Pàgines

28 de juny 2010

Mirant fotos

Que ha passat? Hem despares a parlar, hem despares a mostrar-nos amor, ja no som capaces de mantenir una conversa normal, sempre acaben guanyant els crits i els insults, sempre acabem amb portes tancades i setmanes de silencis. Que ens ha passat? Per que tot ha canviat tant des d’aquella foto? Tothom diu que estem tan macos, suposo perquè allà semblem feliços i vull pensar que era així que llavors érem feliços, perquè em fa mal veure com ara hem perdut qualsevol mostra d’alegria, que ja no sabem que podem dir i que no, per que sembla que qualsevol paraula pugui encendre la metxa d’aquesta traca que tenim entre les parets que han aguantat tants anys de vivències.
I em fa ràbia reconèixer que prefereixo estar fora d’aquesta casa, que prefereixo marxar a les set del matí i tornar a l’hora de dormir per no haver de parlar , per evitar converses inútils, per no començar amb els retrets. Aquesta mania que els petits no podem fer-nos grans, ja no soc aquella nena que es disfressava i representava tots els guions que llegia, ni la nena que passava la tarda llegint llibres al llit per no escoltar els crits, ara soc una noia que ha anat creixent, que s’adona que les coses no han anat bé, i que cada dia semblen pitjors, que s’adona que alguna cosa esta passant, i es que sembla que només ella s’hagi adonat que he crescut, que es pot parlar amb mi, que no soc cega ni sorda.

24 de juny 2010

Sant Joan

Aquesta nit em cremat les pors, em cremat les hores de la millor manera, al compàs de les gralles i la música que ens han fet sentir lliures,i ens han permes somniar que algun dia aquesta terra també podrà volar.
Aquesta nit en les vostres cares he vist la il·lusió, les ganes de lluita, i les ansies de llibertat, un cop més he vist companys i amics saltant, cridant, ballant, celebrant la nostra festa, tots passejant l'estelada gegant pels carrers de la ciutat, tots onejant-la al vent, i fent sentir la nostra veu contra aquesta bandera forana que un any més continua a dalt de l'ajuntament.
La nit més màgica de l'any en la que podem sentir-nos bruixes tot gaudint del foc, i la tradicció, de la nostra cultura, i del nostre país. Fent allò que ens ve de gust, fent festa, perque en la lluita també hi cap la festa, i perque som un poble alegre i combatiu, que no s'arronsa, que celebra, que viu la festa i la lluita amb la mateixa intensitat i les mateixes ganes.
Aquesta nit me reafirmat en les meves idees, quan ballavem aquelles cançons amb les que vam descobrir que podiem pensar diferent, quan cridavem al vent, quan saltavem i creuavem les mirades, mirades sinceres de complicitat, amb desig. I es que un cop més he vist que hi ha molta gent, que van ser 7512 espurnes i que cada dia en seran més si continuem avançant, i estem decidits a caminar, a guanyar passos a la incultura, a la intolerancia, estem decidits a guanyar per més car que ens pugui costar.
Entre tots valtres m'he sentit recolzada i contenta, de ser conscient, de pensar, de poder cridar fort alçant el puny al vostre costat, de cantar els nostres himnes sense falta de microfons perque ja s'escolten les veus unides.
I com aquesta nit, n'hi hauran moltes, i totes les gaudiré i les viuré amb la mateixa força, perquè hi treballem i ens esforcem, per més que hi hagin problemes, i després val la pena veure com ve la gent, i gaudir de la festa.
Veure sortir el sol i pensar que algun dia deixarem d'esperar que aquesta terra que desperta sota la claror d'aquesta estrella algun dia sigui lliure i les flors floreixin més roges que mai.

22 de juny 2010

Una victòria petita, però amb molt sentiment.

