que ens va estranyar va ser l'actuació en si i que ens hi convidessin a natres!

I bé, ara toca preparar-se ensajar molt i cap a Llíria falta gent, amb moltes ganes de poder participar en l'homenatge, i amb un sentit de responsabilitat molt gran, l'Ovidi mereix el millor homenatge, i per descomptat la nostra millor actuació.