Ahir em vaig espantar molt, per un moment vaig pensar que no tornaria a veure't mai més, que no podria tornar a parlar amb tu, explicar-te anecdotes curioses, a llegir els teus preciosos poemes( tot i que això si que dubto poder-ho tornar a fer tot i que m'encantaria) escoltar que es de la teva vida, discutir per foteses, corretgir textos conjuntament rient d'errades absurdes, passejar per Barcelona per carrers desconeguts tant per tu com per a mi, descobrir cafès màgics on amaguen quadres magnífics... els meus ulls es van omplir de llàgrimes i el meu cor va bategar més fort que mai volent arribar allà on fossis per desmentir aquells pensaments que em passaven pel cap.
Fa dos mesos que no sé res de tu i em preocupa, ahir vaig preguntar per tu i abans de dir-me que has abandonat la vida que portaves fins llavors, pel meu cap van passar totes les possibilitats que podien haver-hi, fins i tot la pitjor, però es que després de com et vaig notar l'últim cop... avui he trucat a casa teva, la teva mare m'ha dit que t'avisarà, ha estat l'últim recurs despres d'haverte enviat misatges al correu, al mòbil, d'haver preguntat per tu a tothom qui et pot coneixer, i de no obtenir cap resposta.
Saps que has esdevingut una persona molt important en la meva història, que m'has acompanyat en molts moments, que em passat moltes coses junts, tot i que tu pensis que estàs sol, que jo també t'he fallat, vull que sapigues que és mentida, l'última conversa que varem tenir vaig ser el més sincera possible per no fallarte, saps que no m'agrada dir mentides, i menys a persones a les que estime tant com a tu, tot i que no fos com tu volies...
m'agradaria dir-te molt més del que escric aquí, per si de cas se't acudeix passar-te i llegir que és el que em passa pel cap.
Ara mateix, pel cap em passa el record d'un poema: Fujo, aquell somni que vas pensar que mai es compliria, em sembla que l'has acomplert, has fugit, però em sap greu, no puc deixar-te marxar sense abans parlar amb tu. Amistat eterna, recordes?
Una amiga que no t'oblidarà i que està preocupada per tu.
t'estime
31 de març 2009
23 de març 2009
Més que un professor, una persona.
Xoc sèptic. I tot seguit venen les preguntes: què és això? perquè és provocat? perquè li ha passat a ell? PER QUÈ ell?
És com si t'arranquessin una part de tu, com si encara el notessis allà, viu, però saps que ja no hi és, que ha desaparegut.
Va entrar com aquell qui res, tothom deia que estava sonat, però jo no ho creia, jo veia en ell un home savi, intel·ligent, aquell home amagava una gran saviesa, una gran ànima, que alguns vam poder apreciar i gaudir.
Pensava que, com altres, aquell home passaria per la meva vida un any deixant en mi, simplement, aquells coneixements que s'havia proposat deixar en tots naltres, però no, en mi va deixar alguna cosa més, una passió desperta, un motiu per seguir endavant, em va donar esperança, il·lusió, com molt pocs.
Avui, tothom deia, s'ha mort..., però no un professor, no és un nom més, era un home al que li dec molt, era un home al que m'estimava, una persona molt especial, difícil d'oblidar. Algú que em va ensenyar la passió per allò invisible als ulls, aquell qui em va demostrar el joc apasionant de la natura, qui m'obligava a esforçar-me, a lluitar, a demostrar cada dia del que era capaç, perquè confiava en mi d'una manera diferent de la resta. Em va ensenyar que jo podia fer molt més del que volia creure.
No era sols un professor, era una gran persona.
Va entrar com aquell qui res, tothom deia que estava sonat, però jo no ho creia, jo veia en ell un home savi, intel·ligent, aquell home amagava una gran saviesa, una gran ànima, que alguns vam poder apreciar i gaudir.