Ara que m'ho mire en la distància dels dies, amb la fredor que no tenia en aquell moment, quan les llagrimes d'alegria sortien dels ulls de tots, després de tant d'esforç de tanta feina durant mesos, es veia recompensat cada cop que una persona entrava al teatre per votar, per decidir, i no m'ho creia, no em podia creure que abans de quarts d'una teniem 100 vots, cap de nosaltres podia esperar que a les 8:45 del matí ja tinguessim un home amb el gos esperant per a votar.

Cada cop que veiem un veí que coneixiem des de petits, ens apareixia unb somriure a la cara, cada cop que venia una persona que no coneixiem i descobriem veïns que responien a la consulta, o aquells que en el seu document d'identitat (encara d'aquest país veí ocupant) no hi constava que vivien al poble, tot i saber-ho, quan tornavem amb el certificat d'empadronament, tan sols per poder votar, això ja era una batalla guanyada davant les traves amb les que ens hem pogut trobar.


El simple fet de trobar-nos dins el teatre, de fer un recompte sota un sostre (encara que no fos el que havia de ser) i on la gent el pogues veure, ja era una victoria, encara que per dins només pensesim en quan arribaria l'hora que l'Ajuntament ens faria fora, amb l'urna i els vots, com explicariem a la gent que aquell ajuntament al que la majoria voten, ens fumia fora del teatre quan feia mesos que sabien el dia de la consulta i haviencontinuat organitzant un ball per als avis al mateix local.com explicariem aquesta hipocresia quan l'Ajuntament deia que ens posaria totes les facilitats i a l'últim moment dos dies abans de la consulta ens deixava sense local on fer-la.


Però més val tard que mai, vam acabar fent la consulta al teatre on estava prevista, i quan van venir els avis, vam demostrar que dialogant es pot arribar a una solució, encara que suposi sacrificis per part de les dues bandes, vam compartir l'espai fins les 8h i vam fer el recompte a la sala d'exposicions com haviem demanat.


La victòria també va ser amb els 405 vots finals, un 21,62% de participació, de tota la gent major de 16 anys cridada a les urnes, sobrepassant els 300 vots que esperavem er a estar contents, i fins i tot els 360, que algú volia i que tots ens pensavem que seria impossible. La victòria va ser per la Independència, perque d'aquests 405, 370 van ser un SÍ a la Independència, i si, hi van haver 18 vots pel no, 16 en blanc, i un nul, bastant curiós tot s'ha de dir, perque aquella imatge no estava contemplada en la possibilitat de butlleta però ens va fer riure al trobar-la.


Ara, com deia al principi, puc parlar més reposadament, tot i que encara tinc l'alegria recorrent per dins en pensar-hi, però em mire d'una altra manera el poble, jo pensava que seria molt dificil moure a la gent, i em vaig endur una sorpresa molt gran,segurament després de tot, no coneixo tan bé el poble com em pensava.


Adunto aquí la noticia de l'anoiadirari.cat, i també l'entrevista que van fer a dues noies sueques que vam tenir de convidades durant al jornada, coneixent els costums i les idees del poble català.



Fotografia: anoiadiari.cat

Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la independència

19 de juny 2010

Rols socials(personals)

Potser no m'havia fixat mai en les relacions que s'establien al meu voltant, en els rols socials que es teixien dia a dia inconscientment i que tots adoptavem d'una forma natural, i han fet falta moltes senyals per adonar-nos que només si interioritzem els valors que tan prediquem serà quan podrem aconseguir allò que anhelem, és dificil, com tot, però és possible, passant per un debat intern, personal i individual, així com a la vegada cal un debat col·lectiu per adonar-nos de totes aquelles accions, comportaments i maneres de ser que pel fet de tenir tant interioritzades les passem per alt i les tractem de normals quan són les relacions o comportaments més preocupants en una relació social, sigui quina sigui.
Els rols exsteixen, i ens marquen des del moment en que formem part d'una societat, ens regeixen una manera de comportarnos que acceptem acriticament en l'inici del proces de socialització, és a dir quan som infants i aprenem un munt de conceptes i idees, les quals per manca de contrast acceptem com a bones, ja que les que ens les ensenyen que també serà aquelles de les qui aprendrem per mitja de l'imitació, ens ho diuen així.

