Això del que en diuen Democràcia...

Dia rere dia podem observar que la famosa DEMOCRÀCIA que representa haver en aquest fals país, és inexistent!

Podem veure que els col·lectius que no estan d'acord amb aquells que manen, no tenen res a fer, la seva paraula no serà mai pronunciada, i si ho és serà censurada, castigada, manipulada a favor del poder, la desinformació que dia rere dia ens arriba, per tots els mitjans que avui en dia tenim tant al nostre abast i que ens atabala de tal manera que acaba influenciant en les nostres decicions tan per "bé" com per mal, està completament manipulada a favor d'aquells que necessiten quedar bé davant els ciutadans per qualsevol mitjà.
No és important l'ètica, ni els ideals, no interessa res, tans sols un nombre de vots que diguin que ells tenen el poder encara que sigui per mitjà de la mentida, de la gran farsa.
Però ells conitnuen defensant que aixo és DEMOCRÀCIA que la gent pot decidir (el que ells volen que decidim) que la gent pot parlar (sempre que no sigui en contra seva, sinó l'has cagat, seras titllat d'antisistema, radical, de minoria, fins i tot de terrorista o deficient mental) que la gent no ha de tenir por ( mentre fagin bona cara i els senyorets que tenen a les seves mans el "gran poder" estiguin contents perquè vigila si s'enfaden!).
Això és senyors la Gran Democràcia, i podem estar contents perquè hi ha països on tot això és més cruel, no poden decidir el que volen, no poden dir el que pensen, i la gent té por i aquells que no la tenen i van en contra en pateixen les conseqüències, però nosaltres tenim sort.
Tenim tot això però disfrassat de tal manera que sembla bo i tot!

S'ha de reconèixer que saben camuflar molt bé la seva dictadura perquè la gran majoria de la població s'empassi les seves mentides!

Reflexions

Per un temps vaig pensar que no tornaria a tenir aquests sentiments ni aquestes sensacions, que tot per fi havia canviat i tot era nou, però les coses passen molt rapid, com una tempesta d'estiu, venen de cop sense avisar, i passen de llarg deixant darrere seu un caos immens, però sense preocupar-se del munt de feina que deixen per aquells qui els toca estar allà, aguantar la tempesta i continuar en el mateix lloc un cop ha passat. I a mi em toca continuar, aguantar el xàfec i continuar amb tot a l'esquena una motxilla que cada cop va sent més pesada i que comença a esclafar-me, que ja no em deixa respirar, no em deixa caminar, i encara menys mirar al meu davant, no veig el futur, veig els meus peus com fan una passa rere l'altre sense saber la direcció, automaticament fan cas de les ordres que envia el meu cervell que ja no pensa, simplement actua, ja ha deixat de fer la seva funció, el meu cos ja no té funcions, és una màquina, que no respon davant els sentiments, els té però no hi reacciona, i només escapen per una petita esquerda que es aquest blog, la manera d'escriure i continuar endavant sense massa rebombori, passant de llarg i recordant de tant en tant que tinc una petita part d'humana que em fa tenir emocions tot i no volerles, qui no ha imaginat mai un món sense sentiments?

Control absolut

Com es fa per desaparèixer del mapa?
M'agradaria desparèixer un bon dia perdrem entre els boscos i la muntanya i no saber res de la punyetera societat durant un temps. Pensar en mi, en mi mateixa com a únic subjecte, deslligat de tot el meu voltant, no tenir en compte res ni ningú dels que m'envolten, ni familia, ni amics, ni parella...
M'agradaria desconectar d'aquesta societat uns mesos, un any, no sé, el temps necessari per a trobar què és allò que no rutlla dins meu, tinc la sensació que tots aquests problemes que acabe tenint al dia a dia, atacs, desmais, marejos, tremolors, no assabentar-me de les coses, tot això és cosa del meu cervell, em juga males passades, em fa l'efecte que em demana que estigui una mica més per mi i que em conegui millor, que sapiga controlar tot això que em va passant, i jo ja no sé com coneixe'm, intento mirar dintre meu, i m'agafa un atac, intento desconectar i fer el que m'agrada dedicar-m'hi tant com puc per no preocupar-me i em desmaio, intento fer una vida anomenada "normal" i em marejo pels carrers, a casa, em tremolen les mans, em fan mal les cames...em fa l'efecte que jo mateixa podria tallar tot això, que els medicaments o aquest metges que fa anys que potinegen el meu cos no trobaran cap solució a tot això, tinc ganes de trencar tots els fils sense deixar rastre, desaparèixer i començar de nou, tant de bo fos tan fàcil, però com es pot tornar a nèixer? canviar de nom, de societat, de coneixences, canviar-ho tot de cop, és impossible a la societat del control absolut.