Pensava que, com altres, aquell home passaria per la meva vida un any deixant en mi, simplement, aquells coneixements que s'havia proposat deixar en tots naltres, però no, en mi va deixar alguna cosa més, una passió desperta, un motiu per seguir endavant, em va donar esperança, il·lusió, com molt pocs.
Avui, tothom deia, s'ha mort..., però no un professor, no és un nom més, era un home al que li dec molt, era un home al que m'estimava, una persona molt especial, difícil d'oblidar. Algú que em va ensenyar la passió per allò invisible als ulls, aquell qui em va demostrar el joc apasionant de la natura, qui m'obligava a esforçar-me, a lluitar, a demostrar cada dia del que era capaç, perquè confiava en mi d'una manera diferent de la resta. Em va ensenyar que jo podia fer molt més del que volia creure.
No era sols un professor, era una gran persona.
18 de març 2009
40 anys després, no ha canviat res!
Avui 18 de març de 2009, han estat desallotjats els estudiants de la UB que portaven més de 4 mesos ocupant l'edifici com a protesta i mostra de rebuig davant del nou pla de Bolonya.
El desallotjamen fet aquesta matinada, ha comportat brutals carregues policials contra els estudiants que s'han concentrat a la Plaça Universitat de Barcelona i han tallat també la Gran Via, acte que ha desencadenat en una pluja de cops per part dels mossos d'esquadra contra els estudiants.
A les 5 de la tarda hi havia 16 persones denunciades, 8 detingudes i com a minim una 20 d'estudiants ferits un d'ells a l'hospital.
No és més que una altra mostra de brutalitat amb la que actua el sistema quan els estudiants decideixen que volen fer amb el seu futur, els estudiants un cop més han dit no al Pla Bolonya i no deixaran de fer-ho per més càrregues policials, detencions o amenaces que reben.
No volem una mercantilització de les universitats, volem universitats públiques i de qualitat, i per això no es necessari passar per la privatització de l'educació.
Video:
http://blip.tv/file/1891138
El desallotjamen fet aquesta matinada, ha comportat brutals carregues policials contra els estudiants que s'han concentrat a la Plaça Universitat de Barcelona i han tallat també la Gran Via, acte que ha desencadenat en una pluja de cops per part dels mossos d'esquadra contra els estudiants.
A les 5 de la tarda hi havia 16 persones denunciades, 8 detingudes i com a minim una 20 d'estudiants ferits un d'ells a l'hospital.
No és més que una altra mostra de brutalitat amb la que actua el sistema quan els estudiants decideixen que volen fer amb el seu futur, els estudiants un cop més han dit no al Pla Bolonya i no deixaran de fer-ho per més càrregues policials, detencions o amenaces que reben.
No volem una mercantilització de les universitats, volem universitats públiques i de qualitat, i per això no es necessari passar per la privatització de l'educació.
Video:
http://blip.tv/file/1891138
16 de març 2009
Records d'infern
Mires totes aquelles fotos de quan anaves a l'escola, les cares dels teus antics companys, i et donen ganes de plorar i d'estripar-les. Recordes els insults, els riures i aquells dits que cada nit en somnis encara et senyalen; recordes com t'arrosegaven pel pati estiran-te pels cabells, i per més que t'hi esforces no aconsegueixes recordar mai, cap professor ajudan-te a sortir de la tortura, preguntan-te per què et feien tot allò.
Ara ja han passat molts anys, ara potser ja, recordar tot allò no tingui importància, no serveixi per a res, aquestes persones te les continues trobant cada dia al matí quan vas a comprar el pa, o quan passeges pel carrer, aquestes persones que et continuen mirant amb cara burleta, i que, quan van amb els seus amics, encara et senyalen i riuen de tu a la teva cara. Han passat molts anys de tot això, i et repeteixes que no val la pena recordar aquest anys tan dolorosos que et van marcar, no se t'han esborrat mai, sempre t'han quedat totes aquelles seqüeles i marques, i tot perquè un grup de persones van decidir que tu series l'ase dels cops.