Potser ha d'arribar un moment en el que totes siguem capaces de contrastar aquest valors acceptats, i qüestionar-los, posar-los a debat i entendre perquè els acceptem o els rebutgem, només aixi serem sincers amb nosaltres mateixos i podrem estar segur d'allò en que creiem, només llavors podrem parlar amb una altra persona i debatre fins arribar a una bona conclusió, perque si les bases no són solides l'estructura no s'aguanta per enlloc.

16 de juny 2010

De l'1 de gener al 13 de Juny...

Sembla que aquest any hagi vingut acompanyat de tu, sembla que em vagis perseguint, perque tothom al meu voltant acaba tenint relació amb tu, i ja nestic farta saps, has passat la ratlla, ell no havia d'haverte fet cas, no havies d'haver-lo conegut, era massa petit, i tota la gent que ha deixat aquí, no creus que potser n'hi havia un altre per endur-te?
però sempre diuen que les coses passen per alguna cosa, fes-me pensar, demostra'm que això ha passat perquè així era millor, que alguna cosa bona passarà perquè sinó de veritat que no ho entenc, no puc entendre-ho.

14 de juny 2010

Quan no pots dormir a les nits...

A voltes et trobes plorant preguntant-te el perquè, amb aquella profunda sensació de soledat que tant t’ha acompanyat, potser mai has atrevit a dir-te que ets tu qui s’allunya de la gent donant-los les culpes, no vols adonar-te que et fa por que algú et descobreixi sincera, que algú conegui realment qui ets, prefereixes aguantar aquesta falsa aparença per això quan algú et coneix massa tu l’apartes, ten desfàs i plores perquè et sents sola, perquè no tens aquella persona que sempre has ideat per a poder riure les tardes d'estiu i sortir de festa les nits, per poder comptar perquè t’ajudi a estudiar, ja no tens aquella persona i ten lamentes, o simplement et falla a qui trucar per explicar-li que estàs destrossada, que has tornar a vomitar, que no suportes escoltar la paraula addicció, t’espanta, t’horroritza sentir-te culpable i no ets capaç de trucar-lo i dir-li que no t’atreveixes tornar-lo a veure cara a cara, no per ell, sinó perquè tu encara no has estat capaç de perdonar-te el mal que li vas fer, i tampoc vols veure la seva cara perquè per molt contenta que vullgues estar-ne per ell, et fa mal veure que es feliç amb una altra noia que ocupa aquell lloc que no fa tant ocupaves tu, que encara estès boja per ell encara que ja no vulguis fer-li cas, que quan veus una persona per qui fa un temps podries haver sentit alguna cosa, ara només et venen al cap els seus ulls, les seves mans, i aquella conversa un 12 d’octubre en un kebab prop de la barceloneta, o aquelles nits estirats al llit, abraçats…

No ets capaç de ser sincera si amb la gent que pateix i plora per tu, veient que cada dia estàs pitjor, que cada dia tens pitjor cara, i ulleres de no dormir, quan els teus pares et senten plorar a les nits a l’altra banda de la paret, i només obtenen crits de fugida per resposta.

T’amagues en la teva individualitat, utilitzes la política d’escut per amagar que no ets capaç de viure feliç, que els problemes e consumeixen, i damunt de tot això o per tot això, et desmaies pels carrers, a l’aula, de festa, i encara t’aïlles més de la gent, perquè quan una persona està malalta aconsegueix que tothom s’allunyi d’ella a poc a poc, i més quan la malaltia no té altra solució que la paciència…

1 de juny 2010

colors

.
Com els colors que es barregen les persones som imperfectes, amb tons i transparencies entre zones opaques que tapen el fons.

com rectangles formats per tants tons indestriables, que se sobreposen per formar l'equilibri.