Volem rebre un ensenyament públic i de qualitat!

Foto: Cartell SEPC Igualada I AJI per la xerrada sobre Bolonya.

Xerrada informativa sobre Bolonya i la L€C ( Llei d'Educació de Catalunya)

Dijous 30 d'abril a les 19h. a la Kaserna d'Igualada

Aquest dijous el SEPC i l'AJI organitzen una xerrada informativa sobre Bolonya i la LEC, tots aquells que estigueu interessats en saber els perque's de les protestes antibolonya que ultimament han tingut tant de ressó us animo a venir a escoltar, i preguntar sobre tots aquests dubtes que poden sorgir!


Molts dieu que no heu rebut informació sobre el Pla Bolonya que protestem molt però que no ens expliquem, que no diem perquè no volem aquest pla, doncs veniu aquest dijous i podreu escoltar per part d'un membre del SEPC (Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans) totes aquestes raons, podreu preguntar i informar-vos, si us interessa que passarà el dia de demà a les nostres Universitats, veniu i escolteu!
I també ens parlarà de la LEC, una bona xerrada per informar-nos com esta el tema educatiu a Catalunya, i per veure com el govern està apostant per reformes educatives que incentiven a la privatització de l'educació i a la intervenció d'empreses a les escoles.


Us hi esperem!
Salut!

16 anys sense Guillem

Foto: concentració a Capellades per la mort de Guillem Agulló.

Ja són 16 els anys que fa que Guillem Agulló va deixar-nos solsament amb el seu record, les seves ganes de lluitar i al seua esperança.

Un any més arreu el recordem i ens neguem a oblidar-lo, perquè un assasinat com el seu no es pot oblidar cal recordar-lo i tenir-lo present, recordar que per aquesta lluita ells i molts més han mort a mans de feixistes intolerants, i que per a homenatjar-los a ells cal seguir lluitan fins al final.

Fa 16 anys ja que Pedro Cuevas i al seva banda de neonazis van apunyalar a Guillem a Montanejos (un poble de l'Alt Millars) i el van matar, simplement per a PENSAR diferent d'ells, la justicia no va contemplar que el mobil del crim fora polític però la familia, els amics i els comapanys de lluita estem segurs d'aquest fet.

No podem tolerar que aquesta gent continue llevant la vida de les persones, creient-se deus, no podem tolerar que pel simple fet de tenir uns principis un noi fos assasinat ,i copm ell molts altres, no ho podem tolerar!

Guillem Agulló i Salvador,
Ni oblit, ni perdó!

Feixisme mai més!

Enllaç amb el post publicat l'any passat, quan feia 15 anys de la seva mort:

http://iraila.bloc.cat/post/10660/218359

Crits

La gent està d’esquena i jo els crido, crido, molt fort. Els crido però no es giren, no m’escolten, son sords.
Són sords o els meus crits són en silenci?
Intento mourem, córrer cap a ells però cada pasa que faig la distància és més gran, com si cada passa que jo vull fer endavant la fes enrere.
N’hi ha un que es gira, em mira i riu, li faig gracia? Si us plau ajuda’m! No em fa cas, es torna a girar d’esquena sense immutar-se.
Jo continuo cridant en aquest silenci, les llàgrimes continuen cremant-me la cara gotes d’àcid que em crema la cara.
Tot és negre i sembla immens però tinc la sensació de que aquest espai es minúscul, m’oprimeix, m’empresona en un lloc fred, fosc, en un lloc impossible de fugir.
No s’ha tornat a girar ningú, i continuen els meus crits, les meves passes inútils. Tremolo, em costa respirar, m’assec en aquest terra llis i fred, veig les meves cames ragen sang però no noto el dolor, només sento uns crits al meu cap, i una pressió que m’angoixa, sento crits i rialles, riuen de mi, insults, però no veig a ningú dient-t’ho, només veig gent d’esquenes a mi que no es giren, que m’ignoren.

Vacances

Les vacances em deprimeixen, pot sonar impossible, però cada cop que ariba setmana santa, nadal, l'estiu, els meus ànims van de cop a terra. Els dos primers dies l'agraeixo moltissim aquest descans després del ritme frenètic que porto a la vida diària, però quan arriba el tercer sense sortir d'aquesta casa, o amb els pares tot el dia a sobre meu, sense ningú amb qui sortir se m'envà tot al terra, no tinc més a fer que pensar, pensar i escriure, pensar i deprimir-me, perquè estic sola, encara que el dia a dia el passi envoltada de gent, encara que conegui a centenars de persones. Estic sola, i ningú se'n recorda de la meva existència fins que els interessa per alguna cosa en concret, em sento utilitzada, ignorada, sóc com una joguina dels nens petits, m'utilitzen quan convé i despres m'obliden en algun racó on ningú hi mira...
no aguanto les vacances son una presó de la qual és impossible escapar-ne, podria sortir a donar una volta, si no em fes por sortir de casa... podria quedar amb companys o amics, si en tingués, podria...fer mils de coses si fos una "adolescent" normal, però hi ha una malaltia que es diu originalitat, i es quan algú es diferent de la resta, quan algú no segueix el patró marcat, i provoca l'aïllament, la exclusió de la societat, la soledat.

vertader pànic

Per què el record sempre em porta a la mateixa fi?
Aquell sensació angoixant de falta d'aire , aquell mareig i notar com no sóc més que una cosa invisible i inapreciable, que el meu cos és alie a mi...no em correspon...

Notar com les veus són llunyanes i que la realitat és lluny, notar com me'n vull anar, aquelles ganes de fer-me mal ,de no notar aquest dolor psicologic substituint-lo per un de fisic que no em torni boja.

Aquelles ganes de mrxar i aquella por que m'imobilitza i em fa tremolar, vertader pànic!