Tu, perquè erets la llesta, la grassoneta, la rara, per tot això tu rebries els cops, els insults, les burles les males passades que se'ls hi acudissin. Vas haver de créixer sola, d'enfrontar-te a la duresa del món molt abans que la resta de gent del teu voltant, i si, finalment et va costar però ho has aconseguit, has tirat endavant, tens uns amics, una parella, una feina, i ja no has d'amagar-te de res, tot sembla tan bonic ara, però quan ho miraves des d'aquell lloc fosc on et trobaves, ho veies tot encara més fosc, no veies cap sortida, no veies cap futur, no sabies que volia dir tenir amics, no sabies que volia dir tenir desitjos, riure, ser feliç.
Et van llevar la innocència quan més la necessitaves, la infantesa va passar entre cop, crits i humiliacions, i avui veus als diaris com es jutgen molts casos com el teu, però es clar, ara ja és tard per a tu, tu ara ja no pots anar a judici per tot allò. Quan et va passar, i es va descobrir, t'ho van proposar, hagueres estat una de les primeres persones que denunciaven un cas de l'anomenat "bullying", però només de pensar que tindries les cares d'aquelles persones davant teu, i que hauries d'explicar totes aquelles humiliacions davant de gent que no coneixies de res se't feia insuportable. Explicar-ho era pitjor que suportar que t'ho diguessin, mai has explicat realment a ningú quins eren els insults que rebies per part d'aquells nens que anaven a la mateixa escola que tu, avui encara et fan mal aquestes paraules, i se't van repetint dins el cap un cop i un altre.
Avui potser és massa tard per denunciar-ho però tots aquests joves que venen al teu despatx i t'xpliquen, un rere l'altre, la teva particular història repetida en cadascun d'ells tenen una oportunitat, tu els ajudaràs a descobrir els qui no els deixen viure, a sortir endavant, a fer la seva vida, a conèixer que vol dir felicitat, amistat, no tenir por, llibertat...
Tu els ajudaràs a viure, tu ets per a ells la mà que tant et va faltar quan tu erets una víctima més de la intolerància. I no deixaràs mai de somniar el dia en que tot açò no siga necessari, pel simple fet de que cassos com aquest ja no existeixin, perquè tots haguem après a respectar-nos i conviure amb les nostres diferències.
aquesta és la meva historia amb una visió més futurista que m'agradaria acomplir.
Aquest escrit va dedicat en especial a un company d'escola, que ens va deixar aquest curs, Carlos A. P., quan em van demanar que fes un escrit sobre un tema d'actualitat i ressó social per a la revista del centre no m'ho vaig pensar dos cops i vaig voler fer el meu propi i silenciós homenatge a ell.
Ara ja han passat molts anys, ara potser ja, recordar tot allò no tingui importància, no serveixi per a res, aquestes persones te les continues trobant cada dia al matí quan vas a comprar el pa, o quan passeges pel carrer, aquestes persones que et continuen mirant amb cara burleta, i que, quan van amb els seus amics, encara et senyalen i riuen de tu a la teva cara. Han passat molts anys de tot això, i et repeteixes que no val la pena recordar aquest anys tan dolorosos que et van marcar, no se t'han esborrat mai, sempre t'han quedat totes aquelles seqüeles i marques, i tot perquè un grup de persones van decidir que tu series l'ase dels cops.
Tu, perquè erets la llesta, la grassoneta, la rara, per tot això tu rebries els cops, els insults, les burles les males passades que se'ls hi acudissin. Vas haver de créixer sola, d'enfrontar-te a la duresa del món molt abans que la resta de gent del teu voltant, i si, finalment et va costar però ho has aconseguit, has tirat endavant, tens uns amics, una parella, una feina, i ja no has d'amagar-te de res, tot sembla tan bonic ara, però quan ho miraves des d'aquell lloc fosc on et trobaves, ho veies tot encara més fosc, no veies cap sortida, no veies cap futur, no sabies que volia dir tenir amics, no sabies que volia dir tenir desitjos, riure, ser feliç.
Et van llevar la innocència quan més la necessitaves, la infantesa va passar entre cop, crits i humiliacions, i avui veus als diaris com es jutgen molts casos com el teu, però es clar, ara ja és tard per a tu, tu ara ja no pots anar a judici per tot allò. Quan et va passar, i es va descobrir, t'ho van proposar, hagueres estat una de les primeres persones que denunciaven un cas de l'anomenat "bullying", però només de pensar que tindries les cares d'aquelles persones davant teu, i que hauries d'explicar totes aquelles humiliacions davant de gent que no coneixies de res se't feia insuportable. Explicar-ho era pitjor que suportar que t'ho diguessin, mai has explicat realment a ningú quins eren els insults que rebies per part d'aquells nens que anaven a la mateixa escola que tu, avui encara et fan mal aquestes paraules, i se't van repetint dins el cap un cop i un altre.
Avui potser és massa tard per denunciar-ho però tots aquests joves que venen al teu despatx i t'xpliquen, un rere l'altre, la teva particular història repetida en cadascun d'ells tenen una oportunitat, tu els ajudaràs a descobrir els qui no els deixen viure, a sortir endavant, a fer la seva vida, a conèixer que vol dir felicitat, amistat, no tenir por, llibertat...
Tu els ajudaràs a viure, tu ets per a ells la mà que tant et va faltar quan tu erets una víctima més de la intolerància. I no deixaràs mai de somniar el dia en que tot açò no siga necessari, pel simple fet de que cassos com aquest ja no existeixin, perquè tots haguem après a respectar-nos i conviure amb les nostres diferències.
aquesta és la meva historia amb una visió més futurista que m'agradaria acomplir.
Aquest escrit va dedicat en especial a un company d'escola, que ens va deixar aquest curs, Carlos A. P., quan em van demanar que fes un escrit sobre un tema d'actualitat i ressó social per a la revista del centre no m'ho vaig pensar dos cops i vaig voler fer el meu propi i silenciós homenatge a ell.
10 de març 2009
Estudiants, no màquines!
Per qüestions mèdiques he gaudit d'un extrany parentesis en la meva vida, he tingut una setmana en la que a l'únic que em podia dedicar era a fer sudokus i a passejar-me pels passadisos de l'hospital, i ara al tornar a la rutina em sento com una especie extranya, com si el món hagues girat molt més que una setmana, es estrany lo ràpid que passa el temps i nosaltres no ens n'adonem. Ara al tornar a la rutina m'exigeigen tot allò que no he pogut fer durant la setmana passada i la feina d'aquesta, si ja de normal no tinc temps per a fer les meves coses, ara serà més insoportable, peò espero només siga una setmana sinó dubto que aguanti. Una de les coses que més ràbia em fa del sistema educatiu és que s'obliden que treballen amb persones, ens tracten de màquines com si haguessim de donar un rendiment establert, com si no poguessim tenir problemes o contratemps, copm si no fossim humans, i per desgracia ho som i molts ops no arribem a tot allòq ue ens demanen, que passa llavors? que simplement et diuen has suspes,tot i que tens tots els exàmens aprovats, per o haver entregat el dossier de la unitat 5 .
No m'extranya que tanta gent abandoni despres d'acabar la ESO, fins i tot jo m'ho he arribat a plantejar, però malgrat tot continuem estudiant i explotant tant com podem el nostre petit cervell saturat d'informació.
No m'extranya que tanta gent abandoni despres d'acabar la ESO, fins i tot jo m'ho he arribat a plantejar, però malgrat tot continuem estudiant i explotant tant com podem el nostre petit cervell saturat d'informació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)